De ben jove ja va sentir inquietuds catalanistes i es va fer-se soci del Centre de Dependents del Comerç i de la Industria(CADCI), on s’afermà el seu independentisme. Després ingressà a Nosaltres Sols!, des d’on s’entrenà en exercicis militars i en la pràctica d’armes.
Participà en els fets del Sis d’Octubre del 1934 a Barcelona amb escamots de Nosaltres Sols!; primer fent-se forts al terrat del Palau de la Virreina i després a la Plaça del Teatre,enfrontant-se a les tropes que havien atacat el CADCI impedint-los que anessin Rambla amunt enganxant el Ban de Guerra. La policia el detingué al carrer però en un descuit es va poder escapolir del camió on el duien pres.
El 19 de juliol de 1936, quan part de l’exèrcit i dels feixistes espanyols es sollevaren a Barcelona, va prendre part en l’assalt a la caserna de les Drassanes. Posteriorment s’allista a les milícies d’Estat Català que ja s’havien fusionats amb Nosaltres Sols!, i participà en el desembarcament a Mallorca l’agost del 1936.
Com a caporal telegrafista fou destinat al front d’Osca a la 33 divisió (antiga columna Durruti). Al cap d’uns mesos ingressà a l’Escola de Guerra, d’on en sortí com a tinent del cos d’enginyers sent el primer de la seva promoció. Se’l destinà al front de l’Ebre, on l’exèrcit de l’Est quedà desfet. Va ser ferit i evacuat fins a Olot.
Passà la frontera amb la seva divisió,en la que feia funcions de capità, i fou internat als camps de concentració d’Arles, Barcarès i Sant Cebrià i, finalment, a l’anomenat camp dels catalans a Agde.
Quan França fou ocupada s’integra a la resistència en el “Resau Alibi-Maurice”, organitzat per Jaume Cornudella i on s’hi havien incorporat els membres del Front Nacional de Catalunya, organització en la qual l’Antoni hi milita a partir del 1942. Dins els rengles de la resistència realitza missions de guia de fugitius i d’informació dels trens militars alemanys del nus ferroviari de Miramàs, prop de Marsella, on ell residia.
A l’exili, l’Antoni Turró es va casar amb una noia occitana filla d’un cap d’estació de trens. Ell anava a veure el seu sogre i de passada consultava la llibreta de trànsit dels trens i, dels identificats com a transports militars de la Wehrmacht, n’anotava l’hora que passaven per una estació concreta i en facilitava la informació a la resistència.
L’any 1965 tornà a Catalunya i es reincorporà al FNC. Després del franquisme formà part de les candidatures de Nacionalistes d’Esquerra.
El maig de 1990, en una assemblea de militants per decidir el futur del FNC, en Robert Surroca i ell proposar en continuar l’experiència que s’havia iniciat amb la candidatura unitària de Catalunya Lliure a les eleccions Europees de 1989, i en els actes de la Diada i del Dia del Soldat Català posteriors. Aquesta línia es contraposava a dues altres: una representada pels militants de la primera fornada, com Malaret i Espriu, que van mostrar-se partidaris de congelar les sigles; i una altra, avalada sobretot per militants de comarques com Josep M. Casablancas, que perseguia dissoldre el partit i incorporar-se a Esquerra Republicana de Catalunya.
En Turró, home vital i ple d’inquietuds, participà en un munt d’organitzacions i iniciatives de caire cultural i patriòtic com els Consells Populars de Cultura Catalana (CPCC) creats l’any 1977.
Arran de la seva tornada comença a interessar-se per les emissions de paper moneda català fetes durant la guerra, i es dedicà a la seva recerca i estudi a fons. Fruit d’aquest treball en són les publicacions dels catàleg-llibre “El paper moneda català 1936-1939”, “El paper moneda del País Valencià” i “El paper moneda català a la Franja de Ponent”. Tot hi rebre ofertes milionàries provinents de Madrid i dels Estats Units d’Amèrica, en va fer donació al Museu d’Història de Catalunya.
Va ser fundador de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’ Institut d’Estudis Catalans i, com a resultat dels seus treballs en aquest àmbit, va rebre diversos premis i reconeixements.
