Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Portem una dècada d’acumulació de forces, de mobilitzacions, de consultes populars per la independència, d’actes arreu del territori, de massives manifestacions originals i històriques, de la jornada del 9N. Un camí ple de sots i corbes on s’ha hagut d’improvisar molt i salvar innombrables obstacles.
La dècada de mobilitzacions ha vingut precedida de molt de temps de lluita i resistència. Moltes derrotes, repressió, dificultats i moments de desesperació, però al capdavall, anys de resistència i de forjar les bases d’una República que vol néixer malgrat totes les dificultats i adversitats. L’anomenat procés va néixer als carrers de la ma de la gent, per més que determinades elits espanyoles i autonomistes s’entestin en assenyalar-lo com un artefacte gestat al laboratori de Convergència.
El procés ha tingut alts i baixos, com és lògic, i sovint s’ha improvisat, de vegades de forma incomprensible, però no es pot obviar que els embats de l’estat han estat durs. Com pot ser que ningú vulgui recordar la terrible campanya de la por que es va desplegar en les eleccions del 27-S? L’aliança entre empreses de l’IBEX i l’estat va ser esfereïdora, atiant el fantasma de la por contra Catalunya. Per no parlar és clar que de les dificultats dels catalans i catalanes de l’exterior a l’hora d’exercir el seu vot.
Han passat 18 mesos i no som un país independent, és cert, però continuem vius i anhelant la República i la llibertat, i malgrat que podem perdre la batalla, seria cínic i hipòcrita no apostar per la ruptura i acomodar-nos al marc autonòmic i monàrquic tot esperant un canvi a Madrid que ens doni permís per exercir el nostre dret d’(AUTO)determinació. Vaja, son coses pròpies en tot cas de la dreta més rància i acomodada.
El setembre caldrà fer un referèndum unilateral, al marge de la legalitat espanyola i emparat únicament per la legalitat catalana. Un exercici de democràcia titànic; i és que les úniques armes que tenim son les urnes, i les hem de defensar amb tota la convicció de què siguem capaços de desplegar. La llei de transitorietat jurídica posarà les bases legals per exercir el referèndum i després serà el moment de posar les urnes, peti qui peti.
I hem de ser conscients que el bloc autonomista format pel PP, PSOE-PSC, Ciutadans i els nou partits Un País en Comú i Lliures ( el relleu d’Unió Democràtica de Catalunya) , farà tot el possible per impedir el referèndum. Un bloc en el qual de vegades també hi participen sectors del PDCAT, el partit liberal creat per esquivar la porqueria acumulada per CIU.
Aquest bloc d’ordre apel·larà a la legalitat vigent, reclamarà la dissolució del Parlament de Catalunya i exigirà eleccions autonòmiques, això en el millor dels casos. Els sectors més durs reclamaran l’aplicació de l’article 155 de la CE i exigiran inhabilitacions, suspensió de l’autonomia i il·legalització de partits, també tancament de mitjans de comunicació i empresonament de càrrecs electes.
No ens autoenganyem, seran moments durs. I els sectors unionistes, immobilistes i d’ordre, faran tot el possible per blindar el règim del 78, la monarquia i sobretot impedir el naixement de la República Catalana. Tenen eines i instruments per fer-ho. Però no ens hem d’espantar, nosaltres hem de seguir a pas ferm, sense deixar-nos intimidar. Sabem que utilitzaran totes les escletxes possibles, també es valdran de les nostres febleses i errors per invalidar el nostre projecte democràtic.
Quan arribi el moment de màxima tensió i el bloc autonomista impedeixi el dret del poble català a autodeterminar-se, ens voldran arrossegar a la lògica autonòmica. I llavors serà el moment de cridar al boicot a l’autonomia, de negar-nos a participar de la pantomina de les eleccions autonòmiques i de posar les urnes del referèndum, votar, guanyar i declarar la República.
El moment actual és de tensió i pulsió. I son moments que ja es van viure en el tardofranquisme quan nombrosos sectors van decidir pactar el règim del 78. Llavors també l’esquerra va pactar amb la dreta mantenir l’ordre vigent i facilitar el retorn de la monarquia. I els Països Catalans, la independència, la revolució proletària....van ser traïdes pels líders del poder. Ara tenim l’oportunitat d’esmenar aquella estafa històrica, tenim l’oportunitat d’intentar construir un país lliure i més democràtic. Siguem dignes del moment històric que vivim, defugim l’autonomisme i siguem fidels a la utopia, a la ruptura.
Per la ruptura, la república i la llibertat!
Visca la República Catalana, justa, democràtica, lliure, social, ecològica, feminista i socialista!
