Garzón ha tornat a ocupar un dels grans mitjans per projectar-se com a jutge garantista i a favor dels drets humans. Però als Països Catalans o al País Basc serà molt difícil que deixi de ser conegut com el jutge torturador, o còmplice, copartícep, coautor, encobridor, prevaricador o beneficiari de la tortura. Ho saben els independentistes catalans detinguts el 1992 i desenes de dissidents bascos detinguts amb la cobertura legal de la "Llei antiterrorista."
El jutge Garzón, en els seus millors moments, reprenia per sistema els interrogatoris que els botxins havien portat a terme dies abans (fins a cinc dies); uns interrogatoris en situació d'incomunicació, sense dret a ser assistit per un advocat, i per descomptat sense poder tenir accés a parlar amb familiars o ser assistit per un metge. Tot un exercici habitual de garantisme jurídic.
Al seu article ahir a La Vanguardia, "La posverdad de la CUP y Terra Lliure", Garzón es maquilla i se'ns presenta com el jutge que no podia investigar les tortures relatades i mostrades a través dels hematomes dels detinguts, un després de l'altre i durant molts anys. En altres ocasions havia dit que els detinguts no havien denunciat tortures en les seves declaracions judicials. Mentia, tal i com ha quedat demostrat, perquè les actes de les declaracions que prenia recullen la signatura del jutge estrella, amb els testimonis sobre les atrocitats dels calabossos. La veritat sempre sura com l'oli. I com diu la dita d'Antonio Machado: "La verdad es lo que es, y sigue siendo verdad aunque se piense al revés."
Hi va haver un temps en què un jutge honest, Joaquín Navarro, quan es produïen denúncies de tortures als detinguts i incomunicats al País Basc, on exercia, feia passar rodes de reconeixement amb els sospitosos agents torturadors, habitualment guàrdies civils. Però aquest zel i dedicació en pro de la justícia va durar molt poc, perquè el van apartar d'aquests casos. De fet, va patir l'aïllament i el buit des del partit pel qual havia estat diputat anys enrere. Aquest jutge honest, però, no el recorda certa esquerra espanyola, que sí desitjaria un Garzón deslliurat del dit assenyalador dels independentistes catalans i bascos. Curiosament, és la mateixa esquerra estatal –de Podemos al PSOE- que desaprova el dret a la independència i el referèndum dels catalans.
Veritat o mentida
Fa un parell de setmanes el Tribunal Suprem de Justícia de Veneçuela (TSJ) va acordar sotmetre la fiscal general Luisa Ortega Díaz a la prova del polígraf –el detector de mentides- com a part del procés per haver qüestionat la preselecció de candidats a magistrats de la cort suprema. Però s'hi va negar, cosa que no van fer altres persones implicades en el procés judicial com el Defensor del Poble de Veneçuela, Tarek William Saab.
A Llatinoamèrica i als EEUU, tal i com veiem sovint a sèries i pel·lícules, l'ús del polígraf és habitual i compta amb més o menys validesa jurídica. També al Regne Unit Canadà, Bèlgica o Israel. En un àmbit més preventiu, a Mèxic, es va produir una intensa polèmica el 2013 entorn del polígraf, que es va resoldre amb l'argument de penalistes i experts en seguretat que rebutjaven la proposta de llei per imposar controls de confiança a jutges i magistrats per al seu ingrés, permanència i promoció, com a mesura per combatre la corrupció.
L'ordenament jurídic espanyol no reconeix l'ús del polígrafs o altres sistemes per obtenir testimonis veraços, com certes drogues o la hipnosi. Per una banda, per una suposada i no corroborada fiabilitat (que no comparteixen altres estats del món), i, sobretot perquè "l'imputat no està obligat a dir la veritat ni a declarar contra si mateix." Una paradoxa per als detinguts, interrogats i sotmesos a tortures als calabossos policials, especialment els de la Guàrdia Civil.
No sabem què en pensa el jutge Garzón, del polígraf. Però posaria la mà al foc que mai a la vida s'avindrà a passar pel detector de mentides i respondre a preguntes com ara si sabia, abans de les declaracions, que els detinguts estaven sent torturats; o si va prevaricar en alterar l'ordre de les declaracions i minimitzar les denúncies; o si estava coordinat amb els agents torturadors per saber en quin moment estaven suficientment destruïts per passar a declarar; o si va sentir un mínim de compassió en veure l'estat físic i emocional dels detinguts...
Ni Garzón ni els agents torturadors passaran pel polígraf. Ja ho sabem. Però qui sap, potser un periodista valerós algun dia els plantejarà aquesta pregunta: Us sotmetríeu al detector de mentides?
