La història és l’única mestra infal·lible
Rosa Luxemburg (1870 1919)
Consideració
L’opuscle de 20 pàgines, del qual en fem un resum amb alguns afegits de collita pròpia, és el discurs de recepció d’Enric Pujol i Casademont, com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), llegit el dia 20 de gener del 2022.
Ara que amb la guerra d’Ucraïna, el conflicte de Síria i la repressió d’octubre del 2017, s’ha tornat a reproduir el tema dels refugiats, és necessari que nosaltres recordem l’exili dels catalans del 1939, com a resultat de la derrota de l’Exèrcit Popular i la posterior ocupació de la totalitat del nostre territori nacional.
La història ve a ser, al capdavall,
origen i substància de
tota consciència col·lectiva.
Joan Fuster ( 1922-1992)
Volum i característiques de l’exili
Alguns autors xifren en 500.000 les persones civils i militars, que passaren la ratlla de la frontera els darrers dies de gener del 1939 i les primeres setmanes de febrer, un 40% la gran majoria eren catalans (valencians, mallorquins).
S’exilià la totalitat de la intel·lectualitat catalana i la gairebé totalitat de quadres polítics i sindicals que havien col·laborat amb la Generalitat Republicana, molts es quedaren a l’Estat francès, d’altres anaren a Llatinoamèrica, Xile, Veneçuela i Mèxic, aquesta darrera República fou la que més membres de professions liberals acollí, uns 40.000 refugiats dels quals uns 20.000 eren catalans, en menys quantitat s’instal·laren catalans a l’Argentina i Colòmbia.
Al llarg de la nostra història, massa exilis polítics hem hagut de patir com a resultat de la confrontació amb l’Estat, representant dels sectors econòmics hegemònics. L’autor ens recorda que el mestre Pompeu Fabra (1868-1948), fou un exiliat exemple d’intel·lectual compromès amb el seu poble, obligat a fugir per evitar la presó o el piquet d’execució.
L’autor ens parla d’un exili poc conegut, el de l’estiu del 1936, malgrat l’estudi que li ha dedicat el professor Daniel Diaz Esculies “ L’exili dels Països Catalans durant la Guerra Civil (1936-1939)” (2013). Estava format per persones de dreta, empresaris, polítics de la Lliga, partidaris del feixistes, terratinents, religiosos, és un exili poc conegut Se’ls va anomenar com els catalans de Gènova. El doctor D.Diaz ha avaluat en 48.000 les persones que s’exiliaren durant la guerra, unes 40.000 del Principat, sis mil del País Valencià i dues mil de les Illes. Molts d’ells van poder fugir amb l’ajut del Govern de la Generalitat.
Els camps de concentració
Molts dels exiliats del 1939, militars i civils, foren internats pel govern francès en camps de concentració de la Catalunya Nord, Sant Cebrià del Rosselló, Barcarés, Agde ( a l’Erau), conegut com el camp dels catalans.
L’autor ens recorda la participació de molts d’aquests internats en els rengles de la Resistència Francesa en la lluita contra l’ocupant nazi, formant part de les xarxes d’evasió que a banda i banda de la ratlla de la frontera, passaven persones que fugien de l’Europa ocupada, alhora que en sentit invers enviaven informació militar als Aliats. En aquest darrer sentit, hem de fer esment de la tasca del Front Nacional de Catalunya (FNC), dins la Xarxa de la resistència Alibi –Maurice des del 1943.
Dels 3.000 catalans que foren internats en camps d’extermini,1.800 no en sortiren. De 233 militants d’Estat Català (EC) internats en camps d’extermini per la seva lluita antifeixista 57 hi moriren, entre aquests cal destacar els dirigents del partit; Pere Llussà i Batlle (?- 1942), assassinat a la presó de la Santé (París) Joaquim Casamitjana i Riqué (1906 -1943) assassinat per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i Jaume Sabater i Serra, “Dídac” (1910-1945) mort al Camp de Coswig, tots tres formaven part de la xarxa Alibi-Maurice, d’evasió de persones i de passar informació als Aliats .
Acabament de la IIa Guerra Mundial
Amb el triomf dels Aliats aquests no enderrocaren el feixisme franquista con a conseqüència de l’aparició de la Guerra Freda, i la divisió de món en dos blocs antagònics, això fa possible que el general Franco esdevingui una peça important en la lluita contra el bolxevisme al sud d’Europa, en el defensor del cristianisme i la civilització occidental, enfront la barbàrie comunista, i així es farà perdonar la seva col·laboració amb les forces de l’Eix, i es mantindrà en el poder amb el vist-i plau de les democràcies vencedores.
