Una patriota de referència
La responsabilitat de ser president de Catalunya, en uns moments i circumstàncies com les que un servidor va viure, em va fer afrontar situacions molt complicades. No és en va que dues parts del Die- tari de Canonges tinguin títols com Les hores greus i Les hores in- certes. Però, sigui com sigui, haver estat president de Catalunya és l’honor més gran que hauré tingut mai. I és un honor per vivències com la d’haver pogut lliurat la Creu de Sant Jordi a una patriota tan admirada com la Teresa Clota.
Hem descobert molts indrets del record, tal com en diu ella, gràcies al seu mestratge i a la seva manera de ser i de fer. I, enraonant-hi o llegint la documentació que edita i difon, hem après molts detalls de la nostra història. Davant de tanta mediocritat i renúncies, la Teresa, amb la seva discreció i actitud positiva, és un exemple de constància i de feina feta amb rigor, sempre al servei de la llengua, la cultura i la independència de tota la Nació catalana.
Estimada Teresa, que per molts anys tingueu salut i força per continuar predicant amb l’exemple.
Quim Torrà i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya
Girona, 3 d’octubre de 2022
Teresa Clota o la grandesa de la feina anònima
Deu anys més gran que jo, la vaig conèixer a casa del doctor Joan Colomines, per a qui treballava en negocis varis: negocis literaris i negocis polítics. Era una figura més aviat petita, d’ulls clars, cabells castanys i abillament decorós -diguem que a l’antípoda dels texans o la minifaldilla llavors en voga-, que quan entrava al despatx del seu cap adreçava al visitant una mirada vívida i un perenne somriu- re de complicitat que li alçava lleugerament els pòmuls prominents. Duia, com diria el poeta, la bondat a la cara. Parlava amb una cadència de missionera de la Caritat i era ben clar que havia fet vot d’humilitat.
Però la Teresa Clota i Pallàs no era pas una monja exclaustrada, sinó una ànima agnòstica i una dona, dit també en paraules poètiques, «de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel». Va néixer a Cantonigròs i en aquella vila mítica del Collsacabra va ajudar any rere any en la celebració de la llegendària festa literària que hi organitzava en Joan Triadú, estiuejant al poble. Als trenta anys va posar la proa a Barcelona, perquè tenia ganes de «fer coses» que només es podien fer a la capital. Coses, s’entén, per la llengua, per la cultura, per la independència de «la terra que el meu cor estima», per dir-ho -tercera pinzellada poètica- amb paraules del seu tostemps venerat Jacint Verdaguer.
Aviat es va responsabilitzar de l’aparell del partit —del Front Nacional de Catalunya— i va allotjar a casa seva, i més tard en ca- ses d’altri, les màquines reproductores de revistes clandestines i de fulls volants que en les seves mans treien fum. Vivia amb la seva mare, Maria Pallàs, una dona d’Olot de caràcter fort que era una enciclopèdia vivent de llengua incontaminada, de refranys i de contalles, que cantava cançons de l’avior (“Don Savalls ho deia, / don Savalls ho ha dit: / avui és el dia / de matar el Cabrit”) i que renegava sense sordina contra en Franco, contra la Santa Mare Església i els capellans i contra tutti quanti, titllant-los a tots de “lladres de la Inquisició.”
Discreció i eficàcia són la clau que va fer del treball de la Teresa un èxit dins l’organigrama del Front. La seva feina estratègica i de màxima responsabilitat la privava de participar en cap acció que comportés un risc directe, i per això va ser la gran absent en mol- tes activitats. Va haver de renunciar fins i tot a assistir al Primer Congrés a Montserrat preveient que, si hi havia una caiguda, no caigués, amb ella, l’aparell del partit. I s’hi avenia, conscient del lloc clau que ocupava, però sumant-hi sovint un afegitó que a mi em resultava incòmode: deia que ella era només un peó i que eren els altres -nosaltres- els qui fèiem la feina «important». Mentre que era exactament a l’inrevés: ella no era un peó, sinó un alfil, una torre o la mateixa reina, que servava el tresor de la Corona. Car, en la clandestinitat, l’aparell d’un partit és el joiell més preat i qui el ser- va, doblement clandestí, encarna la grandesa de la feina anònima. Quan vaig necessitar el seu suport, en l’exili de París, el vaig obtenir amb escreix, i en l’exili d’Andorra me’l va continuar prestant continuadament, amb aplicació i sentit del deure per part seva. No li ho agrairé mai prou. D’aquesta relació va néixer una profunda amistat personal, una amistat fraternal, que ha arribat fins avui mateix i que ens manté en contacte molt freqüent amb qualsevol excusa -i l’excusa és, molt sovint, la dèria comuna per aquella estructura d’Estat anomenada Jacint Verdaguer.
