El liberalisme polític i econòmic sosté reiteradament que la democràcia representativa i parlamentària és el menys dolent dels sistemes socials coneguts. Amb aquesta màxima, els partits socialdemòcrates, demòcrates liberals i fins i tot d'altres espectres ideològics, defensen sense embuts que la millor manera de gestionar els afers econòmics i socials d'un país o d'una societat son els mecanismes democràtics representatius expressats a les urnes i gestionat per uns electes escollits democràticament.
Simplificant i resumint podriem dir que el pressupost nacional i la gestió dels diferents departaments de govern l'han de decidir els grups parlamentaris, en aquest cas els que formen govern o donen suport a una majoria parlamentària. I aquí rau el quid de la qüestió, el moll de l'òs de l'engany de tot plegat.
I dic engany perquè em sembla una immaduresa democràtica majúscula delegar en uns partits i uns electes la decisió de decidir les partides d'inversió o allò que s'assigna a cada departament en funció de criteris ideològics o aritmètics. I a Catalunya portem així prop de 40 anys, un autèntic dèficit democràtic i una mostra de la immaduresa democràtica d'aquest país.
La revolució participativa que hi ha hagut en en molts municipis de Catalunya ha estat un camp de proves per assajar formules participatives innovadores. Amb errors i algun encert, ara ja és habitual que en alguns municipis ja es decideixin substancials partides a través de consultes. És molt probable que es prenguin decisions equivocades, i és probable que la justicia social no s'hagi materialitzat en aquests municipis però com a mínim les coses son més democràtiques que fa un temps quan només els electes decidien per tots i totes.
Aquests dies es parla molt de pressupost a Catalunya. I de fet és un avenç que per primera vegada diferents sectors es mobilitzin i opinin sobre el tema. Fins fa ben poc,i així ho vam poder veure amb els governs amb majoria absoluta de CIU, amb els tripartits o amb la CIU d'Artur Mas, el debat pràcticament no sortia de les parets del Parlament i no anava més enllà dels àmbits endogàmics de tertúlies, Col·legis d'Economistes i algunes universitats. El mateix passa a la ciutat de Barcelona, on una alcaldessa omnipresent aprovarà el pressupost milonari sense consulta, fins i tot sense debat democràtic i a través d'un mecanisme de la vella política arnada.
Però avui estan aflorant les limitacions d'aquest sistema tan parlamentari i teledirigit. I em sembla preocupant que els sindicats i les patronals monopolitzin aquest debat i aconsegueixin cridar l'atenció per forçar partides en funció de la seva capacitat de pressió. El tuf de corporativisme dels sindicats (tant els grocs com els més combatius) de mestres i metges desplaça altres reivindicacions tant o més importants. Si resulta que cadascú es baralla per aconseguir més quota de pressupost sense preocupar-se de la situació en què queden d'altres sectors o àmbits tant o més importants doncs malament anem i poca consciència global de classe estem desvetllant!
No em sembla just que els mestres facin les seves reivindicacions de "mínims" com un xantatge i no diguin absolutament res de la situació precària de molts professionals del món de l'educació pública més enllà dels mestres. I el mateix trobem al món sanitari. El biaix classista de mestres i metges és un clàssic!
No em sembla just tampoc que aquesta qüestió hagi aconseguit situar-se enmig del debat públic gràcies a la pressió dels sindicats corporativistes i en canvi d'altres qüestions com ara l'habitatge, el desmantellament de les nuclears, la política de conservació de la biodiversitat, el manteniment de les plantilles dels parcs naturals, l'impuls de les energies renovables, el suport a la pagesia i les ajudes a la producció ecològica, l'educació ambiental, el suport a la recerca,a la cultura i als municipis hagin quedat totalment desplaçats.
El pressupost és important i tothom vol més recursos i tothom mira per si mateix, però això és vella política, és el que s'ha fet sempre. Cal assumir que sense lluita de classes, sense tenir en compte els límits biofísics del planeta i per tant els límits del creixement econòmic, i per tant els ingressos d'una administració és difícil avançar. Un país com Catalunya necessita més ingressos, i necessita més sobirania, molt cert, però no podem devastar l'entorn natural per a poder finançar les nostres il·limitades necessitats. Cal que reflexionem i aturem la bogeria de la maquinària capitalista abans no espatllem l'equilibri natural i de retruc la fràgil economia.
Amb això intento explicar que ens cal una perpectiva global de les coses. Cal que les reivindicacions de classe es facin pensant en una perpectiva més general d'alliberament de la classe obrera, no només d'un o altre sector. Cal pensar en els precaris, en els aturats, en les persones més vulnerables, com cal pensar en els límits ecològics i la insostenibilitat de l'actual model consumista.
Per això penso que davant d'una qüestió tant complexa cal que la ciutadania parli un cop més, i que sigui el poble mitjançant una consulta, que decideixi com ha de ser el pressupost nacional. Serà un immens assaig democràtic, no exempte de complexitat i riscos, però a Catalunya estem en plena revolució democràtica i ja comença a ser hora de passar de pantalla i deixar-nos de lobys, grups de pressió i clàssics i anquilosats mecanismes de la vella democràcia representativa.
