Sóc dels que pensa que els reptes que ens depara el segle XXI només es poden afrontar amb aliances. En aquest sentit estic convençut que emergirà una força col·lectiva que sabrà combinar una aliança que englobi sensibilitats i estratègies plurals i sobretot que activi sinergies capaces de propiciar canvis de fons, no superficials. En política els miracles no existeixen però sovint des de la dinàmica electoral es cau amb facilitat en les demagògies messiàniques. "Voteu-me, voteu-me germans i el canvi esdevindrà". És com un mantra que des de temps immemorials sacseja la democràcia, aquí i arreu del món.
Tanmateix, l'aliança que pot sacsejar l'estatus quo va molt més enllà. Hauria de ser una aliança de l'esquerra política, sindical i social i s'hauria de forjar en un futur proper, molt proper. Però hom sap que amb això no n'hi ha prou i penso que s'hauria de vincular aquesta aliança a una altra triple aliança sense la qual és impossible esperar cap canvi. Cooperativisme, economia del bé comú i mobilització permanent als carrers.
Aquestes dues triples aliances haurien de permetre afiançar un pol de resistència política, social i econòmica capaç de fer front al capitalisme post-crisi i a les receptes salvatges de la Troica. Però desenganyem-nos, cap d'aquestes aliances pot fer front per si mateixa als problemes que patim avui.
L'ofensiva del capital és global i l'estat nació per si sol no pot fer front a les directrius dictades per la Troika global. Després de la caiguda del Mur el món s'ha globalitzat i l'economia mundialitzada és la que regeix les nostres vides. Els estats son simples executors subsidiaris d'allò que dicten les grans institucions econòmiques, que al seu torn apliquen fil per randa les imposicions de les grans multinacions, la banca global i les grans fortunes. És un fet, per més processos constituents i sobiranies convencionals que hi hagi als territoris del món hi ha poc marge per a la sobirania real perquè aquesta està segrestada per les elits globals.
Ara mateix l'hegemonia cultural l'ostenta el paradigma de la dreta econòmica i política. Les institucions internacionals son dominades pel dogma del creixement, les desigualtats, la competitivitat i el consumisme. És moment de trencar aquesta hegemonia i dibuixar un nou paradigma que posi en l'agenda mundial noves prioritats basades en els drets humans, els drets de la naturalesa, els límits del planeta, els drets socials i econòmics.
Per això crec que és un error insistir per activa i per passiva en voler construir una alternativa en un sol país. Tècnicament és impossible i seria molt més profitós entaular aliances a nivell internacional. Però aquest és un tema tabú. Des de l'esfondrament del bloc soviètic ( molt abans de 1989) no hi ha un clar referent mundial que aglutini una alternativa al capitalisme. Hi ha hagut diversos intents però no han reeixit, des de la proposta unipersonal d'Hugo Chavez fins als diversos Fòrums Socials Mundials, les diverses experiències no aconsegueixen assentar-se i construir un pol de resistència eficient i arrelat.
Per tant, des del meu punt de vista, cal molta feina i molta capacitat de diàleg per a fer possible una entesa a nivell internacional en clau socialista o anticapitalista. Una entesa que seria un potent ressort per a les aliances locals i nacionals encaminades a construir una alternativa. El repte és complex i difícil però la il·lusió i les ganes de veure un món nou i millor és un poderós combustible capaç de d'esfondrar vells règims i crear coses noves. Aquest és el meu desig per a aquest nou 2015 que és a punt d'arribar.
