Les detencions dels independentistes del #23S han posat de manifest la immoralitat i la roïnesa de gran part de la família periodística. N'hi ha que han escampat els excrements de la calumnia i el sensacionalisme, però en altres casos, habitualment més circumspectes, s'han lluït de glòria reproduint les incriminacions dels informes de la Guàrdia Civil sense contrastar les informacions.
Hi ha una bona llista de capçaleres de mitjans que han transcrit la versió-filtració interessada del cos militar (el cos dels violents i sàdics que apallissaven votants fa dos anys al Referèndum) sobre si en Quim Torra, la germana de Puigdemont, un exmilitant de Terra Lliure, etc. I d'altres que hi han posat més suc en la fantasia, la vulneració de la intimitat i el sensacionalisme. En ambdós casos, el refinat i el brut, és un fet vergonyós.
El Col·legi del Periodistes, Mediacat, El Col·lectiu Ramon Barnils... tenen molt a dir. I a les facultats de periodisme, si l'ofici no segueix la degradació cap al vassallatge i la submissió, algun dia hauran d'explicar l''Operació Judas' com la dels judes de la informació, que van vendre els seus principis i el codi deontològic sencer al millor postor.
Existeix un antecedent de tot això, amb noms com la Blanca Cia a El País i Xavier (Tejedor) Rius a La Vanguardia –i ara a e-brutícies- durant les detencions de 1992 de l'Operació Garzón. Aleshores, la primera i responsable d'El País va obligar un periodista novell a fer aparèixer unes pistoles inexistents –seguint les indicacions de la Guàrdia Civil- a la notícia signada pel redactor. El jove Quim Gil, contrariat, va dimitir per dignitat –perquè no havia escrit el fragment sobre unes pistoles que no existien a l'escorcoll indicat-. I va donar una lliçó d'ètica periodística i d'integritat personal que no s'han vist superades des d'aleshores al nostre país.
Reprodueixo un fragment del llibre L'Operació Garzón (1995) de David Bassa, que descriu l'episodi de la dignitat d'aquell periodista honest davant la manipulació criminalitzadora dels responsables d'El País aquells anys:
Memorables són algunes sentències de la direcció d'El País, publicades sense cap vergonya: "Deberían reflexionar quienes apuestan estúpidamente por la campaña paraolímpica "Freedom for Catalonia". Qualsevol semblança amb l'objectivitat i el criteri periodístic és pura coincidència. En aquest sentit és molt significatiu el testimoni de Quim Gil, corresponsal d'El País a Girona l'estiu de 1992: "La meva visió dels fets no diferia excessivament de la dels redactors de Catalunya d'El País, però cada dia el to de les informacions aparegudes en aquell diari contrastava més amb les opinions que rebia des de Barcelona via telèfon. D'això se'n diu autocensura, figura periodística que tot membre d'un mitjà de comunicació ha hagut d'empassar-se en algun moment. La meva capacitat d'autocensura va minvar en el moment de la detenció de l'Eduard, i va entrar en crisi quan en una informació signada per mi va aparèixer una frase que jo no havia escrit: "El registro practicado en casa de Marcel Dalmau dió como resultado el hallazgo de algún arma, sin que hayan especificado su número ni sus características". Vaig parlar amb la Blanca Cía, que havia afegit aquella línia en base a un contacte policial seu. El problema és que allò ho havia signat jo, i que al registre no hi havien trobat cap arma, com no fossin ganivets de cuina. La gent de la Plataforma em van dir el nom del porc, i amb raó. I jo em vaig empassar el marron. Quan la meva capacitat d'autocensura era pràcticament igual a zero i la meva credibilitat periodística trontollava a causa d'una frase que jo no havia escrit, va arribar la gota que va fer vessar el meu got de paciència, una editorial memorable d'El País titulada "Operación necesaria". Prou, vaig dir. Aquell mateix matí vaig demanar a Jordi Camps, el meu cap d'esports, que prescindís de mi fins a la tarda. I vaig redactar la meva carta de dimissió com a corresponsal". Autèntic periodisme el d'aquest popular i, en molts ambients -fins i tot periodístics- lloat mitjà de comunicació.
Apunteu els noms dels periodistes i dels responsables dels mitjans que han escampat o reproduït mentides i verí amb tampó de comandància. Els dels refinats i els dels bruts. Algun dia l''Operació Judas' serà recordada com la dels judes de la informació, aquells que van convertir l'ofici en periodisme parapolicial, transcriptors d'informes construïts amb la mentida i el terror.