L’agost del 1944 són alliberades la Catalunya Nord i Occitània, dos mesos més tard el PCE i el PSUC sota les sigles de la Unión Nacional Espanyola (UNE), inicien una operació militar (Reconquista de España) a la Valh d’Aran, que tenia per objectiu proclamar la República i forçar la intervenció dels Aliats. Els 3.000 guerrillers sense artilleria i amb una logística precària, es poden mantenir uns deu dies sobre el territori, després es retiren de forma ordenada. Uns set anys més tard el PCE/PSUC abandonà la lluita armada.
El Consell Nacional de Catalunya (CNC), creat pel President Ll. Companys a l’exili (18 abril de 1940), defensava la superació de l’Estatut del 1932 i l’exercici del dret a l’autodeterminació. Amb seu a Londres, el seu president fou Carles Pi i Sunyer (1888-1971). El CNC es dissolgué el juny de 1945 quan el President de la Generalitat a l’exili Josep Irla i Bosch (1876-1958), formà govern.
El 18 d’abril del 1946 a Dosrius a la Casa Pairal de l’Esteve Albert i Corp (1914-1995), s’hi celebrà la Primera Conferència del Front Nacional de Catalunya (FNC), on fixaren les línies de treball de l’organització política.
En últim terme, la història se’ns apareix,
no solament com un relat d’allò que fórem,
sinó també-o més encara-
com l’explicació del que som.
Joan Fuster (1922-1992)
1960-1975: els exiliats del tardofranquisme
Amb l’augment de l’oposició a la Dictadura als anys seixanta, s’inicia una nova onada d’exilis polítics (dissidents polítics, estudiants, sindicalistes, intel·lectuals) fugen de la repressió. Un sector de l’església es posa al costat de l’antifranquisme, es potencia la “lluita de masses”. Es creen Comissions Obreres (1964), el Sindicat Democràtic D’Estudiants (1966), l’Assemblea de Catalunya (1971). Persisteix una resistència armada del Moviment Llibertari dos dels seus militants Quico Sabaté mort a trets el 1960 a Sant Celoni i Ramon Vila “Caracremada”, mort per la Guardia Civil a CastellNou de Bages el 1963, són la mostra de resistència armada vinculada amb la guerra del 1936, dels que hi participaren directament
Aquest exili dels antifranquistes fou majoritàriament europeu, anà sobretot a França per la proximitat de la frontera i per l’acolliment que reberen dels exiliats de la guerra del 1936. El veïnatge amb la frontera facilitava l’entrada i sortida de militants, de material, llibres, documents, en una situació de control i de censura total per a tot el que no tingués el permís de l’Estat o l’Església. La direcció dels partits més importants i dels sindicats, la Generalitat de Catalunya, s’establiren a França. Alguns Estats del Bloc de l’Est, acolliren militants comunistes, Txecoslovàquia, Romania, la República Democràtica Alemanya i la URSS. A l’Europa Occidental trobem nuclis de refugiats catalans a Suïssa, Bèlgica, Gran Bretanya, la República Democràtica Alemanya, Suècia i Andorra.
Perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot
Vicent Andrés Estellés (1924-1993)
La mort del dictador (1975): el Procés de la Transició i la fi de l’exili antifranquista.
El règim franquista en una maniobra de camaleonisme polític, elimina les seves formes més autoritàries i les formes feixistes de la seva administració, per tal d’ésser admès la Unió Europea (UE) i homologat en el si de les democràcies parlamentàries. El poder econòmic, polític, cultural, militar, restà a mans dels de sempre, era el model de transformació lampedusiana, canviar les formes perquè tot segueixi igual. Es podia fer un canvi social, sense que hi hagués una revolució ? L’oposició pactà amb el règim (el reconeixement de la monarquia, la bandera monàrquica, i la unitat territorial de l’Estat ) a canvi d’integrar aquesta oposició en els mecanismes de l’administració Estatal i autonòmica. Amb la Llei de Reforma Política (1976), es legalitzaren la majoria de partits polítics i centrals sindicals. El 1977 va retornar del seu exili francès El President de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas i Joan (1899-1988), torna a Catalunya el 1977 com a President de la Generalitat provisional, així aquesta Generalitat és hereva històricament de la Generalitat Republicana (1931-1939), i de la de l’exili.
