Les darreres setmanes hem viscut una situació inesperada fins fa poc temps a Catalunya: l’alliberament condicionat dels presos i preses polítiques. Així, la situació de patiment i desesperació que ha viscut l'entorn familiar i polític dels presos i preses polítics, s'ha vist alleugerida pels indults concedits. Uns indults que han arribat per la pressió de la societat catalana i per instàncies europees fora del control de l'estat espanyol i els seus aliats. Tanmateix, més enllà de les consideracions humanes que en podem fer, no és exagerat afirmar que en termes polítics l'independentisme català ha sortit afeblit de l'operació dels indults. D’altra banda, una colla de càrrecs de la Generalitat estan sent assetjats pel Tribunal de Cuentas, una autèntica persecució penal i ideològica que busca desgastar i destruir l’entorn independentista. Fa també unes setmanes sabiem que en Marcel vivet havia d’afrontar una pena de presó de 5 anys, cortesia del cos armat botifler, altrament anomenat Mossos d’esquadra.
La qüestió és que ara mateix som en un temps de clara desorientació política i ens cal imperiosament recuperar la iniciativa política i trobar els viaranys que ens permetin de nou posar l'estat contra les cordes. La realitat és que ara mateix hi ha una evident aturada de l'independentisme, una aturada que també ha vingut esperonada per la pandèmia mundial que paradoxalment ha reforçat els estats i les empreses i ha afeblit el teixit popular a nivell internacional. Però anem a pams i centrem-nos en la lluita a casa nostra.
Superar el desgavell independentista
Som a l'estiu de 2021 i ja comencem a tenir una certa perspectiva històrica del cicle polític del procés d'independència que es va iniciar al Principat de Catalunya fa aproximadament deu anys enrere. El balanç del que s'ha anomenat despectivament "el Procés", té aspectes positius i d'altres de negatius. El període més intens d'ofensiva independentista el podriem circumscriure entre els anys 2015 i 2017, amb manifestacions massives, la revolta de l'1 d'octubre, les dues declaracions fallides de la República i un cicle de mobilitzacions contundents que van culminar amb la gloriosa batalla d'Urquinaona.
En aquest període centenars de milers de persones han tastat per primera vegada a les seves vides la medicina repressiva de l'estat, la qual cosa ha fet que l'independentisme català hagi explorat camins que fins a les dates actuals eren coneguts només per les minories més polititzades i militants de la població. Els efectes de la repressió son prou coneguts però segurament caldria treure lliçons col·lectives dels mecanismes coercitius que va utilitzar l'estat espanyol per aturar l'avanç imparable de l'independentisme i la construcció de la República Catalana.
La fuga de milers d'empreses, l'esperonament per part de l'Estat d'un enfrontament civil a Catalunya, o l'amenaça real d'un desplegament militar al territori, així com brutes maniobres diplomàtiques, van ser les fórmules que van permetre a l'estat espanyol triomfar sobre l'independentisme. És a dir, una combinació de tàctiques militars, repressió a gran escala i ofec econòmic que van agafar desprevingut un moviment polític pacífic i ingenu que ho fia tot a la democràcia. A aquestes alçades pocs dubtes queden de que l'etapa independentista que es va iniciar amb el procés ja s'ha tancat. Hem tornat a la casella de sortida autonomista i tots els avenços polítics que es van fer l'1 d'Octubre no s'han traduit en un canvis institucionals i socials; la Catalunya autonòmica segueix agonitzant sense alternativa a curt i mitjà termini. Els responsables de la situació són difícils de desgranar, per bé que un sector de l'independentisme apunta directament a la classe política catalana que no va ser capaç d'implementar la República, defensar-la i consolidar-la.
