Referèndums, pantalles i pactes (I)

La ingovernabilitat en la que es troba instal·lada el Regne d'Espanya es manifesta amb la repetició d'unes eleccions a nivell estatal. Aquest cop les posicions estan més clares i la qüestió del referèndum a Catalunya torna a marcar l'agenda i la taula de les negociacions. I és que el fet que una Nació com Catalunya pugui decidir el seu futur o no pugui no és una qüestió menor i ni molt menys té només a veure amb qüestions sentimentals.

La història del referèndum a Catalunya és molt llarga però no és la meva intenció fer un repàs històric del que suposa aquest dret nacional o des de quan fa que es reivindica a Catalunya. Però simplement convé recordar que la reivindicació no és pas d'ara ni de fa només 10 anys. Des de l'entorn de l'esquerra catalanista amb vocació federalista a nivell estatal, es retreu a l'independentisme que situï el referèndum d'independència com quelcom ja superat i fins i tot s'acusa d'antidemocràtic a l'independentisme  pel fet d'apostar per la unilateralitat, la ruptura i la desobediència. És com si s'acusés a la PAH d'antidemocràtica pel fet de defensar els scratches o l'acció directe conra la banca en determinats moments.

Però entrant ja de ple en la darrera etapa històrica i com a part implicada, puc assegurar que com a mínim des dels anys 90 l'esquerra independentista ha protagonitzat moltes mobilitzacions de reivindicació del dret a l'autodeterminació, un dret que els estats no concedeixen així com així i que es reserven el dret a autoritzar-lo o no en funció dels seus interessos.
Des de la CUA (Campanya Unitària per l'Autodeterminació) de primers dels anys 2000 fins a la celebració de les Consultes populars per la independència, passant per campanyes internacionals o el suport al referèndum al Sàhara Occidental, l'independentisme sempre ha recolzat aquest dret; i un partit com ERC l'ha reivindicat fins a 17 vegades al Congrés dels Diputats, com també ho ha fet el propi Parlament de Catalunya l'any 1989 per primer cop o darrerament arran de la prohibició de l'Estatut de 2007 suspès pel TC.  Ni què dir sobre les campanyes que ha impulsat l'esquerra independentista i la CUP  en defensa del Dret a l'Autodeterminació del poble català i de tots els pobles oprimits nacionalment al món.

Val a dir que en les mobilitzacions pel dret a la independència del poble català, el partit que durant quasi 30 anys ha representat l'esquerra federalista espanyola a Catalunya sota les sigles ICV-EUiA ha estat molt absent o amb presència testimonial. Per exemple durant les consultes populars la direcció del partit mantenia una indiferència i neutralitat molt significativa L'esquerra autonomista quasi sempre ha acusat a  l'independentisme de ser de dretes i ha optat per la neutralitat i l'acceptació del pacte tàcit amb  la dreta espanyola ( PP i PSOE)  a través de l'acceptació del pacte constitucional del 78 amb la monarquia i els poders fàctics.

I l'any 2010 esclata la paciència i l'independentisme comença a aglutinar les mobilitzacions socials més massives de la història d'Europa, unes mobilitzacions clarament independentistes malgrat tots els intents de Duran Lleida i ICV de desvirtuar-les. Fins a 3 convocatòries que reuneixen més d'un milió de persones ( els intents de l'espanyolisme transversal per minimitzar l'abast d'aquestes mobilitzacions han estat constants)  en defensa de la independència i la República Catalana desborden el mapa polític català i l'etapa autonòmica constitucional de la Monarquia espanyola. Els sectors autonomistes ( des de la dreta convergent fins a l'esquerra autonomista representada per ICV) defensen un pacte fiscal o un acord federal, igual que al 1978, aquests sectors reclamen un pacte constitucional en el marc de la Monarquia Espanyola i erosionen tant com poden el moviment independentista

A Catalunya hi ha un clam claríssim en defensa de la independència i es constata que les promeses de referèndum pactat, legal i acordat amb l'estat espanyol no quallen des de fa més de 40 anys, quan l'esquerra espanyola ( PC i PSC) defensaven aquest dret que després van anar diluïnt. Personalment m'alegro molt que a Espanya hagi augmentat el suport al dret a l'autodeterminació (és un dret democràtic i bàsic, no?) i m'alegro encara més que una alternativa progressista qualli però no puc acabar d'entendre perquè la pròpia esquerra bloqueja la unilateralitat i la ruptura i defensa l'status quo estatal i monàrquic. Prometre un referèndum i dir-nos a la cara que potser haurem d'esperar 50 anys més com els escocesos em sembla una mena d'estratègia per guanyar temps.  

En tot cas soc dels que m'alegraria profundament que l'esquerra espanyola apostés per la República ( espanyola) unilateral i posar fi al règim borbònic o que no tingués cap dubte a proclamar la desobediència a la Troika i la banca. Si ho fa tindran el meu suport explícit, per solidaritat internacionalista i de classe. Tanmateix, sovint s'acusa a l'independentisme de opció fracassada i en les convocatòries electorals al Congrés espanyol es llencen missatges contra l'independentisme, acusant-lo de moviment fracassat i que no podrà complir el termini dels 18 mesos de l'actual legislatura a Catalunya. Vaja, és com acusar a la PAH o als moviments socials de no haver solucionat al 100% els problemes d'habitatge que hi ha al país. És evident que el risc de fracàs hi és però també és evident que un moviment d'alliberament ha d'assumir riscos, així ho demostra la història.

Podem fracassar o podem guanyar, però crec que no és acceptable seure's en la comoditat de la indiferència i la falsa neturalitat a esperar veure com fracassen els demés per a poder-ne treure rèdits electorals. Aquesta és una vella pràctica que la socialdemocràcia sempre ha practicat, però vull creure que no tothom ho veu així. El temps dirà si ens en sortim o no però mentrestant continuarem perseverant i avançant, superant pantalles i lluitant per la República.