Continuïtat cultural i reconstrucció nacional
En aquest darrer apartat l’autor fa unes reflexions sobre la vitalitat de la cultura catalana a l’exili, i de com la mort del dictador i el retorn de molts exiliats va fer possible conèixer producció cultural de l’exili, que actuà com a una injecció de nova saba per a la cultura nacional de l’interior, sotmesa a una censura i repressió amb una clara voluntat de genocidi cultural. L’exili del Govern de la Generalitat, va permetre la formació d’iniciatives culturals com la Fundació Ramon Llull, creada a París el 1939. El primer llibre editat a l’exili duia per títol; Sense retorn, el seu autor era Xavier Benguerel, el llibre havia obtingut el Premi Narcís Oller 1938, de la Generalitat de Catalunya. Fou el primer llibre editat a l’exili, el publicà Edicions de la Revista de Catalunya Buenos Aires (octubre del 1939), i l’Agrupació d’Ajut a la Cultura Catalana.
Els Jocs Florals de la Llengua Catalana des del 1941 fins el 1977, celebraren una trobada anyal a diferents ciutats del món, amb el doble objectiu de difusió de la nostra cultura nacional i alhora establir contactes amb els intel·lectuals de l’interior, perquè aquests poguessin oferir les seves creacions a la cultura mundial. Durant tot el període de l’exili, van aparèixer unes tres-centes capçaleres entre revistes i butlletins, entre d’altres destaquem: Revista dels Catalans d’Amèrica (Mèxic, 1939-1940), El Poble Català (París, 1939-1940), Quaderns de l’Exili (Mèxic, 1943-1947), Lletres (Mèxic, (1944-1948), Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials (Perpinyà, (1945-1947), La Nostra Revista (Mèxic, 1946-1954), aquest seguit de publicacions demostren la vitalitat de la nostra cultura a l’exili, alhora que la fidelitat dels intel·lectuals catalans a la llengua i als postulats d’aquella Catalunya ideal que es va començar a construir el 1931 i fou anul·lada amb l’ocupació de l’exèrcit franquista. De les publicacions esmentades ens sembla especialment interessant Quaderns de l’Exili, que impulsada per Joan Sales, Raimon Galí, Lluís Ferran de Pol i Josep M Ametlla, tenia com a lema fundacional: “Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació”, a les seves pàgines recollí col·laboracions del bo i millor de la intel·lectualitat de l’exili, i dels escriptors que havien quedat a l’interior. El historiador Ferran Soldevila publicà l’article Catalunya, a la Revista de Catalunya (1943), on utilitzà el concepte Països Catalans, que recuperà Joan Fuster als anys seixanta. Enric Pujol ens diu que fou Rafael Tasis i Marca (1906-1966), un dels escriptors que més contribuí a relligar les publicacions de l’exili amb les de l’interior, sobretot des de la revista Pont Blau (1952-1963), que des de Mèxic dirigia Vicenç Riera Llorca. Per la seva importància política volem destacar l’aportació del Butlletí d’Informació Catalana (1961), que es feia ressò de les accions de la resistència a l’interior, era publicat a Mèxic pel patriota Josep M. Murià i Romaní, al cap d’uns anys passà a dir-se, Butlletí d’informació dels Països Catalans, s’edità fins el 1975.
Conclusions
L’aportació que van fer els exiliats retornats als anys seixanta i setanta amb els seus testimonis personals, fou cabdal per a la recuperació de la memòria del període 1931-1939 i de l’etapa de l’exili, amb les seves experiències ens permeteren recuperar una memòria segrestada per la veritat oficial. Podem dir que després del 1975, no hi va haver per part del govern autonòmic cap interès en recobrar la memòria de l’exili, no s’inicià un programa des de la Generalitat per a localitzar i fer venir els documents que guardaven els exiliats europeus i Llatinoamericans, tampoc per a recuperar la seva memòria oral mitjançant entrevistes. De fet, no interessava que sortís a la llum aquesta part de la història que comportà profundes transformacions socials i econòmiques. Ara, amb la majoria dels testimonis d’aquella època ja traspassats, i molts documents perduts, es fa difícil la recerca, però només analitzant els efectes d’una guerra que es perllongà fins el 1975, podem entendre la Transició, i com el passat a condicionat el nostre present.
Agustí Barrera
Grup d’Historiadors Jaume Compte
