Posar en valor la lluita de l’1 d’octubre, de la mobilització, la proclamació de la República
Les fites històriques assolides pel poble mobilitzat cal posar-les en valor i reivindicar-les, projectar-les i exportar-les a d’altres contextos de l’escena internacional. L’1-O vam fer un referèndum unilateral, defensat de forma contundent i pacífica per una ciutadania radicalment democràtica. Vam entrar les urnes de forma clandestina i es va desplegar una organització exemplar, que va defensar dels col·legis electorals la nit abans del referèndum. La participació del teixit associatiu i de la ciutadania solidària, i sobretot la gesta heroica del mateix diu 1 d’octubre, amb l’agressió militar dels aparells repressius de l’estat, forma ja part de la història de les revolucions. Probablement passarà a la història en forma de cançons, poemes, pel·lícules i obres de teatre, temps al temps.
La vaga general o aturada de país del 3 d’octubre. Després del cop repressiu de l’1 d’octubre, vam aturar un país sencer i centenars de milers de persones van manifestar-se de forma original, pacífica, democràtica i revolucionaria pels carrers del país. Les marxes a peu, els talls de carretera, l’aturada de l’activitat econòmica, els llaços de solidaritat segellats per sempre més. Tammateix, l’empresonament dels Jordis va fer palesa la voluntat repressiva de l’estat i les oligarquies contra el procés de construcció de la República.
La proclamació de la República del 27 d’octubre fou un acte d’unilateralitat. L’aplicació política del resultat del referèndum unilateral de l’1 d’octubre va desfermar una jornada de celebracions històrica, que val a dir va quedar entelada per la repressió posterior, les amenaces de violència i l’empresonament de Conselleres i Consellers.
La jornada de Vaga General del 8 de novembre fou una nova fita i una demostració del potencial organitzatiu i la capacitat de ruptura del moviment independentista, que va interactuar amb un nou actor sorgit de les cendres del 15M i del teixit associatiu vinculat a l’anticapitalisme i els moviments socials del país: Els Comitès de Defensa del Referèndum i la República ( CDR) .
La coordinació i l’esperit combatiu i revolucionari ( malgrat les amenaces de repressió per part de les forces repressives de l’estat) , contrasta amb l’actitud servil, obedient i burocràtiques de les centrals sindicals del règim. En efecte, la dependència de subvencions i els pactes amb la patronal,han dut a sindicats com la UGT i CC.OO a un servilisme que l’allunyen clarament de les bases fundacionals del moviment obrer. També sindicats com la CGT han actuat amb certes cauteles incomprensibles, tot i les lloables i nombroses excepcions de federacions de la CGT que es van afegir a la vaga.
Posteriorment la massiva manifestació per la llibertat dels presos del dia 12 de novembre a Barcelona ( 1,6 milions de persones segons algunes fonts i 750.000 segons la GUB) o la celebració de concerts i una manifestació a Brusel·les, demostren la vitalitat i la capacitat de mobilització d’aquesta moviment republicà i sobiranista de caràcter transversal i horitzontal.
Repressió i persecució
El desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola, la persecució repressiva als vaguistes del 8N ( una llista amb 200 noms), l’empresonament dels Jordis i els Consellers i Conselleres, mig govern a l’exili, la persecució de la llibertat d’expressió a la xarxa ( directors de revistes citats a declarar, humoristes perseguits....), així com la impunitat del feixisme que agredeix i ataca població civil, configuren un escenari de repressió similar al de qualsevol dictadura.
Alguns diuen que aquestes afirmacions son una exageració però la realitat és que l’escalada repressiva no s’atura. I davant d’aquesta ofensiva nosaltres no ens podem aturar. I és moment de denunciar el cinisme i hipocresia de determinats sectors dels Comuns i de part de l’esquerra sindical i política, que minimitzen els efectes de la repressió i fins i tot fan escarni públic dels companys i companyes empresonades.
La història de l’estat espanyol amb la repressió ve de lluny, han estat molts els intents d’anorrear els anhels de llibertat del nostre poble, i aquesta vegada no és una excepció, faran tot lo possible per silenciar-nos, anorrear-nos, liquidar-nos.
Triple resistència
L’estratègia que cal desplegar a partir d’ara ha de garantir una línia de continuïtat amb el cicle mobilitzador dels darrers anys. Però l’escenari repressiu obliga a centrar esforços en alguns àmbits. Per això penso que pot ser útil una triple resistència basada en l’articulació de tres fronts molt ben estructurats.
D’una banda cal desplegar tot el potencial dels CDR. Com a agent hereu de l’esperit del 15M i de la millor tradició social, els CDR han de defugir els errors del mateix 15M, és a dir, el sectarisme improductiu i el risc d’institucionalització. Aquests 2 elements van destruir el 15M perquè el sectarisme va liquidar la capacitat d’incorporació i va generar una frustració que va derivar en la institucionalització que va acabar creant un partit polític integrat al règim del 78. En aquest sentit la tasca del CDR és llarga i caldria esforçar-se per no deixar-los morir d’inanició. La República necessita uns CDR vius, dinàmics, combatius, transversals i plurals.
D’alta banda cal conquerir espais de sobirania que ha estat cooptada per l’aplicació del 155 i per la pròpia dinàmica del capital, les oligarquies i l’estat. Crear més cooperatives i espais d’empoderament econòmic que ens permetin assolir cotes de sobirania en àmbits com l’agricultura i la ramaderia, l’energia, la mobilitat, la gestió de bens comuns naturals, la gestió de residus, la gestió del territori, el consum i l’alimentació, la tecnologia....Crear república i sobirania cooperativa des de baix i amb fortalesa i vocació de servei.
I finalment cal seguir plantant cara en el front polític, reivindicant la República i consolidant-la en tots els espais possibles. Una lluita política dura i plena de riscos ( il·legalitzacions, sancions, penes de presó, repressió d’alta intensitat) però imprescindible si no volem ser anorreats com a col·lectivitat. No renunciar a la unilateralitat, seguir buscant suports internacionals per la República i augmentar majories, un repte complicat però indefugible. Mentre lluitem existirem.
Seria estúpid no fer autocrítica, com seria improductiu flagel·lar-se pels actes unilaterals que s’han realitzat. Tanmateix, no és moment d’abandonar l’objectiu de l’eixamplament, de la socialització de la República i de la necessitat d’interpel·lar al conjunt de la societat catalana, complexa i plena de contradiccions.
En resum, s’imposa un període de resistència, on el nivell de mobilització ha de ser permanent ( xerrades, concentracions, manifestacions....) i on cal reforçar les bases ideològiques republicanes. Enfortir-nos per resistir l’embat de l’estat i carregar-nos de raons per defensar la República.
Visca la República Catalana!!!!
