Una lectura del darrer llibre de Michael Lebowitz “L’Alternativa Socialista, el veritable desenvolupament humà” publicat en català per edicions 79, ens farà adonar que la recerca d’un món alternatiu al sistema capitalista és molt complexa. Tanmateix, la història és dinàmica i la humanitat evoluciona i avança. Prova d’això en son els nombrosos episodis històrics en que la dialèctica social i econòmica ha generat noves propostes d’organització social que han cercat reduir les desigualtats i les injustícies socials, per bé que tot sovint no ho han aconseguit o s’han obtingut resultats inesperats.
L'autor del llibre, que tot s'ha de dir empra una llenguatge més aviat poc entendor i un tant recargolat, fa una aportació prou interessant i desgrana el triangle virtuós o triangle socialista. D'una banda la propietat social dels mitjans de producció, d'altra banda l'autogestió dels propis mitjans de producció i finalment una producció orientada a garantir i satisfer les necessitats de la població, que de cap de les maneres ha d'estar en mans d'una elit tècnica o jeràrquica.
Per això l’autor ens alerta de les desviacions de l’anomenat socialisme real o de les imperfeccions de l’experiència iugoslava i la seva proposta cooperativa, que segons l’autor, va quedar engolida pel mercat. Sorprèn la vehemència amb que Lebowitz critica l’experiència cooperativa del model ioguslau però insisteix en que si no hi ha una línia global de construcció del socialisme, les cooperatives aïllades i sense una estratègia compartida son fàcilment absorbides i devorades pel mercat i així s’allunyen dels objectius finals del socialisme
Lewovitz, clarament vinculat amb l’experiència boliavariana des d’un academicisme militant, analitza les potencialitats del socialisme bolivarià i alerta de les adversitats a les que s’haurà d’enfrontar. Tanmateix es troben a faltar més anàlisis dels diferents assajos històrics del socialisme. Potser el llibre denota un excés d’academicisme i de relectures de clàssics del marxisme, massa previsibles i que no aporten gaires novetats.
Però tot i així és d’agraïr l’esforç intel·lectual de l’autor per il·lustrar als lectors i convèncer-los de la necessitat de recercar noves formes d’organització social que plantin cara a la barbarie del capitalisme més cru i desfermat. Així, Lewowitz apel·la a la vigència d’elements com ara la lluita de classes, l’alliberament de les classes treballadores en la seva globalitat o la necessitat de potenciar el desenvolupament humà en un nou sistema econòmic i social que tingui en compte que els recursos del planeta son finits, son els ingredients amb que l’autor proposa avançar cap a aquest nou model que està per construir i per desplegat.
Som en ple segle XXI i el bloc soviètic es va esfondrar al 1989, per bé que ja feia dècades que anava a la deriva. Les diferents experiències de socialisme que hi ha hagut han fracassat o han acabat aïllades quan no en derives autoritàries i jeràrquiques. Per tant és evident que cal començar de nou, aprofitar tot el que puguem de les diferents experiències històriques a fi i efecte de no cometre les mateixes errades i començar a posar les bases d’un nou sistema que encari els nous reptes d’aquest segle XXI.
Les experiències llatinoamericanes, en tota la seva complexitat i diversitat, poden ajudar-nos a traçar vies cap a un nou socialisme o cap a sistemes d’organització social més justos i que respectin els drets humans i els drets de la Naturalesa. D’altres experiències com el confederalisme democràtic formulat pels kurds o fenòmens contemporanis i occidentals com ara l’economia del bé comú, la democràcia inclusiva, el cooperativisme integral o la proposta decreixentista, poden ser peces que ens ajudin a muntar un trencaclosques global que planti cara als disbarats globals del capitalisme.
El traumàtic i dur aprenentatge històric que hem presenciat en alguns països ens indica que ni la jerarquia ni l’estatització autoritària son vies recomanables, tot lo contrari. Un nou sistema social ha de néixer des de baix i anar-se construint en barris, cooperatives, petites empreses, centres de treball nacionalitzats, pobles, ciutats, municipis, nacionalment i internacionalment, sense elits burocratitzades i sense tecnocràcies autoritàries. La complexitat del procés rau en la democratització del concepte i en una reedició del contracte social més justa i igualitària, defugint actituds sectàries i hermètiques i acceptant la pluralitat, la diversitat i que no tothom pensa igual.
Personalment no soc dels que s’obsessiona amb el nom de les coses, digues-li socialisme o digues-li una altra cosa, alguna cosa nova hem de construir. Des d’aquest petit país estant i que somniem lliure, estem a punt per explorar la nostra propia via i d’encaixar-la en peces més grosses. Som-hi?
