Aquest escrit exposa un conjunt d’idees fonamentals sobre la situació de canvis que viu la nostra societat: canvis en forma d’escomeses contra els drets socials i democràtics, que veuen perillar els principis més bàsics (legislacions repressives i anticatalanes, involució, retallades i desmantellament de l’irrisori estat del benestar amb què comptaven, etc.); però també canvis positius pel que fa a la recomposició i creixement de consciències i acció en defensa de la justícia social, del repartiment de la riquesa, de l’emancipació nacional i de la ruptura democràtica.
Pel títol es podria creure que s’hi fa una defensa del raconet “municipalista” com a forma de fer política, un camí que pres literalment ja hem pogut veure que acaba sent infructuós i absorbit per estratègies electoralistes desvinculades de les lluites populars i de l’objectiu de ruptura. Com a aclariment, el que es defensa en aquest escrit-ressenya és que els municipis es converteixin en una expressió organitzada en una mateixa lluita, com a agents actius en els actes de sobirania, transformació, desobediència i ruptura.
Exposo dos articles d’obligada lectura, perquè sintetitzen i descriuen perfectament els canvis que viu el país, i perquè han predit amb lucidesa la situació actual: un de primer publicat per Carles Castellanos fa dos anys, el març de 2013 (“La revolució catalana”), i un de recent escrit per Xavier Oca (“La sobirania nacional des del municipi”).
Si partim del primer escrit podem afirmar que els darrers anys estem vivint una revolució, entenent que una revolució “es produeix per un canvi profund en la consciència i el sentiment de sectors amplis d’una societat. I és això el que està passant al nostre país: la independència és sentida per sectors socials importants de la població catalana com la solució possible a una situació injusta en molts aspectes socials, culturals i polítics. I això és el que em fa anomenar “revolució” aquest canvi d’estat de les consciències particulars de centenars de milers de persones i, en conseqüència, del conjunt de la consciència col·lectiva.”
Castellanos fa aquesta constatació indicant que es tracta d’una revolució política i multidimensional, basada en la pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol i esperançada en una nova manera d’organitzar-nos col·lectivament en una República català independent, que s’està desenvolupant en una gran multiplicitat de dimensions crítiques.
Recordava fa dos anys que “Al costat de la reclamació de la independència hi està creixent un bosc espès de reivindicacions favorables a una manera més democràtica i participativa de fer política. Tota una línia de renovació democràtica s’està expandint perquè dins l’esperit de la revolució catalana hi ha la fi del règim polític de la transició postfranquista.” I que aquesta revolució democràtica i de renovació s’expressa per mitjà de la revolta “contra una situació econòmica i social percebuda per la majoria com a injusta.”
Hi feia aparèixer també dos termes que en els anys posteriors han prosperat: el de “casta política” i el de “portes giratòries” per explicar que “de la indignació s’ha passat a la revolta. I a l’organització popular l’ha seguida l’entusiasme: d’organitzacions en defensa de la llengua, dels drets dels consumidors, cooperatives d’energia, de plataformes d’afectats per la hipoteca i contra els desnonaments etc. La revolució catalana expressa, doncs, també la seva actitud crítica a través d’un moviment d’escepticisme envers un sistema econòmic i una ideologia capitalistes en hores baixes.”
En aquesta anàlisi de fa dos anys advertia que “malgrat la dispersió existent” era de vital importància “tenir clara aquesta orientació política perquè si la pluralitat de mobilitzacions es concebés com un conjunt de d’experiències de lluita inconnexes, no seria mai possible desenvolupar una sortida estratègica. Tot ha d’acabar prenent cos en l’única possibilitat de canvi polític que és la independència. La lluita per la independència no s’ha de reduir, doncs una lluita més entre d’altres sinó que és el lloc global (polític) on han d’acabar confluint. La lluita nacional és així el punt on pot cristal·litzar políticament tot el conjunt.”
En aquest sentit, el recent article de Xavi Oca “La sobirania nacional des del municipi” apunta que caldrà dibuixar tres àmbits de treball fonamentals en aquesta exercici màxim d’empoderament polític de la majoria de la població, amb l’objectiu de la ruptura amb el marc legal actual i la construcció d’una República Catalana independent i fonamentada en la radicalitat democràtica: “lliure tant d’imposicions polítiques, com de xantatges econòmics. Una República on la voluntat popular pugui materialitzar-se a través de polítiques decidides horitzontalment i a través d’unes institucions transparents i netes de corrupció.”
Els tres àmbits de treballs apuntats per Oca són:
-Garantir la ruptura i construir una nova legitimitat. Els ajuntaments i els representants municipals han de ser agents actius en els actes de sobirania i desobediència necessaris per superar l’actual marc legal i en la construcció d’estructures institucionals, representatives i executives de la nova república catalana. Han de ser també una eina per garantir el caràcter inclusiu d’un projecte en el que tothom, vingui d’on vingui, sigui com sigui, hi té coses a dir.
-Desplegar un veritable procés constituent. La constitució que ens haurà de permetre construir un estat al servei de la majoria del nostre poble no ens serà revelada per intervenció divina, sinó que haurà de ser elaborada des de cada barri i cada ciutat, atenent als anhels i necessitats expressats per la ciutadania.
-Construir els Països Catalans. No pas des dels discursos i les proclames estèrils, sinó des de la base, a través de l’intercanvi i la cooperació, tant entre entitats com entre municipis en àmbits com les polítiques territorials, l’educació i els serveis públics, la llengua, la cultura, etc… obrint portes materials i ideològiques a la confluència.
Aquest 24 de maig serà un tram més en aquesta lluita constant, potser de sorpreses i de constatació de la realitat (tangibilitat, historicitat, evidències). I convé de nou recordar allò de Bretold Brecht: “Qui es quedi a casa quan comenci la batalla, i deixi la seva lluita als altres (i no cal recordar quina és la lluita independentista i el seus objectius), aquest, haurà d’ésser previsor. Perquè qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota. Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita, doncs, per la causa enemiga, aquell que no lluiti per la pròpia.”
