Aquests darrers tres mesos que continuen des del 27 de setembre semblen una eternitat. Han passat tantes coses que probablement mai més res serà el mateix. A Catalunya hi passen moltes coses, també a Espanya, a Europa, a l'Orient Mitjà, al món sencer. Hem vist l'Orient Mitjà encendre's i hem presenciat en directe i per Twitter un drama humà, l'aparició del feixisme i les guerres imperialistes. Milers de refugiats i desplaçats que arriben a Europa i a Occident fugint de les guerres que Occident mateix fomenta. Hem vist el clima embogit i hem vist com el capitalisme es reformula a si mateix i és capaç de ressorgir amb força de les seves pròpies cendres i continuar explotant la humanitat i el medi. Ho veiem cada dia, aquí i allà. Hem vist l'auge de l'extrema dreta al cantó de casa i hem vist com la democràcia trontolla enfront de la tirania dels mercats desregulats, que voraços de forma infinita, mai en tenen prou.
I a Catalunya han passat tantes coses. La que més m'ha sorprès ha estat que una part del sobiranisme ha embogit i ha tingut actituds que podem titllar de feixisme. Un nacionalisme histèric que s'ha llençat embogit contra la CUP: insults, difamacions, calumnies...una explosió d'histerisme nacionalista que ens ha fet passar vergonya aliena i que ha embrutat per molt de temps la imatge impol·luta de l'independentisme català.
I la CUP s'ha vist abocada a un atzucac del qual era pràcticament impossible sortir-ne. La situació política fruit de l'immobilisme hermètic de l'estat espanyol, no ha fet més que enrocar-se i els 10 parlamentaris/es de la CUP han hagut de fer mans i mànigues per poder acomplir el mandat del 27S a l'hora no investir el president que van prometre que no investirien. I els fets es van precipitar fins arribar a la famosa assemblea de Sabadell, en què les postures es van polaritzar i la pressió mediàtica i política va fer la resta. L'empat tècnic era un preludi de la tragèdia que s'avenia i una divisió terrible es va instal·lar de nou en el si de l'esquerra anticapitalista i independentista; un fenomen que no és nou però que feia temps que es creia desterrat. Així, la lluita caïnita entre sectors va començar i la mateixa intransigència que el sobiranisme transversal havia desfermat contra la CUP era protagonitzada aquest cop pels sectors més durs i anticapitalistes, novament insults, desqualificacions i una llarga tirallonga de retrets i agressivitats diverses.
La famosa assemblea de Sabadell ha estat probablement l'exercici de democràcia interna més gran que hi ha hagut mai en aquest país. Un experiment social i un camp de proves per assajar la democràcia directa i participativa, un laboratori on han aflorat totes les potencialitats d'aquest intent de regenerar la democràcia i alhora totes les febleses i contradiccions. La gent de la CUP ho ha intentat i evidentment n'ha patit els efectes col·laterals; el projecte de la Unitat Popular continua viu però és innegable que ha perdut batalles, s'ha enfangat i ha perdut llençols pel camí. Refer camins no serà fàcil, cal admetre-ho i sobretot cal autocrítica, humilitat i refermar el compromís amb la lluita.
Mentrestant, la situació al país no millora. Continuen els desnonaments arreu, la pobresa s'enquista i la degradació ambiental no s'atura. El model econòmic vigent és el mateix que a tot arreu, i les reformes laborals continuen fent estralls. A Madrid eleccions i també un problema d'investidura. La crisi que va començar sent financera i després econòmica i social, ha arribat ara a la fase política i tal i com ja ha passat en d'altres llocs, la inestabilitat s'apodera de l'estat espanyol i de Catalunya.
Enmig de tot aquest enrenou el procés sobiranista pateix una forta sotragada de tres mesos. I com no podia ser d'una altra manera els models de país que representen la CUP d'una banda i CDC de l'altres es confronten i es demostren incompatibles. La construcció d'una república lliure i moderna en un horitzó proper és un potent estímul per superar diferències però la realitat és que el pes de la corrupció i les retallades és molt present i la CUP i els sectors que la conformen no ho tenen fàcil per acceptar segons què.
Finalment hi ha hagut un acord, sacrificis personals i polítics i uns mesos difícils que vindran. Personalment només soc favorable a l'acord si de debò hi ha ruptura i confrontació amb el règim del 78 i la monarquia que el sustenta. Ens exposem a mil perills, podem patir repressió i podem patir enganys. Hem de reconèixer que som fràgils, molt fràgils, però també hem demostrat que som tenaços i tossuts, veurem com acaba tot.
Sigui com sigui em refermo en què cal enfortir la democràcia i que cal combatre els tics feixistes i intransigents de determinat sobiranisme que ha reculat democràticament. També em refermo en què cal reforçar i potenciar l'alternativa social i ecologista, pel bé del país i la seva gent. Probablement estem cometent errors i probablement el temps ens posarà al seu lloc però crec que val la pena intentar construir aquesta república per la qual molts van deixar-hi la vida lluitant. En pocs mesos sabrem si anem pel bon camí o si pel contrari ens han portat al camí equivocat. Amb tot, la nostra feina és acceptar possibles errors i sobretot tenir esportivitat democràtica amb tothom, sobretot amb els que pensen diferent que nosaltres.
Visca la República!
