Diàleg i més diàleg. Aquests dies només sentim a parlar d’això. I de fet és cert, l’independentisme mai s’ha negat a parlar, a dialogar, a negociar... una vegada i una altra s’ha volgut arribar a un acord amb l’Estat espanyol, sempre que aquest respectés la voluntat del poble català expressada democràticament. La resposta espanyola, però, ha estat reiteradament la mateixa: “No.” Per tant, què ha canviat ara perquè ens haguem de refiar dels suposats resultats d’una mesa de negociació amb el govern espanyol en funcions? L’única diferència és que en aquests moments Pedro Sánchez necessita l’abstenció d’Esquerra per poder ser investit president. Un cop superat aquest tràmit, el més probable és que la cosa continuï com sempre: cafè per a tothom, més espoli fiscal, més incompliments dels acords assolits, imposició de la legalitat espanyola i, si no ens sembla bé, doncs un altre 155. Espanya és això, i no canviarà.
No hi ha cap alternativa a la independència, a la República catalana. En l’hipotètic cas que una taula de negociació PSOE-ERC arribés a un acord de mínims, a una suposada reforma de l’Estatut o a una entesa sobre el finançament... no hi ha cap garantia que aquest acord es complís, Espanya sempre enganya, ja ho sabem per múltiples experiències anteriors. I en el cas que els socialistes espanyols, per l’extrema necessitat de mantenir Sánchez en el poder, estiguessin disposats a pactar quatre engrunes que suposessin alguns beneficis per a l’autogovern català, com creieu que reaccionaria l’Estat? Sí, l’Estat, com a aparell juridicopolític, els poders de l’Estat, els que manen de veritat, els ‘lobbies’ de poder econòmics, judicials, mediàtics, monàrquics... Jo no en tinc cap dubte, mourien els fils necessaris per neutralitzar qualsevol acord que s’hagués assolit per la via dels tribunals, de les clavegueres de l’Estat o del que fos necessari. Per tant, aquesta via, la de la negociació amb el PSOE, és una via morta. Ja ho vam veure amb l’última reforma de l’Estatut.
L’Estat autonòmic espanyol és un estat fallit, econòmicament, políticament, democràticament. El procés independentista ha contribuït a demostrar que l’Espanya monàrquica pactada amb el franquisme no passa la prova del cotó fluix pel que fa a paràmetres democràtics. La Transició va ser una farsa; sota una pàtina falsament democràtica, l’única cosa que es va pactar va ser la perpetuació, o mutació, del franquisme. Però alguns es van creure, potser perquè no tenien més remei, que la democràcia havia arribat amb la Constitució Espanyola i que el franquisme havia quedat enrere. I Europa també s’ho va creure, malauradament. I així ens ha anat. Malgrat que una majoria estàvem convençuts que la democràtica Unió Europea no permetria que l’Estat espanyol exercís la seva repressió política, policial i judicial contra un poble català que es volia expressar democràticament i pacíficament a favor de la seva llibertat, a l´hora de la veritat vam veure com els estats i els organismes europeus s’alineaven al costat dels repressors, amb el simple argument que Espanya és un estat democràtic, “un dels nostres”, i que els catalans estan obligats a complir la legalitat espanyola. Una ximpleria, vaja. Si els nous estats europeus haguessin complert la legalitat dels estats als quals pertanyien mai haurien assolit la seva independència i mai haurien arribat a ser estats. Però bé, si més no ens han deixat clar que aquesta Europa retrògrada en drets democràtics i socials només ens reconeixerà quan els catalans haguem fet la feina prèvia: proclamar la independència, controlar el territori i no fer marxa enrere. Hem après la lliçó.
Tornem al començament. Cal negociar amb l’Estat? Sí, és clar que sí. Però l’objectiu d’aquesta negociació no ha de ser aconseguir l’aturada de la repressió a canvi d’una tornada al règim autonòmic anterior i d’una desmobilització de l’independentisme. No pot haver-hi cap marxa enrere en relació amb tot el que hem avançat fins ara, no podem trair l’esperit de l’1 d’octubre ni renunciar a la República catalana. Les condicions per a un possible pacte han de ser clares: autodeterminació, llibertat per als presos i retorn dels exiliats, i anul·lació de totes les causes obertes contra l’independentisme. Si no, no cal perdre més el temps. I, sobretot, no hem d’abandonar el carrer, cal persistir en la mobilització, en la denúncia de la repressió espanyola aquí i a Europa, perquè aquesta Europa que dona suport a Espanya s’ha d’adonar que també haurà de pagar un preu mentre el contenciós Catalunya-Espanya no se solucioni.
