La causa obrera és la causa d’Irlanda,
la causa d’Irlanda és la causa obrera.
James Connolly (1868-1916)
Consideració
Amb aquesta comunicació pretenc acostar-me al personatge, donar a conèixer de forma senzilla i didàctica, la trajectòria ideològica, política, de F.Cucurull, de vegades en forma de pinzellades que posin de relleu el seu caràcter, i les idees força que presidiren la seva trajectòria lligada a la història de l’independentisme del s. XX. No sóc coneixedor de la seva obra novel·lística, poesia, així m’abstindré d’entrar en aquest terreny.
L’intel·lectual compromès
Podem definir la trajectòria, política, i personal, de Fèlix Cucurull, com la d'un intel·lectual de combat, compromès amb la nació i les seves classes populars. A ell li podríem aplicar l'explicació que del mot patriota dóna el Diccionari General de la Llengua Catalana, el Pompeu Fabra, quan precisa que és: Persona que estima profundament la seva Pàtria; això és el que féu F. Cucurull al llarg de la seva vida; en aquest cas però, precisaria més, ell l'estimà com a poeta que era, de manera apassionada com fan els enamorats, la defensà amb les armes que tenia a l'abast, i que més bé sabia fer servir, la paraula i la ploma.
L’any 1934, Fèlix Cucurull, amb només 15 anys guanya un accèssit als Jocs Florals organitzats per l’Ateneu Arenyenc. Dos anys més tard aconsegueix la Flor Natural en els Segons Jocs Florals Escolars de Mataró, ingressa a Estat Català (EC) amb 17 anys. El 1940 entra als rengles del Front Nacional de Catalunya (FNC), será membre del seu Consell Nacional fins el 1968, quan es produeix l’escissió del PSAN. En el períod de l’Assemblea de Catalunya (1971-1977), formarà part del seu Secretariat i de la Comissió Permanent
1r.- La seva tasca com a investigador es pot centrar en el que al meu entendre són les tres aportacions teòriques més valuoses, en la interpretació de la nostra història nacional. D'una banda, la publicació el 1970 de Origens i evolució del federalisme català, obra centrada en el período 1868-1874, amb un prefaci de Joan Ballestar i Canals, el text s'allunya de la interpretació d'un s-XIX català de caràcter eminentment burgès, i per tant d'un catalanisme polític del mateix signe, marcat per l'aportació teòrica de J. Vicens i Vives (1910-1960) que amb el seu text: Industrials i politics, (1958) reblà el clau en aquest aspecte, i amb un moviment obrer, només anarcosindicalista i per tant apolitíc.
En el text que comentem, F. Cucurull demostra que el catalanisme polític té com a antecedents, el federalisme republicà obrerista de Baldomer Lostau (1846-1896), de V. Almirall (1841-1904), i de J. Mª Vallès i Ribot (1849-1911), és a dir, és anterior als plantejaments d'E. Prat de la Riba (1870-1917) i de la Lliga Regionalista, fixant així els origens esquerrans del catalanisme en el federalisme obrerista. Contràriament la tesi defensada per Jordi Solé Tura (1930-2009), en el seu llibre; Catalanisme i revolució burgesa: La síntesi de Prat de la Riba (1967), on promou la tesi de “l’esquerra oficial", segons la qual el catalanisme polític sorgeix com a elaboració teòrica de la Renaixença, i és inspirat per la burguesía per tal d’instrumentalitzar el catalanisme, a favor dels seus interessos de classe. Cal dir per a contextualitzar els fets i les teories, de l'època en la qual es publicava aquest text, que a la Universitat de Barcelona els "fills de papà", els que tenien acccés a la Universitat, és a dir, els vencedors de la guerra, deien que "el catalán es el idioma de la burgesia", el text de J. Solé Tura els donava la raó. J.Solé Tura, fou un destacat militant del PSUC, redactor el 1978 de la Constitució Espanyola, el 1985 passà als rengles del PSC-PSOE, i en el període 1991-1993, fou Ministre de Cultura en el govern de Felipe Gonzalez.
2n.- Cal considerar com a resultat d’un intens treball d’arxius, sobretot a l’Arxiu de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, que F. Cucurull posa a disposició dels estudiosos i historiadors, els sis volums de la: Panoràmica del Nacionalisme Català (1975), edicions catalanes de París, que abasta del 1640 al 1936, ingent treball de recuperació documental, amb un acurat treball de reinterpretació de la nostra història en clau nacional, que en l'any que fou publicat el text, permeté d'esclarir tot un seguit de fets de la nostra història moderna i contemporània fins aleshores oblidats, o poc tractats. Només l'explicació que aquell fou un treball extraacadèmic, és a dir, fet al marge de la Universitat, només podia ésser així, degut a l'existència de la Dictadura, i d'un accentuat corporativisme en el camp dels historiadors, com en d'altres àrees del saber, una notable pobresa intel·lectual i migradesa de mires de la Universitat oficial, aclaririen el fet que F. Cucurull ha estat molt copiat, però poc citat. Els seus plantejaments independentistes, eren incòmodes durant la Dictadura, i més tard per a la política de l’autonomisme pujolista.
