Durant els darrers anys han aparegut publicacions (periòdics en paper, i en digital) que s’identifiquen com a agitadores del moviment contestatari actual, difusores de la massa crítica o bé franctiradores de la investigació que destapa les vergonyes del règim actual.
No entraré a valorar les febleses i els encerts d’aquestes experiències, que segueixo de molt a prop, i que moltes persones llegim amb satisfacció o amb ull crític. Però sí el “paper polític” que hi juguen mitjançant el seu treball i difusió d’ideologia.
Aquests experiències, que acumulen anys de treball col·lectiu o de recent creació, parteixen d’un supòsit que trenca amb les dinàmiques militants de les dècades anteriors: per fer aquest bon periodisme (informació, reflexió, etc.) cal professionalitzar-se. Així, moltes d’aquestes iniciatives s’han consolidat com alternatives a la informació regulada pel poder. I també s’han afermat en una opció cooperativa com a forma de guanyar-se la vida.
Alguns d’aquests mitjans han difós uns missatges repetits com:
“Està bé que els mitjans tinguin publicitat (...) No hi renunciem, al contrari. El bon periodisme val diners”, “Periodisme compromès i autogestionat en català”, “Dóna suport al periodisme d'investigació. Fes-te subscriptor (...) i accedeix a reports en exclusiva”, "El periodisme local és periodisme de trinxera", etc. Acompanyats de definicions com “periodisme reposat”, “anàlisi crítica” o “periodisme transformador.”
El problema que he percebut en aquest fenomen -que ja dic, fa córrer l’aire lliure entre el monopoli de la informació- és la confusió que genera entre la idea de “militància que fa periodisme” o la de “periodistes que fan política”; i en relació amb això, la contradicció que presenta quant a la divisió del treball, tal com passa amb el coneixement, la ciència, la política, etc.
Per una altra banda m’inquieta presenciar un panorama polític convuls com l’actual en què els objectes d’interès, les prioritats, la immediatesa mediàtica “alternativa” vénen marcats pels professionals d’aquest model periodístic i no per decisions polítiques col·lectives, les diguem-ne decisions col·lectives de tota la vida.
No posaré cap exemple concret; però podríem parlar de les incomptables mobilitzacions de l’anomenat independentisme transversal arreu del territori. I aleshores cal preguntar-se com un periodisme veraç, democràtic i crític pot deixar de vegades en un segon terme, o obviar, uns fets de tanta rellevància social.
Desconec si algú altre més hi ha pensat, però em fa la impressió que s’ha produït un desplaçament dels tradicionals agitadors polítics (que escrivien, reflexionaven o feien intervencions orals, o feien de tot) a favor de la figura dels periodistes professionalitzats que branden l’esperit crític, la immediatesa i les dades ocultes per als profans.
Alguna cosa hi té a veure la situació d’inestabilitat i atur per als professionals de la informació, sobre els quals plana una amenaça en forma de conveni de misèria, i la substitució gradual del seu treball per becaris precaritzats. Una situació amb moltes coses en comú amb al panorama que va descriure Huertas Claveria a El Plat de llenties : periodisme i transició a Catalunya (1975- 1985), quan els canvis tecnològics i socials va enviar a l’atur centenars de periodistes.
Tothom té dret a cercar una millora professional, de reconeixement i de qualitat de vida. En cap cas dirigeixo el contingut d’aquest article cap aquí ni cap a ningú. Però potser és hora de posar negre sobre blanc i que algú adverteixi que per tenir un peu en cada illa cal fer-ho amb molt de compte, perquè els mars amb el temps es desplacen, i un hom s’acaba subjectant allà on pot.
