A pocs mesos per commemorar el primer aniversari de l’U d’octubre de 2017, l’independentisme es debat enmig del desconcert general i l impotència de no haver pogut materialitzar la República. Les maquinàries dels partits ja preparen l’assalt a les eleccions municipals de maig de 2019, la CUP no n’és cap excepció.
Des del meu punt de vista, centrar les energies en una nova fita electoral és un error i no aprofitar la feblesa de l’estat per fer noves passes passarà factura. Precisament, els límits institucionals han quedat ben clars i és en el seu desbordament on caldria centrar esforços.
Ens agradi o no, vivim presoners en un marc autonòmic i és en aquest marc on se celebren els diferents comicis electorals. Les municipals de 2019 es revestiran políticament per considerar-los una nova fita republicana però tothom sap que només seran això, noves eleccions municipals en el marc d’una autonomia espanyola.
En el supòsit que el bloc sobiranista surti reforçat de la fita electoral i hi hagi una clara majoria dubto molt que això tingui cap traducció política rellevant, simplement es reordenarà el mapa polític municipal i es reconfiguraran equips de govern. Però res més, seguirem atrapats en la teranyina autonòmica malgrat els discursos i malgrat els intents de manipular la realitat.
De la mateixa manera, en el marc de l’eix social pot esdevenir quelcom similar. Si es configuren majories de progrés que puguin formar equips de govern amb més sensibilitat social, ens trobarem amb els límits institucionals i econòmics i les desigualtats no desapareixeran. Simplement es destinarà més pressupost a simples reformes de caire socialdemòcrata que no faran ni pessigolles al sistema capitalista responsable de les desigualtats i la injustícia social.
Els límits institucionals són ben clars, començant per la llei de bases de règim local i acabant amb els sostres de dèficit impulsats per les institucions europees. Els ajuntaments tenen poc marge d’actuació i es mouen en un perímetre marcat per secretaris i interventors que vigilen expectants que es compleixin les lleis.
En aquest marc no és possible anar més enllà de mesures socialdemòcrates que consisteixen en alimentar un capitalisme agressiu amb l’objectiu de recaptar impostos i alimentar unes arques municipals que puguin fer més politiques socials, amb tot el cost ambiental que això implica.
Per si això fora poc no es pot ignorar el fet que traslladar la lluita de classes al municipalisme és poc compatible amb la dinàmica electoral i la pròpia naturalesa del municipalisme, sempre susceptible de caure en retòriques electoralistes. Altres riscos del municipalisme són el populisme i el clientelisme, perills sempre latents que poden desdibuixar un projecte d’unitat popular vertaderament rupturista. Jugar la carta institucional té riscos evidents, en tots els sentits, i ningú resta exempt de no sortir escaldat.
No estic defensant abandonar la via electoral, simplement constato realitats i fets, amb l’objectiu d’esperonar al moviment independentista i anticapitalista a explorar noves vies d’intervenció política que ens ajudin a esquivar els perills inherents a la via electoral.
Són ben vius a la retina els esdeveniments d’octubre de 2017, el referèndum i la proclamació de la República van sentar les bases per a una nova efervescència política. Em sobta que a hores d’ara no s’hagi desenvolupat un corrent per fer vagues de fam o actes de desobediència civil no violenta contundents que segueixin erosionant l’estat.
Tornar a generar les condicions per a una nova escomesa popular hauria de ser l’objectiu de l’esquerra independentista i del moviment popular per la independència. Cal bastir un fort poder municipalista, cert, però potser caldria abocar més esforços en la realització d’un procés constituent de base i popular, que empoderi la ciutadania i ens permeti aixoplugar més sensibilitats favorables a la República.
Els límits institucionals són evidents i és bo prendre’n consciència. De fet, diria que és una obligació moral rellegir la realitat i perimetrar els límits estratègics per reformular-los i seguir la lluita per la República.