3r.- El tercer i darrer aspecte és la seva gran troballa, fou la descoberta de la personalitat i de l'obra de J.N Roca i Ferreras (1830-1891) i de l'aportació que aquest féu al naixement del concepte de consciència nacional, de la seva teorització sobre l’existència a mitjans del segle XIX d’un nacionalisme popular, i del concepte de Països Catalans, del qual en fou un impulsor en els seus textos i parlaments, on s'identifica com a separatista, i com a independentista. Així en el conegut míting del Teatre Novetats, l'any 1885 al qual no hi pot assistir, hi envia el text del seu discurs que fou llegit per J. Blanch i Piera, un fragment d'aquest discurs que fou interromput pels aplaudiments diu: Les nostres quatre barres sobre les portes de les embaixades a Madrid, Lisboa, París a tot arreu, com Portugal [...] perquè no han d'acceptar i conformar-se amb el fet que Catalunya sigui dels catalans, com Portugal dels portuguesos ? Una de les aportacions valuoses de J.N Roca i Ferreras, és la seva anàlisi de la situació de dependència colonial de Catalunya.
J.N. Roca i Ferreras és un capdavanter per la modernitat del seu pensament i la vigència i força dels seus plantejaments, en els seus escrits es nota el rigor intel·lectual de qui tingué com ell una sòlida formació científica, llicenciat en medicina i farmacia. És un avançat al seu temps, per això és un incomprès, caldrà esperar força anys perquè els seus plantejaments es duguin, a la pràctica, quan amb la pèrdua de l'hegemonia política del nacionalisme conservador de la Lliga Regionalista, apareix el 1922 l'organització política Estat Català acabdillada per F. Macià, i més endavant el 1931 Esquerra Republicana de Catalunya, recollint l'herència del nacionalisme popular. En aquest sentit és significativa del canvi de rumb que s'havia produït en la política catalana, la manifestació que pujà Rambles amunt el dia 14 d'abril del 1931 amb l'eslògan de: "Visca Macià mori Cambó", era un canvi qualitatiu en el si del nacionalisme català, que passa d’ésser hegemonitzat per la burguesía de la Lliga, a sectors populars de la menestralia i professions liberals adscrits a EC, ERC.
El nacionalisme d'esquerres teoritzat per J.N Roca i Ferreras pressuposa que n'hi ha un de dretes, seria el nacionalisme conservador del bisbe Josep Torras i Bages (1846-1911), amb el seu text cabdal: La tradició catalana (1892), on exposa les seves idees sobre el catalanisme regionalista i les arrels cristianes de la nació catalana, aquest corpus teòric, cristal·litzarà en les "Bases de Manresa" (1892), Bases per a la Constitució Regional Catalana, formulació del catalanisme conservador i tradicionalista. Més endavant Enric Prat de la Riba i Sarrà, a la seva obra més coneguda: La nacionalitat catalana (1906), expressa la voluntat col·lectiva d'aconseguir el reconeixement nacional de Catalunya, basat en la llengua, el passat històric i la tradició, el seu pensament influí profundament en la trajectòria política de la Liga Regionalista (1901).
Hi ha un projecte de recuperació de la soberania nacional, impulsat pels catalanistes revolucionaris, els intransiguents estatistes com se'ls anomenava al segle XIX, el seu era un patriotisme d'esquerres que tenia com a objectiu, la construcció d'un Estat que havia d'ésser democràtic, català, republicà i que alhora permetés el màxim desenvolupament de les classes populars i la majoria de la nació, aquesta línia política es manifestà en la voluntat de proclamar l'Estat Català el dia 9 de març del 1873, per part dels republicans federals en la figura de B.Lostau (1846-1896), intent que fou avortat des del govern central de Madrid, pel consell del català i Ministre de Governació de la Primera República F.Pi i Margall (1824-1901).
Potser l'aportació més brillant de J.N Roca i Ferreras al nacionalisme popular és el concepte de, patriotisme social, una idea que entusiasmà a F. Cucurull i d'una extraordinària actualitat, J.N. Roca, diu que hi ha dos patriotismes:
a.- L'agressiu, dominador, bel·licós, orgullós, fatxenda, tirànic, el de la nació de l'Estat dominador, el de la nació colonitzadora. Un fals patriotisme que és "patrioteria".
b.-El patriotisme social, el defensiu, el que es resisteix a la dominació, el fraternal, humanitari, social, és el de la nació que es defensa. Estableix, així, una tipologia clara entre nacions opressores i nacions oprimides. És interessant aquesta formulació que s’avança en el temps, als conceptes de metrópoli i colònia, que serà l’eix de la contraposició de les lluites anticolonials tot al llarg del segle XIX i XX.
