El reportatge de TV3 sobre Xirinacs ha servit per tornar a reobrir el debat de la desobediència civil no violenta a la societat catalana. I ha servir sobretot perquè noves generacions coneguin un referent històric de la desobediència als Països Catalans.
Ara fa més de 16 anys vaig ser un dels centenars de catalanes i catalans que vaig respondre a la crida de Lluís Maria Xirinacs i vaig acompanyar-lo a la plantada de la plaça Sant Jaume. El gest desobedient de Xirinacs fet l'any 2002 no va ser tant èpic com el dels anys 60 i 70 en plena dictadura, però sí que va redinamitzar un moviment independentista estancat des del cop repressiu del 1992.
Va ser un intent fallit de crear una alternativa assembleària, pacífica i desobedient que s'havia d'estendre per tot el territori i desafiar el règim borbònic. Tanmateix, les maniobres subterrànies d'alguns sectors esquerranistes entestats a abocar l'assemblea a un carreró de purisme sense sortida van ser el cop de gràcia que va acabar fent esllanguir l'Assemblea dels Països Catalans. Tanmateix, l'experiment va aportar idees i un missatge que després es va traslladar a d'altres moviments, com ara les CUP que s'anaven implantant i arrelant al territori.
I avui ens trobem que el procés d'independència es troba estancat, entre les prohibicions de l'Estat i l'institucionalisme parlamentari que absorbeix les energies del moviment independentista, inclosa la CUP. Aquesta paràlisi ens aboca a un atzucac del qual només en podem sortir afeblits. Les veleïtats i dilacions de JxS i els dubtes i purismes de la CUP formen un cocktail explosiu que esclerotitza l'independentisme i l'afebleix, reforçant alhora l'Estat, que té eines i instruments per a perpetuar-se.
Sóc dels que pensa que ha arribat el moment de passar a l'acció i de portar a la pràctica la desobediència. I crec que la millor manera de fer-ho és seguint l'exemple de Xirinacs, i que l'ANC assumeixi aquest discurs sense fisures. L'ANC té el potencial i pot ser l'instrument que el nostre poble necessita per a preparar-nos per la desobediència organitzada a l'estil Xirinacs i Gandhi.
Potser ja n'hi ha prou de lamentar-se, d'esperar solucions pactades, de predicar un radicalisme estètic i infantilitzat, ja n'hi ha prou de mirar cap a una altra banda. El gest d'alguns electes, alcaldes i alcaldesses de la CUP ha de ser el punt de partida per a què el moviment independentista entri en una nova fase de desafiament a la naturalesa antidemocràtica de l'estat. I no hem d'esperar ni 18 mesos, ni 14, ni 12 ni 6.
La desobediència ha de produir-se en dues direccions. En l'àmbit civil i ciutadà, i en l'àmbit institucional, a través de la creació d'una assemblea d'electes, de la culminació de les lleis de la desconnexió i evidentment a través d'una Declaració Unilateral d'Independència i posterior referèndum al marge del que digui l'estat borbònic.
Podem guanyar o podem perdre, però la lluita per la independència no pot perpetuar-se en un anomenat procés que acabarà sent un nou folklorisme del nacionalisme català. La desobediència s'ha d'exercir, no n'hi n'hi ha prou amb preconitzar-la. Preparem-nos per fer-ho o més val que acceptem la nostra derrota.
