La necessitat de reaccionar
Escric aquestes ratlles quan la primavera de 2019 ja és una realitat, som a finals de març i han passat gairebé 18 mesos des de la data que ho va trencar tot, l’U d’Octubre. Una data que és en l’imaginari col·lectiu del nostre poble, i que sense cap mena de dubtes ha traspassat fronteres.
Des d’aquell acte de sobirania s’han succeït moltes mobilitzacions i dates històriques, des del massiu i sense precedents 3-10-2017 fins a les 2 declaracions de la República dels 10-10-2017 i 27-10-2017 respectivament. També hi ha hagut vagues generals els dies 8-11-20107 i 21-02-19, així com innombrables mobilitzacions massives com les de Brusel·les, Madrid i les Diades de l’Onze de Setembre. Pel camí hi ha hagut concentracions diàries, mobilitzacions dels Comitès de Defensa de la República, manifestacions massives per commemorar dates, actes en defensa dels presos i preses i tot un reguitzell d’actes de tot tipus.
Tanmateix, sóc del parer que ha arribat el moment d’aturar-se i fer un exercici introspectiu. La situació de desgavell, desorientació generalitzada i estratègies fragmentades bé que ho requereix. O això, o seguir instal·lats en la desorientació permanent que ens aboca a un estat latent d’immaduresa política i a una inacció estèril que no serveix absolutament per res.
El nivell de frustració és elevat, i el caos organitzatiu també. És de destacar el lamentable espectacle que es dona diariament a les xarxes socials, on autoproclamats entesos de tot tipus no paren d’alimentar un clima de desmoralització i desmobilització. Ha aflorat un nou actor, una dreta independentista nova i agressiva, experta en solucions miraculoses i obsessivament instal·lada en la rancúnia i el foc creuat contra tothom. Una dreta independentista que sempre ha existit i que va tenir en la Solidaritat Catalana per la Independència de Lopez Tena el seu màxim exponent, després d’haver-se cruspit el Reagrupament de Carretero.
Aquest espai polític, alimentat per tertulians i opinadors professionals egocèntrics i americanòfils, neoliberals i electoralistes, es dediquen a exacerbar les seves pròpies habilitats polítiques i a vendre fum, tot proclamant el seu suposat lideratge medicinal. Prometen una independència ràpida i indolora, una barreja d’independentisme màgic i neoliberalisme emparat pels mercats. Proven d’ocultar la seva vertadera ideologia i la seva inutilitat es fa palesa amb una manca absoluta de capacitat per plantejar propostes i un relat compartit.
El seu poder està sobredimensionat a les xarxes però aprofiten les seves talaies mediàtiques per obtenir rèdit electoral de l’actual situació de sensació de derrota. Bernat Dedéu, Pilar Carreceles,Diana Corominas, Jordi Graupera, Maria Vila...son alguns dels caps visibles d’aquest entramat conservador i reaccionari, una nova dreta independentista histèrica i hiperventilada. La seva frenètica activitat virtual contrasta amb la seva exasperant inactivitat en la vida real; tot l’episodi esperpèntic de les primàries ha estat el fracàs estrepitós de la seva posada en escena.
Tot i així, seria un error atribuir a aquest emergent nou actor polític la responsabilitat de la situació. Els actors polítics principals també en son responsables. L’entramat CDC-PDCAT-JxC, amb la seva tàctica de replegament i no reconeixement de la situació, ha alimentat també l’actual frustració. I ERC, en la seva deriva liquidacionista i possibilista, ha dilapidat un capital polític que l’ha ancorat en una nova etapa autonomista de regeneració de l’estat.
Les batusses entre ERC i JxC, entre els entorns de l’exili i dels presos i preses és un bàlsam per l’estat repressor, perquè li permet treure rèdit polític de les febleses de l’independentisme. El bloc estatal, al qual hi podem afegir el bloc Comuns/Podemos, respira tranquil perquè té la sensació que ha guanyat la batalla, malgrat els errors i abusos comesos. L’estat ha jugat les seves cartes i ha guanyat, i el pas del temps no fa més que agreujar la seva victòria. ERC i JxC prefereixen instal·lar-se en l’autonomisme i seguir amb l’electoralisme per bandera. Res de nou.
Pel que fa a la CUP sóc del parer que està completament superada per la conjuntura. I també ha fet un replegament. L’esquerra independentista, aplegada a la CUP, està optant per reforçar el municipalisme, un nivell institucional de l’estat completament controlat i vigilat per l’estat. S’ha demostrat que una via purament municipalista és completament inútil en termes de sobirania i alliberament si no hi ha una acció més global, amb perspectiva general. Observo amb tristesa com molta gent de la CUP/EI reprodueix la mateixa actitud de crispació estèril a les xarxes socials, buscant culpables per tranquil·litzar consciències i descarregar frustracions. És plenament legítim i democràtic fer-ho, però completament inútil en termes d’efectivitat.
El delegacionisme i instal·lar-se en la lògica parlamentari del codi govern-oposició estan fent mal a l’esquerra independentista perquè l’està laminant com a subjecte potencialment transformador. De res serveix escudar-se en l’exigència de responsabilitats governamentals alienes i no admetre els errors propis o la incapacitat per tenir iniciatives duradores i trencadores. La incapacitat per assumir responsabilitats i errors és des del meu punt de vista el principal error que ha comès l’esquerra independentista els darrers anys.
Com a militant de la CUP i activista no deixa de sorprendre’m que un bloc potencialment revolucionari com és l’esquerra revolucionaria, no estigui advocant per una activitat més clandestina i valenta. Desafiar el poder de l’estat té costos molt greus, cert, però això ja se sabia. Dissortadament ni des de l’exili ni des de l’interior apareixen senyals de reforçar la lluita i reorientar-la, simplement s’aposta pel municipalisme institucionalitzat i un activisme social en moviments que flirtegen amb el posmodernisme, totalment acceptats per l’estat perquè no suposen cap amenaça. La incapacitat de la CUP/EI per reaccionar i resituar-se en l’actual escenari de desorientació i inacció és especialment greu i ho és ateses les circumstàncies en que es va fundar aquest moviment polític. Cal reaccionar, i cal plantar cara.
Sóc del parer que l’independentisme ha perdut una batalla, que hem sortit derrotats de l’acte col·lectiu de sobirania que hem fet. L’estat ens ha derrotat, i no ens atrevim a dir-ho i a reconèixer-ho perquè tenim por. Ens és molt més còmode culpabilitzar-nos els uns als altres i no reconèixer que cap de nosaltres va estar a l’alçada. Sóc plenament conscient que reconèixer això fa mal, però també penso que és millor assumir-ho i seguir la lluita, perquè amigues i amics, la lluita és llarga, venim de molt lluny i la nostra generació ha protagonitzat un U d’Octubre meravellós i alliberador. I feina nostra és tornar a acumular forces per seguir intentant-ho.
L’esperit de l’U d’Octubre impregna les lluites, com ho va fer el 15M abans de ser traït i diluït, i és bo prendre consciència del potencial revolucionari d’aquella fita històrica protagonitzada per la gent. La derrota posterior no ens ha de paralitzar, cal agafar aire i assumir la realitat per poder fer una nova embranzida i un nou desafiament popular i democràtic a un estat espanyol, que malgrat tot no ens ha vençut. La lluita continua i és l’únic camí!