Aquest concepte de patriotisme social, el va desenvolupar en un seguit d'articles publicats entre 1871 i 1872 a la revista, La Independencia, amb el títol de: El Patriotismo Social, els articles són una teorització sobre el paper de la nació en el marc de l'internacionalisme, per tal de contrarrestar l'acció de l'imperialisme. Segons J.N.Roca, era precís que per a eliminar tota mena d'explotació, que els obrers d'arreu, alhora que lluitaven pels seus drets socials, ho fessin per alliberar les nacions que estessin sotmeses. És a dir, establir una solidaritat entre nacions i pobles, per tal d'aconseguir la llibertat social i nacional. Més endavant VI. Lenin, desenvolupà el concepte d'internacionalisme proletari, que manté molts punts de contacte amb el que havia descrit J. N. Roca.
A manera de cloenda.
Fem l’escamot dels qui mai no reculen,
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
Joan Salvat Papasseit (1894-1924)
Fou molt important la tasca de difusió de les seves recerques històriques a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent (UCE), des del 1977, on cada curs explicava Història dels Països Catalans, el seu verb encès i l’aportació de nous enfocaments resultat de la consulta dels arxius, feien les seves classes molt estimulants. L’11 de setembre del 1977 al Fossar de les Moreres, Fèlix Cucurull fa un discurs solemne davant 30.000 manifestants cridant independència.
El 24 d’agost del 1988 la UCE, li ret un homenatge. És un dels impulsors de l’Associació Josep Narcís Roca i Farreras
El 1984 publica, Catalunya republicana i autónoma (1931-1939), un text nou en la interpretació del període de la Generalitat Republicana i la Guerra del 1936, una aportació valuosa.
El 9 i 10 de setembre del 1995, el Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació (MAPA) organitza unes jornades independentistes a Arenys de Mar, en homenatge a F.Cucurull. Recordo que va venir a l’acte amb cadira de rodes, estava molt malalt, al final de l’acte va sonar la música dels Segadors, ell amb molta dificultat, es va posar dret per respecte a l’himne nacional, fou una lliçó de patriotisme.
Mor el 4 de febrer del 1996, en un dia trist i fred a la ciutat que el veié néixer, no recordo haver vist cap representació del Govern autonòmic, de la Diputació o d’institucions oficials al seu enterrament, les dues germanes Serra, l’Eva i la Blanca, junt amb un grup d’amics, coneguts, familiars, i els que portàvem el taüt, li vam donar el darrer comiat a la porta de l’Església.
Jo pel que coneixia de F. Cucurull com a persona i de la seva línia política, penso que estaria d'acord com a cloenda d'aquest seguit de reflexions, en el que digué el mestre Pompeu Fabra; No cal deixar mai ni la tasca ni l'esperança, i potser caldria afegir-hi, no deixar mai la tasca en la defensa de la nostra Pàtria, ni l'esperança feta d'utopia i lluita, de llibertat nacional i social.
Agustí Barrera i Puigví
Grup d’Historiadors Jaume Compte
setembre del 2021
Bibliografia
Albó, Imma. Fèlix Cucurull. La lluita per l’autenticitat. Barcelona. La Llar del Llibre. 1986
Fàbrega, Míriam, Vidal, Raquel. Fèlix Cucurull o la passió per la terra. Arenys de Mar. Ajuntament 2006
Ferrer i Ferrer, Josep. Quaderns Roca i Ferreras. 2 volums. Barcelona 1995-1996.
Rendé, Joan. Fèlix Cucurull, de la lírica a la política. Diari Avui, 8 de juny de 1983.
Strubell i Trueta, Toni. Josep Narcís Roca i Ferreras. L’origen del nacionalisme d’esquerres. Arenys de Mar. 2000. Els llibres del Set –ciències.
Obra pròpia
Panoràmica del nacionalisme català. Edicions Catalanes de París.1975. 6 vols
La defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Edició a cura de F.Cucurull. Editorial Undàrius. BCN 1976.
Consciència nacional i alliberament. La Magrana. BCN. 1978 Quaderns Alliberament 2
El fet nacional català a través de la historia. La Magrana. BCN. 1980. Quaderns Alliberament 10.
Catalunya nació sotmesa. Hogar del Libro. BCN. 1981
Catalunya republicana i autónoma (1931-1936). La Magrana BCN. 1984
L’autodeterminació de Catalunya. Edit. Tibidabo. BCN 1991
