Ens van dir (i segurament era veritat) que van suspendre la declaració d’independència perquè probablement hi hauria hagut un bany de sang, ja que l’Estat espanyol estava disposat a tot. Ens van dir (i segurament ho creien de debò) que la independència de Catalunya no podia construir-se damunt d’un munt de cadàvers. Doncs bé, ara ja tenim els morts, centenars, milers, a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans. No m’entengueu malament, no vull dir que els morts que ha causat el coronavirus al nostre país hagin estat deliberadament volguts per l’Estat espanyol, vull dir que l’Estat que sempre tenim en contra, mai a favor, ha estat tan ineficaç com sempre i que la seva gestió ha contribuït a fer que la xifra de defuncions hagi estat, i sigui, escandalosament alta. Parlem clar, algú creu que el fet de formar part d’Espanya ens ha ajudat en alguna cosa a l’hora d’afrontar aquesta malaltia?
He anat seguint moltes de les compareixences que ha fet el “comitè d’experts” espanyols a la televisió, altrament dit “mando único” (militar por supuesto...). No he pogut evitar mai tenir una enorme sensació de vergonya aliena; en més d’una ocasió m’he posat les mans al cap quan he sentit algunes de les afirmacions –o crides patriòtiques– que s’hi han fet. No cal ser un expert en la matèria per saber que quan hi ha un brot epidèmic el primer que s’ha de fer és aïllar el focus d’infecció perquè no s’estengui; tampoc cal entendre-hi gaire per tenir clar que si des del primer moment s’adopta el confinament total de la població s’evita que el virus es propagui amb la facilitat que ho ha fet. Doncs bé, totes aquestes mesures basades en el sentit comú i en l’opinió de persones enteses han estat qüestionades per aquells que havien de prendre les decisions a l’Estat –i que han impedit que el govern català les prengués–, i han tingut l’aplaudiment mediàtic de la premsa amiga, convenientment regada amb milions d’euros de subvencions, diners que haurien pogut anar, en uns moments tan durs com aquests, a la compra de material sanitari, per exemple; un material sanitari que, des de l’Estat, amb prou feines ha arribat, o ho ha fet amb comptagotes, als hospitals catalans.
Com sempre, a Catalunya la societat civil ha respost amb multituds d’iniciatives per ajudar el govern català i els centres hospitalaris. L’Estat, en canvi, ha tornat a fallar des del principi en actuar amb criteris polítics i econòmics, no pas sanitaris. Per això no es va aïllar Madrid des de bon començament, malgrat veure que era el principal focus d’infecció de l’Estat; per això no es va deixar tancar i blindar Catalunya, com va demanar el president Torra i el govern. Tant és que a Espanya hi manin les dretes o les esquerres –hem pogut comprovar com el govern “més progressista de la història” ha fet una gestió totalment espanyolista i militarista de la lluita contra el coronavirus–, l’Estat espanyol sempre el tenim en contra: amb Espanya, Catalunya sempre hi surt perdent.
Aquesta Espanya que tant ens estima ha aturat trameses de material sanitari, ja adquirides, que havien d’arribar als hospitals catalans; ha impedit, arran de la centralització de l’Estat amb motiu de la declaració de l’estat d’alarma, que les empreses venguessin directament aquest material a Catalunya; ha retardat amb processos burocràtics interminables l’homologació de respiradors que s’haurien pogut posar en funcionament molt abans al nostre país; ha posat pals a les rodes constantment a les decisions que prenia la Generalitat, les quals sempre estaven basades en l’opinió dels experts sanitaris; ha muntat campanyes de linxament mediàtic –a les quals s’han sumat amb entusiasme alts dirigents dels socialistes i els comuns–, tant als mitjans de comunicació com a les xarxes socials, contra el president Torra i contra tothom que des de Catalunya gosés qüestionar les decisions preses a Madrid, tot exigint unitat d’acció, una unitat d’acció espanyola que ha contribuït a causar milers i milers de morts... En fi, la pandèmia ha propiciat que l’Estat tornés a ensenyar les seves vergonyes; ha deixat clar que el primer que fa Espanya quan ha de fer front a un problema d’enorme magnitud és treure competències a aquells que poden treballar i lluitar directament sobre el terreny, centralitzar tot el poder a Madrid i buidar encara més de contingut les comunitats autònomes per deixar en mans no pas dels experts sanitaris les decisions, sinó en les dels militars, la Policía Nacional i la Guàrdia Civil –veure uniformats plens de condecoracions a les rodes de premsa on s’havia d’informar la població sobre actuacions sanitàries és propi de dictadures–, i també en les dels lobbies econòmics, que, sens dubte, van tenir molt a veure en la decisió de retardar tant com van poder el confinament total de la població (dues setmanes tard) i en la d’aixecar-lo molt més aviat del compte, malgrat l’opinió de la gran majoria d’experts sanitaris. I després, a més, el govern espanyol encara té la barra de responsabilitzar els treballadors, les empreses i els autònoms dels possibles nous contagis.
A Catalunya ha estat especialment lamentable la posició dels comuns i dels socialistes, els quals han apuntalat de totes les maneres imaginables un govern espanyol que prenia una decisió equivocada darrere una altra, i que han intentar desgastar tant com han pogut un govern català, amb competències encara més retallades, que s’ha esforçat a posar de manifest, aquí i en l’àmbit internacional, els obstacles que ha trobat a Madrid a l’hora d’actuar. La sensació que molts hem tingut aquests dies és que els membres d’aquests dos partits estaven més preocupats per un desplegament efectiu de l’exèrcit espanyol a Catalunya que no pas per aturar l’expansió de la pandèmia. No us equivoqueu, si l’exèrcit espanyol acaba fent –més malament que bé– determinades funcions en moments de crisi és perquè l’Estat inverteix en Defensa el que no inverteix en àrees que justament ara haurien de disposar de molts més recursos per poder fer en millors condicions la seva feina. Blanquejar els militars espanyols a Catalunya ha estat el principal objectiu dels Iceta, Albiach, Granados, Colau, Zaragoza, etc. Esperem que el poble català tingui memòria quan calgui respondre a tanta deslleialtat.
En definitiva, l’Estat ha volgut fer front a la Covid-19 amb militars, amb crides a la unitat d’Espanya i amb fervor patriòtic i banderes espanyoles. No és cap casualitat que en alguns barris de Madrid i altres poblacions els aplaudiment de les 8 del vespre als professionals sanitaris hagin estat substituïts per visques a Espanya i càntics patriòtics, com tampoc ho són les desfilades de soldats i de les forces de seguretat per alguns carrers de municipis dels Països Catalans o d’Euskal Herria al so de l’himne espanyol. Ens venen a “ajudar” o a deixar-nos clar que som una colònia espanyola? La pandèmia “no entiende de territorios”, diuen els líders espanyols a tothora, però a Portugal la xifra de morts no ha arribat a 500, de moment, i a Espanya ja s’han superat les 15.000. Deu ser cert que l’autonomia que ens cal és la de Portugal...
Però a Espanya la cosa no acabarà aquí, ara arriba la segona part, que és la de continuar aprofitant políticament l’epidèmia i la crisi sanitària per espanyolitzar, per reforçar el règim del 78 i per intentar liquidar l’independentisme català, un independentisme que havia aconseguit posar aquest règim entre l’espasa i la paret i evidenciar la seva manca de fonaments democràtics a ulls d’Europa i del món. Serem tan ingenus i tan inconscients de participar-hi, de blanquejar un règim que és hereu directe del franquisme? No us enganyeu, només hi ha un camí, el de la independència i el de la República Catalana, ara més que mai per una qüestió de supervivència.