La història jutjarà a cada actor polític i cada moviment fet per part dels partits polítics i les institucions. Però també jutjarà al conjunt de l’independentisme i les seves accions. I serà el temps el que s'encarregarà de dibuixar els camins a seguir. Dit això, ara per ara som en ple replegament i enmig d'un desgavell i desorientació totals. El procés s'ha saldat amb un reforçament de l'Estat i l'evident desarticulació de l'independentisme. L'Estat, malgrat que la seva imatge va quedar molt tocada per les horribles imatges de policies atacant a població civil a gran escala, ja ha aconseguit que la carpeta catalana torni a quedar al fons d'un calaix de la UE. Tanmateix, és la primera vegada que l'Estat s'ha hagut d'esmerçar a fons i destinar molts recursos per tal de reparar la seva imatge. La raó d'Estat i l'experiència del cos diplomàtic espanyol han fet part de la feina, però tot i així, el que va aconseguir el poble català l'U d'Octubre és una fita èpica sense igual a Europa i bona part del món.
De la desorientació a la maduració
El no assoliment dels objectius polítics del moviment independentista, afegit a la dura repressió desplegada per l'Estat, ha conduït a un estadi de caos i acusacions creuades en el si de l'independentisme. Res nou en el món de les ruptures, revoltes i revolucions. Però l'exagerada presència i pes de militància no formada i acostumada a la immediatesa de les xarxes socials, s'ha traduït en l'emergència del fenomen dels hiperventilats i hiperventilades. Gent molt activa a les xarxes socials que s'ha especialitzat en el retret permanent i que ha format una gran massa enfonsada en la desafecció política amb la consegüent desmobilització i desencís.
Tot plegat ha conduit a una mena de bogeria col·lectiva que manté en letargia l'independentisme i que no li permet madurar políticament. En efecte, aquest estat permanent d'agror i retrets manté l'independentisme en una mena d'infantlisme polític patètic i lamentable que no fa més que reforçar l'Estat i erosionar un moviment polític que va gosar desafiar al totpoderós estat espanyol.
Els mons virtuals de les xarxes socials, principalment de la multinacional ianqui Twiter, ha fet aflorar el pitjor de l'independentisme i casos com l'ex independentista Alfons López Tena sovintegen. En aquest sentit és tot un fenomen a estudiar, per bé que no és nou, que persones que fa anys eren independentistes han acabat defensant posicions espanyolistes. Furibunds anti-independentistes com Roger Palà, Lluís Rabell, el propi López Tena, Francesc Marc Álvaro i malauradament gent com la pròpia Najat El Hachmi...i tota una constel·lació d'esquerranistes estatistes, disparen a diari des de les xarxes socials.
Tot aquest amalgama de frustració, desafecció, desencís, desmobilització...és terreny adobat per l'extrema dreta. Per això, l'independentisme té la tasca i obligació moral de reconduir les coses, i la millor manera de fer-ho és contribuint a la maduració política del moviment. Aprendre d'altres processos històrics, aprendre a treballar en equip i a respectar els companys de lluita, fugir de la bombolla individualista de twiter i les xarxes socials....cal un procés de maduració, aprendre dels errors i sobretot assumir un compromís de llarga durada, amb repressió inclosa i amb sacrificis de tot tipus a l'agenda.
Clandestinitat i exili
L'actual legislatura ha suposat un retorn evident a postures autonomistes per part dels partis, inclosa la CUP, incapaç de sortir de l'atzucac autonomista actual. Les institucions autonòmiques, limitades per les lleis de l'Estat, no són eines gaire útils per assolir la República. I tenen molts riscos, entre ells, creure's que l'assoliment de la independència i la República és una qüestió de programes electorals i de govern. En efecte, la batalla partidista ha desactivat les forces independentistes i les ha abocat a la irrellevància. En aquest sentit és evident que la CUP ha de revisar els seus posicionaments i no acomodar-se al paper de simple oposició parlamentaria. Creure's el guió escrit de que la culpa és del govern i que per tant un nou govern ho farà possible és un auto-engany col·lectiu que ens pot sortir molt car. Fenòmens com el del col·lectiu polític Primàries, amb un líder messiànic al capdavant que es creia totpoderós, ens ha de fer veure que la despolitització és un preu molt alt a pagar. Primàries ha acabat com una olla de grills, un cúmul de frikis i rebotats barallats entre ells i incapaços de construir absolutament res, un experiment tòxic i indesitjable que el país faria bé d'arraconar i superar. El què dèiem, els perills de la dreta, independentista en aquest cas.
