Entrem de ple a l’any 2019. I és un nou any en el que caldria reorientar les estratègies de lluita i traçar una trajectòria ascendent i clara. Venim d’un temps d’evident desorientació, temps de repressió i derrota del moviment republicà. Però d’altres experiències històriques ens indiquen que els fets recents no han estat en va. La batalla èpica de l’U d’Octubre perdurarà a la consciència col·lectiva i noves generacions s’incorporaran a la lluita per la República gràcia a l’èpica i màgia d’aquella jornada històrica que va donar la volta al món.
Però és evident que no s’ha paït la derrota que hem patit a mans de l’Estat espanyol, que va esclafar la revolta catalana utilitzant tots els mitjans a l’abast. I cal superar la sensació de derrota i desorientació bastint una nova estratègia que ens permeti sortir de l’actual atzucac en què ens trobem. Seria bo apel·lar una mica a l’orgull que representa haver deixat en ridícul a nivell internacional a un poderós estat que ha vist com el poble català organitzat l’ha desbordat.
Tanmateix, també hem de ser clars i honestos amb nosaltres mateixos. Siguem clars, mai hi ha hagut jugades mestre, ni asos a la màniga, ni res que s’hi sembli. Ens hem enfrontat a un poderós Estat que disposa de mitjans militars i policials, diplomàcia internacional i un poderós aparell mediàtic al seu servei. Poder executiu, legislatiu i judicial al servei de la unitat d’Espanya. L’estat espanyol pot transitar sense problemes de la dictadura a la democràcia i retornar a la dictadura si l’objectiu prioritari de manteniment de la unitat d’Espanya ho requereix. Ens hi hem enfrontat, i amb errors i encerts hem d’assumir els costos de la repressió, perquè ja sabiem que el risc hi era. Un dels principals errors va ser fer creure que es podia assolir una independència assèptica, sense costos i de la llei a la llei. El fet que molta gent s’ho cregués indica que el nivell de maduresa política del moviment republicà necessita augmentar. Tot i així, en termes globals, podem concloure que la valoració ha estat enormement positiva en termes històrics.
I el moviment republicà ha de tenir molt clara la naturalesa de l’Estat espanyol, de fet podriem afirmar que el desafiament republicà ha fet desbordar els límits democràtics a l’Estat. L’aparició de VOX no és res més que la punta de l’iceberg d’un Estat que mai ha superat el franquisme. El franquisme sociològic no només perviu als aparells de poder de l’Estat sinó que la pròpia societat sustenta el tarannà autoritàri d’un estat que està disposat al que calgui per perpetuar el règim i la sagrada unitat d’Espanya.
Quinze mesos després de la jornada revolucionaria de l’U d’Octubre, el moviment republicà viu atomitzat i fragmentat, totalment desorientat i acorralat per l’embat repressiu de l’Estat. En aquesta tessitura ha ressorgit amb força un independentisme reactiu que es reprodueix a les xarxes socials, però que més enllà d’estèrils escenificacions i un histerisme inútil ( hiperventilació assimilable a l’esquerranisme de juventut i espatlles cobertes) s’ha demostrat tant ineficaç com l’independentisme institucional que representen ERC i PDCAT. Efectivament, dóna la sensació que un quart espai independentista s’ha reactivat, i que vindria a ser com una rebrotada de l’antiga Solidaritat Catalana per la Independència capitanejada per Lòpez Tena i altres líders ressentits que han acabat donant ales a l’espanyolisme més recalcitrant. En aquest sentit no convé massa alimentar aquesta línia de treball abocada al fracàs o directament a alimentar les línies de l’enemic.
Ens cal una nova embranzida, que reculli la tradició de lluita de l’independentisme combatiu, que entronqui amb la jornada èpica de l’U d’Octubre i que sigui conscient que ens enfrontem a un Estat capaç de tot, inclosa la pràctica de tortures, la il·legalitzacó de partits,l’ocupació militar del territori o l’aliança amb paramilitars de l’extrema dreta. Cal una nova embranzida impregnada de sensibilitat social, feminista i ecologista, i que incorpori l’internacionalisme i la solidaritat amb d’altres nacions que lluiten pel seu alliberament ( Sàhara Occidental, Palestina, Corsega, Flandes, Bretanya, Irlanda del Nord, Escòcia, Tibet, Quebec....) En definitiva, una nova embranzida madura i disposada a seguir lluitant sense descans per la República.
En aquesta nova etapa és important dotar de formació a les noves fornades de militants independentistes. Efectivament, la formació és una eina imprescindible per garantir la continuïtat de la lluita; si no hi ha una formació sòlida és ben senzill que el nou independentisme es volatilitzi i no resisteixi la combinació de repressió, errors propis i desencís general per no haver assolit la victòria.
Les organitzacions històriques de l’esquerra independentista tenen doncs una gran responsabilitat. I cal anar dotant de contingut els fronts històricament abandonats per l’independentisme: front sindical ( ISC-CSC, COS...), front cultural (Casals i Ateneus), front econòmic (cooperatives i empreses compromeses amb la República). Tot plegat requereix una nova estratègia republicana que sigui capaç de desvetllar l’embranzida que el moviment republicà i independentista necessita per seguir plantant cara a un Estat espanyol embogit de repressió i odi.
