La definició enciclopèdica de l’ecologisme diu que aquest és un conjunt de corrents ideològics que pretenen assolir un nou ordre social basat en els principis de l’ecologia com a ciència que explica la realitat natural que ens envolta.
Des dels seus inicis, els moviments ecologistes han rebutjat el productivisme extrem de les societats modernes nascudes de la il·lustració, però també s’han oposat a la concentració del poder en mans d’estats i grans empreses. Aquest fet ha vinculat l’ecologisme polític, social i científic a les esquerres, en termes generals. El moviment ecologista sempre ha lluitat per una societat una societat més oberta, plural i autogestionada. En general, aquest moviment ha manifestat el seu rebuig a l’ús de la violència i el rebuig a les energies nuclear i d’origen fòssil.
L’origen de l’ecologisme contemporani podriem fixar-lo als EUA durant la guerra del Vietnam al anys 60. Rachel Carson; Pensilvania; (1907-1964) va publicar una obra capital, Silent Spring; 1962, que va esperonar el creixement del moviment ecologista arreu del món.
A Europa, a partir de la Cimera d’Estocolm a l’any 1972, hi va haver un important avanç dels anomenats partits verds, especialment a Alemanya i Bèlgica, que a finals dels anys 80 va formar coalicions de govern local i regional fins que a l’any 1998, els verds alemanys, fundats inicialment amb vincles amb l’esquerra, van formar part del govern federal. A Alemanya el moviment ecologista ha format coalicions de govern amb partits polítics de dretes i centre-dreta. A Àustria hi ha una situació similar.
La progressiva industrialització i el creixement de la població va esperonar l’expansió del moviment ecologista, a nivell local i global. La contaminació del model industrial, la destrucció de territori i l’incipient canvi climàtic fan aflorar el concepte de desenvolupament sostenible, gestat en el marc de les cimeres internacionals sobre medi ambient que impulsa l’ONU i que és assumit pel moviment ecologista i ben aviat desvirtuat per les grans empreses, que hi comencen a veure un nou filó de negoci.
El moviment ecologista es fa global i comença a ser present al països del sud com Brasil o l’Índia, alhora que es pren més consciència de les desigualtats nord-sud. Al 1992, el revolucionari Fidel Castro fa un discurs on adverteix a la humanitat dels perills i riscos de continuar contaminant els ecosistemes de la terra. La seva advertència ressona 28 anys més tard i es fa més vigent que mai.
En l’àmbit dels Països Catalans els moviments i accions ecologistes aparegueren per primer cop entorn del 1970 a la Catalunya del Nord, on alguns dels moviments que es qualificaven d’esquerra revolucionària, hereus dels fets de Maig del 1968, iniciaren campanyes de protesta en 1969-72 contra determinades operacions (urbanitzacions a les Alberes i al litoral, polígons de tir de l’exèrcit al Capcir, etc.). Al sud de l’Albera el moviment antinuclear es ae fort i va ser l’inici del moviment ecologista català modern. Protestes contra urbanitzacions, camps de golf, abocadors, línies elèctriques, ports esportius.... Apareixen publicacions i es va consolidant un moviment ecologista que es vincula al partit ICV, malgrat que l’independentisme revolucionari s’empelta amb el moviment ecologista des dels inicis i fins a dia d’avui. Hi ha un fil verd roig que uneix independentisme, ecologisme i lluita social.
Al País Valencià i a les Illes l’ecologisme es fort i s’enfronta a les agressions que impulsen els governs autonòmics en connivència amb l’empresariat i el sector turístic. Tanmateix, en el conjunt de la nació el moviment ecologista s’ha caracteritzat per la seva atomització en multiplicitat de grups molt circumscrits a l’àmbit local. Això no obstant, cal destacar la implantació d’associacions com ara Acció Ecologista Agró al País Valencià, DEPANA a Catalunya i el Grup Ornitològic Balear a les Illes, els quals han influït en l’opinió pública, així com diversos intents de coordinar els diversos grups ecologistes, com ara l’Assemblea d’Entitats Ecologistes de Catalunya o Ecologistes en Acció.