Els mecanismes de participació política que ofereix el Regne d'Espanya, a través del règim del 78, són molt limitats. Anem camí del mig segle d'estabilitat borbònica i constitucional i ja hauriem d'haver après que el règim del 78 és capaç de doblegar moltes coses. Ho hem vist amb l'exemple del 15M, un moviment polític que va ser útil a l'estat per desbancar l'independentisme i blindar definitivament el règim del 78. L'exemple dels Comuns i Podemos és una clara mostra de maniobra gattopardista; avui els Comuns formen part indestriable del consens del R78, governen l'Estat amb el braç polític del GAL i són ferms defensors i defensores de la sagrada unitat d'Espanya i la continuïtat del capitalisme. Que ningú dubti que si el poble català decideix fer un nou embat, Podemos-comuns seran els executors de la repressió si així ho disposa l'Estat.
Per tant, queden poques vies d'escapament. I tots i totes sabem que la clandestinitat i l'exili son irrenunciables. En tot el temps que ha passat des de l'Octubre de 2017, és sorprenent que no hàgim estat capaços i capaces de bastir un nucli de resistència amb capacitat de combatre l'estat espanyol. Ara per ara no anem gaire més enllà de simples iniciatives parlamentàries, municipals i institucionals completament innòcues per l'estat espanyol.i plenament adaptades a la seva arquitectura institucional.
No perdre el nord, continuar amb la lluita per la República
Articular nuclis de resistència que des de l'exterior i l'interior actuin és una necessitat imperiosa. Nuclis de resistència amb suport exterior i voluntat de perdurar en el temps. Enrere queda l'experiència de l'1 d'Octubre i els dies posteriors, però l'aprenentatge col·lectiu que tots plegats hem fet ha de quedar gravat a la memòria. Cap país va reconèixer-nos i encara que així hagués estat, tampoc n'hi hauria hagut prou. Mirem el cas del gloriós poble Saharauí, un país reconegut per uns 85 estats del món però que no aconsegueix desempallegar-se del seu opresor marroquí i la tutela de l'estat espanyol colonial. Sense ser-ne conscients van aplicar-nos els principis de no ingerència recollits al Tractat de Westfalia i vam quedar sols i desarmats davant d'un imperi disposat a tot per perpetuar-se. Vam ser ingènus però vam tenir la gosadia d'intentar-ho, i això és el que cal posar en valor.
Tenim davant un repte colossal, una tasca ingent, i només amb un nord clar i net i objectius concrets podrem seguir lluitant. La tasca del Consell per la República és imprescindible, com també ho hauria de ser l'exili i la feina internacional. Però això no serveix de res si a l'interior seguim apuntalant el règim autonòmic. Cal aprendre a sortir de la legalitat espanyola i cal formar militància preparada. Probablement ens neguem a acceptar que la clandestinitat serà una de les poques sortides polítiques que ens quedarà. Espanya ja ho ha deixat clar reiterades vegades i aquest estiu la portaveu del govern espanyol del PSOE-Podemos ja ha advertit als independentistes : “A veure si heu après la lliçó”. I per ells aprendre la lliçó és que ens rendim, entreguem els ideals i acceptem ser espanyols la resta de les nostres vides. Per tant, la formula no pot ser cap altra que clandestinitat, exili, resistència i no rendició. La lluita per la República i el socialisme pren més sentit que mai, i la lluita serà molt llarga.