Avui, a setanta-cinc anys -això és escrit fa deu anys i, per tant, em cal dir “Avui, a vuitanta-cinc anys”-, la Teresa continua al peu del canó i encara fa anar les màquines, no en el sentit figurat, sinó en el literal. La veureu a totes les diades, actes i itineraris patriòtics re- partint opuscles que ella mateixa es dissenya, s’imprimeix i es paga. Se’ls fa imprimir en una petita copisteria del barri barceloní del Raval regida per un musulmà que assegura que aviat Al·là parlarà -i ella li diu que, si ha de parlar, que ho faci en català-. Va estar al cos- tat d’en Xirinacs fins a la seva mort, i ha dinamitzat associacions com Indrets del Record, Memorial 1714, l’IPECC o el CAOC, i és present a totes les cites en les quals s’encén la flama de la llibertat
i s’expressa l’orgull nacional, des del Fossar de les Moreres -cada diumenge al migdia- fins al Pi de les Tres Branques, de la visita a les tombes de Macià i Companys els dies de rigor a la pujada al port de Salau el primer diumenge d’agost, de la commemoració de la massacre d’Elna a la de la victòria catalana del coll de Panissars. Sempre i arreu repartint els seus fulls patriòtics amb la seva bondat a la cara, el seu somriure evitern i la seva fe indestructible.
- On aneu amb aquesta feinada? - que li dic. - Falta mà d’obra a tot arreu - em respon, fent-se el peó. Doncs bé, aquest holograma de peó continua essent, com sempre ha estat, una turris eburnea de la causa nacional catalana. Per molts anys!
Àlvar Valls. Andorra la Vella
Tot primer voldria ressaltar la constància, la perseverança de la nostra mentora, l’admirable i admirada Teresa Clota, fidel èmu- la d’Enric Garriga Trullols, el fundador de l’IPECC –l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana-, sempre activa al cap- davant de l’entitat Indrets del Record, no sols perquè promou i organitza any rere any diversos actes commemoratius sinó també per la qualitat dels documents que adjunta a tots els programes que envia, fotos, poemes, citacions, permetent–nos així de millor conèixer la nostra història, d’aprofundir el nostre saber. Enguany ens ha enviat una recapitulació històrica, una contextualització en- cara més detallada que la precedent. Moltes gràcies, Teresa, pel treball constant i acurat.
Daniela Grau Humbert, Elna (paraules dedicades a Teresa Clota a l’inici del text llegit a Panissars el dia 2 d’octubre d’enguany)
Teresa Clota i Pallàs, la constància militant
Tots els que coneixem la Teresa sabem del seu tarannà modest, prudent, lluny d’actituds estridents; una persona que passa desa- percebuda però que, darrere aquesta postura, s’hi amaga una activista de primer ordre, amb una constància que la converteix en un element d’una efectivitat molt notable.
Durant molts anys hem compartit la militància al Front Nacional de Catalunya i sempre m’ha meravellat l’extraordinària activitat que ha dut a terme d’una manera discreta i perseverant que l’ha convertit -abans i ara- en una persona imprescindible.
A l’època difícil de la dictadura, a casa seva -vivia damunt d’una comissaria de policia- hi tenia una multicopista on s’imprimia la propaganda clandestina de la nostra organització; un dia, la maquina va canviar a casa de la Pilar Muns i, posteriorment, a la família de l’Àlvar Valls; i la Teresa va continuar vinculada a la tasca.
Al llarg de la seva vida ha actuat en diversos fronts, sempre al servei de la catalanitat; és de les persones que “ens han salvat els mots”. Dedicada a donar suport a multitud d’iniciatives de tot ordre, amb el denominador comú de la defensa de la nostra cultura i la nostra identitat.
Divulgadora dels nostres prohoms Macià, Companys i Verdaguer d’una manera activa, commemorant els fets de Prats de Molló, re- cordant l’aniversari del President màrtir al Coll de Manrella i pro- pagant, amb una tenacitat increïble, la figura del nostre poeta nacional Verdaguer i la recuperació de Vil·la Joana.
Quan Xirinacs va iniciar a la plaça de Sant Jaume la Plantada pels Països Catalans, li va donar suport amb l’elaboració de la documentació que s’hi distribuïa per escampar la causa. I sempre acompanyada de poemes patriòtics!
Vaig tenir el goig de conèixer i tractar la seva mare, la Maria, una gran dona i sentir-li cantar cançons típiques de la seva terra. Afortunadament se’n va fer una recopilació i no s’han perdut.
Si el país se salva ho devem a aquestes persones que, com la Teresa, des de l’anonimat no han deixat de fer la seva tasca, sense esperar mai res a canvi. Quin exemple per a molts dels nostres dirigents actuals.
Amb admiració, amb afecte, completament seduït per la teva personalitat: gracies Teresa i feliç aniversari!
Robert Surroca i Tallaferro, Barcelona