Les dues dècades del segle XXI s’han caracteritzat per una creixent agressió ambiental a nivell mundial i per la consolidació definitiva del canvi climàtic, arribant a superar límits inimaginables fa uns anys. La celebració de grans cimeres del clima com la de París l’any 2015 han estat inútils per aturar la imparable deriva de l’escalfament global i la degradació general dels ecosistemes, així com la pèrdua massiva de biodiversitat. Entre els anys 2018 i 2020 han aparegut moviments ecologistes internacionals com ara Rebel·lió o Extinció, nascut a Anglatera, o Fridays for future, un moviment juvenil esperonat per Greta Thumberg, l’adolescent sueca que s’ha fet mundialment famosa per la seva participació a les Cimeres internacionals del Clima i a Davos.
Però més enllà de l’ecologisme naïf i infantilitzat, hi ha les veus autoritzades com la de Vandana Shiva, William Rees, Pepe Mujica o els hereus de Berta Caceres, que mitjançant un discurs més contundent i arrelat a la tradició indígena, s’enfronta directament a l’extractivisme i als gestors del capital.
Avui el moviment ecologista es troba en una cruïlla. Les advertències reiterades de pensadors com Donella Meadows, William Rees, Jaume Terrades, Antonio Turiel, Berta Caceres, Leonardo Boff...i tantes veus del món científic i acadèmic ressonen en un sac foradat. Estem sobrepassant els límits i l’escenari catastròfic d’un planeta amb un augment de temperatura de més de 2 graus centrígrads des dels nivells preindustrials és plausible. La tragèdia ecosocial que s’està gestant no espanta als gestors del neoliberalisme i el pitjor de tot és que l’esquerra internacional no reacciona. Ningú està disposat a assumir l’única via que pot frenar la destrucció ecològica més gran de la història: el decreixement de l’economia i el repartiment de la riquesa.
Efectivament, només amb una forta intervenció de l’Estat i les administracions que regulin el mercat, així com amb l’autogestió, es pot garantir el repartiment just i equitatiu de la riquesa que garanteixi el bé comú i la salvaguarda dels bens naturals. Tanmateix, l’esquerra política, sindical i social ( partits polítics, sindicats, ong’s i entitats com la PAH) segueixen els paràmetres productivistes i es neguen a assumir les reivindicacions ecologistes.
L’actual crisi pandèmica desfermada per la propagació mundial del COVID-19 n’és la prova. Les investigacions científiques evidencien que les alteracions dels ecosistemes i les pertorbacions que afecten a la fauna, dinàmiques que s’han reforçat amb la globalització neoliberal, afecten als fràgils equilibris ambientals i tenen repercussions directes sobre la població humana, en aquest cas amb una epidèmia d’origen animal que s’ha globalitzat.
Les esquerres no advoquen per un canvi radical de model que posi fi als abusos contra la natura sinó que simplement reivindiquen una reactivació del creixement econòmic que alleugereixi les economies nacionals del món que han quedat tocades amb la pandèmia global.
L’ecologisme ha de fer un emplaçament al conjunt de les esquerres: la superació del capitalisme i de tot règim econòmic que es basi en un creixement infinit. Cal prendre consciència dels límits biofísics que imposa el planeta, prendre consciència que la població humana no pot continuar creixent sense aturador, que el procés d’urbanització del món ha d’aturar-se, que la pèrdua de biodiversitat és inacceptable i que la destrucció dels ecosistemes és un crim.
Només un ecologisme d’esquerres conscient de l’entorn natural i de la necessitat de justícia social i repartiment equitatiu de la riquesa, pot estar a l’alçada del moment històric actual. Des de Catalunya hem de posar la nostra llavor a un moviment que ha de ser local i global necessàriament.
Lluitar localment per triomfar globalment!
Visca la Terra!
