Els detractors del naixement de la República Catalana ( un ampli ventall que engloba des de les clavagueres de l'estat fins a grans empreses catalanes, passant per la dreta i l'esquerra autonomista i espanyolista) fa temps que celebren amb cava català els entrebancs del proces d'independència que sacseja la societat catalana des de fa anys.
Una certa sensació de derrotisme i bloqueig s'ha instal·lat darrerament a les files del sobiranisme, especialment entre els sectors més desmobilitzats de la ciutadania, que reclamen a crits unitat d'acció i solucions per tal d'encarrilar el famós procés. Això és un fet i no l'hem d'amagar ni menysvalorar
Probablement a les generacions actuals ens manca perspectiva històrica per tal de copsar l'enorme complexitat d'un procés d'independència en un segle XXI que ja no té res a veure amb els temps en què va forjar-se l'estat nació com a concepte. Amb tot, hi ha un fil roig entre els processos que hi ha hagut al món els darrers 200 anys i l'actualitat: el conflicte.
El conflicte forma part de la mateixa idiosincràcia de la humanitat, i la nostra petita nació no se n'escapa. El conflicte permanent entre els mateixos partidaris de la independència és inevitable, per més que des de les files de JxS s'apel·li a una mena d'oasi parlamentari entre la CUP i JxS. Això es del tot impossible i no es pot amagar el càstig que han patit les classes populars d'aquest país en bona mesura mercès a les polítiques neoliberals que partits com CDC han avalat i continuen defensant. La situació precària i de pobresa que pateix molta gent afecta al debat parlamentari, agradi més o agradi menys, es un fet. Per tant, el conflicte és inevitable, com ha passat i passa en d'altres països en situacions similars.
Amb aixo no vull exculpar de cap de les maneres les errades que hem pogut cometre des de la CUP i l'EI, que n' hi ha hagut i n'hem de ser conscients. Però penso que és l'hora de ser honestos i transparents i és millor acceptar que el nostre pais és plural i complex i que només ens podem posar d'acord en alguns punts molt concrets. I per mi aixo vol dir la independència!, la construcció de la República Caalana com a subjecte polític.
Cal recuperar de forma urgent la capacitat de mobilització de l'independentisme, que ha estat capaç de protagonitzar les mes grans mobilitzacions de la historia recent. I ho podem tornar a fer. Ho hem de tornar a fer perquè sense mobilització als carrers no som res ni ningú. Però el poble necessita recuperar la il·lusió i la certesa de què ho podem aconseguir. El procés no està exempte de riscos i de possibilitats de repressió i persecució política, n'hem de ser molt conscients i penso que fins ara donava la sensació de què això era una festa i prou. Vinga carmanyoles i vies a dojo, i potser ens ha mancat assumir que això no és cap joc, que la independència no arribarà mentre la mirem per televisió còmodament des del sofa i que ens la juguem, amb gent que pot anar a la presó o a l'exili.
Penso que ha arribat el moment que el nostre Parlament faci una Declaració Unilateral d'Independència atesa la situació de bloqueig a que ens aboca un estat espanyol monàrquic i antidemocràtic, poc amic dels referèndums. Una DUI que faci recaure sobre els diputats i diputades que la votin favorablement tot el pes de la possible repressió de l'estat. La DUI té la triple virtut d'atreure l'atenció internacional, de materialitzar la sobirania d'un país que ha estat manllevada per segles d'opressió nacional i de mobilitzar els partidaris del SI i del No que posteriorment haurien de pronunciar-se en el RUI.
Una DUI inicial té també la virtut de que no carrega sobre els treballadors públics el pes de la unilateralitat. Els diputats i diputades seran per tant els primers en patir el cop repressiu i judicial de l'estat quan aquest es produeixi.
I una DUI ha d'anar secundada per un Referèndum Unilateral d'Independència ( RUI) amb totes les conseqüències que pugui comportar. Seria un acte de fermesa i legitimitat democràtica que tornaria a deixar en evidència la naturalesa antidemocràtica d'un estat espanyol refundat durant el franquisme i que no ha fet cap transició democràtica real. Un RUI ben fet amb el cens superaria de llarg la jornada participativa del 9N de 2014.
Però tot això ha d'anar secundat amb una potent i forta mobilització ciutadana que basant-se en els principis de la desobediència ajudi a recuperar la sobirania del país. De fet l'independentisme ha protagonitzat un cicle de mobilitzacions que va començar el 2006 i que va consisitir en organitzar marxes, consultes populars, manifestacions, actes al carrer, debats públics, protestes i 4 manifestacions massives. Cal recuperar aquell esperit. Seria una imatge molt potent que mentre es declara la indepedència del país més d'un milió de catalanes i catalans voregessim el Parlament en defensa de la sobirania nacional i popular. El delegacionisme polític és desmobilitzadors per naturalesa i un autèntic perill, per això cal que la ciutadania s'impliqui a fons i empenyi amb força per tombar el règim que ens oprimeix nacionalment des de fa segles.
El Procés Constituent és també en l'horitzó proper i penso que es bo que comencem a desfermar el debat públic i que els diferents models de país que hi ha a Catalunya aflorin i es confrontin. La complexitat i la pluralitat ens fan més rics i preparats per afrontar els reptes inquietants del mon del segle XXI. Hi ha qui diu que ens estem embolicant amb massa coses però fent un cop d'ull a la història es pot comprovar que la tònica general no és el d'una independència ordenada, endreçada, a la carta i a gust de tothom sinó tot lo contrari.
El moment és ara i avui i la unilateralitat, la ruptura i la desobediència és l'únic que tenim. Que quedi clar que no és ni serà un camí de roses però tenim la sort de viure aquest moment històric i entre tots i totes l'hem de culminar.
Visca la República Catalana, lliure, socialista i ecològica!
Mori la monarquia!
