"Les elits globlals han tornat a triomfar i si l'esquerra no reacciona està condemnada a recloure's en ambients de tribu urbana, esclerotitzada i reduïda a grupuscles endogàmics i identitaris. "
El que hem vist aquests dies a França és només la punta de l'iceberg.. El neoliberalisme ha sorgit triomfant amb un únic rival: l'extrema dreta. Pel camí s'ha quedat una esquerra alternativa que s'ha fet dir insubmisa però que ha quedat reduïda a la mínima expressió. I en el seu historial quedarà l'empremta vergonyosa d'haver-se mantingut neutral i inofensiva davant del perill extrem que pot representar l'extrema dreta feixista a França. Si el programa ocult del Front Nacional es desenvolupes a França, les conseqüències series terribles i el col·laboracionisme implícit de l'esquerra alternativa seria una vergonya i una llosa sarrossegaria durant dècades.
La derrota humiliant de l'esquerra a França tindrà conseqüències molt greus que s'estendran arreu del continent i més enllà. Ara mateix hi ha dues forces emergents: el neoliberalisme triomfant i l'extrema dreta, tant la versió europea, que també és present als EUA, com la versió religiosa-islàmica. Neoliberalisme i feixisme es disputen l'hegemonia, i l'esquerra ha quedat desplaçada i fora de joc, totalment folcloritzada i inútil.
Hi ha diversos factors que expliquen aquest nou fracàs de l'esquerra. El paper de Syriza a Grècia, la vergonyosa neutralitat de l'esquerra de Melenchon en relació al feixisme, la volatilitat del 15 M a Espanya, el desgast del moviment bolivarià....Aquest reflux està reforçant l’ofensiva ideològica del capitalisme i seria un error molt greu no admetre que els moviments d'esquerra hem tornat a ser derrotats, almenys temporalment.
De moment les úniques paraules valentes i autocrítiques que s'han fet sentir han estat la del líder abertzale Arnaldo Otegi, que ja ha fet públic que l'esquerra té un problema greu. Però més enllà d'aquesta lúcida i experimentada veu hi ha un desert, un desert d'autocrítica que constata un cop més que als Països Catalans i arreu d'Europa l'esquerra és morta en molts sentits. A Catalunya la màxima expressió d'aquesta inutilitat la veiem en el purisme extrem en què ha caigut bona part de l'esquerra alternativa política, social i sindical.
Una esquerra especialista en recloure's en closques endogàmiques i identitàries ( identitat de subtribu urbana ideològica) que li permet autoafirmar una suposada rebel·lia nihilista que l'allunya de la classe obrera i l'apropa a l'elitisme ideològic i discursiu. La moda i l'art alternatius com a estils de vida i corrents de vanguarda acaben convertint-se en objectius que construeixen un relat d’anar a la contra per anar a la contra, sense més.
A Catalunya aquesta esquerra alternativa s'ha escindit de la classe obrera i s'ha refugiat en àmbits acadèmics i universitaris, o en centres socials elitistes i puristes que no mantenen cap contacte amb la classe obrera més oprimida i desclassada. Per altra banda, aquesta esquerra manté una distància explícita amb el moviment independentista al considerar-lo massa transversal i poc atractiu. Per si fora poc, l'orígen macrocefàlic urbà d'aquest tipus d'esquerra, l'allunya també de l'ecologisme més popular i per això des de ja fa anys l'esquerra alternativa manté un discurs feble o nul en relació a l'ecologisme i la catàstrofe climàtica que s’està gestant. Únicament el feminisme i les seves variants, així com la fascinació pels moviments religiosos i esotèrics d'altres parts del món, son ara mateix part de l'acció política d'aquesta esquerra alternativa que té aversió a l'independentisme, indiferència en vers l'ecologisme i apatia per la classe obrera.
El purisme i el sectarisme son marca de la casa, però la història ha demostrat diverses vegades que alguns antics defensors del purisme s’han passat a les files del possibilisme i el pragmatisme més desmobilitzador. Passar de les vivències grupusculars i puristes, a un possibilisme desmobilitzador, és el resultat sovint de la manca de direcció ideològica d’aquesta esquerra que a voltes esdevé messiànica i impol·luta i que actua com una xarxa descoordinada.
Està condemnada a això l'esquerra? A esdevenir un corrent artístic i identitari absorbit pel capitalisme? Cal apel·lar a la capacitat d’autocrítica abans no sigui massa o serem escombrats i engolits pel capitalisme neoliberal, que ha demostrat una capacitat de mutació sorprenent. No tenim temps per pells fines, cal admetre que l'esquerra ha quedat desorientada i si no som capaços de fer emergir una alternativa real, arrelada i amb suport social, que planti cara i capgiri el programa neoliberal de la Troika ja podem anar preparant-nos perquè les coses empitjoraran encara més.
