El debat és el contrast de les idees adreçat a posar llum damunt una situació concreta. I és evident que perquè hi hagi contrast d’idees que permetin avançar ha d’existir abans una voluntat clara de recerca del coneixement. Una voluntat que, en general és absent de bona part del contrast de les paraules en l’arena pública. I això és així perquè es confon el debat amb el safareig; i l’opinió personal amb la ideologia manipuladora. Quan entendran els mitjans de comunicació (també “els nostres”) que és un error considerar un propagandista del règim, és a dir, un defensor de l’opressió com si fos un recercador de la veritat? Donant veu a veritables falangistes i franquistes els mitjans de comunicació traeixen els objectius del debat i es converteixen en plataformes que col·laboren amb l’opressió.
La intoxicació és un art de la manipulació una mica més sofisticat. Consisteix a estendre la confusió per mitjà de fal·làcies i sofismes. Cal estar-hi atents perquè és una de les armes de les guerres actuals arreu del món. Es pot intoxicar desenvolupant informacions que poden tenir l’aparença d’innocents. Un bon exemple n’és les escombraries ideològiques abocades per Albert Branchadell en un article a El País, on sota l’aparença d’explicar un fet objectiu (un intent de revolta a Macedònia que va ser esclafat per l’imperi turc l’any 1903) sembla que vulgui donar un consell enverinat al poble català convidant-lo a acceptar la injustícia d’un règim abusiu i corrupte com és la monarquia espanyola. Aquest artista de la falsedat sembla que en l’article intitulat “La República dels deu dies” es limiti tan sols a recontar uns fets amb pinzellades d’erudició barata; però la realitat és una altra perquè no diu ‘tota’ la veritat pel que fa al cas: que l’imperi turc ja no existeix fora de les fronteres actuals de Turquia, que ha quedat reclòs dins la península d’Anatòlia. El ‘terrible’ imperi que ens presenta Branchadell (tot esperant que la por s’encomani al poble català) ha hagut d’abandonar tot aquell domini sobre els pobles veïns que semblava tan ben consolidat. Amagar la veritat essencial amb pretensions desmobilitzadores és una forma ben deplorable d’intoxicació.
L’engany ens persegueix tota la vida, però l’hauríem de desterrar especialment de la pràctica política. Perquè no afavoreix mai l’oprimit; i, en canvi, ofereix espais d’actuació a l’opressor. L’engany no és intoxicació però és semblantment nociu. No explicar tota la veritat en situacions de conflicte desarma i desorienta la gent que lluita perquè desdibuixa l’horitzó i afebleix la perspectiva de la victòria, una visió sempre necessària. Només la pràctica de la transparència i el diàleg permanent amb el poble, a través de les estructures organitzatives populars, permetrà d’avançar. Els partits parlamentaris haurien de tenir en compte aquest principi d’actuació, una mena de compromís sagrat. Perquè només la veritat ens farà lliures.
Som nosaltres els primers que hem d’evitar caure en les trampes de la manipulació. Cal, doncs, que estiguem ben previnguts contra la intoxicació i els missatges enganyosos perquè, altrament, ens trobarem eternament nedant desesperats i desorientats en un mar de confusió. Donem força al debat. Perseguim tenaçment la fal·làcia i la mentida. Només així podrem assolir la llibertat.
Joana Gorina
