Retallo i enganxo amb urgència l’entrada de la Viquipèdia referent al Pacte de Sant Gervasi.
Per què m’hi refereixo? A banda del fet que enguany es compleixen els 100 anys de la patacada el catalanisme republicà, per culpa d’una aliança electoral amb el lerrouxisme, com el lector intuirà les semblances amb l’actualitat política són més que evidents.
“El Pacte de Sant Gervasi fou una aliança electoral acordada entre el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) per presentar-se les eleccions legislatives del 8 de març de 1914.
Quan es van convocar les eleccions generals espanyoles de 1914, el republicanisme catalanista es trobava en una crisi greu degut a la divisió interna de la UFNR entre el sector republicà liberal, representat per Pere Coromines, i el sector esquerrà, obrerista i de tendències, de Francesc Layret. Malgrat els bons resultats obtinguts a les eleccions de 1910, on va obtenir fins a 11 diputats (només 4 els radicals), no s’aconseguí atreure la majoria del vot obrer. Per la seva banda, els radicals d'Alejandro Lerroux també eren en davallada, i ja perdien la seva base obrera degut al divorci amb la CNT després del paper dels radicals durant la Setmana Tràgica i el seu viratge ideològic cap a la dreta. Aleshores, ambdós partits cercaren l'ajuda mútua per tal de desbancar l'hegemonia electoral de la Lliga Regionalista.
Jaume Carner i Pere Coromines negociaren amb els dirigents radicals a la casa que Hermenegildo Giner de los Ríos tenia al barri de Sant Gervasi (Barcelona), d'on procediria el nom popular de pacte de Sant Gervasi. El manifest electoral, que aplegava els dos partits en una Junta de Defensa Republicana, proposava un programa (lluita contra la guerra del Marroc, contra la monarquia i contra la Lliga Regionalista, amb lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana).
El pacte, però, no va rebre una bona acollida, i provocà una immediata onada de baixes en el si de la UFNR (la redacció d'El Poble Català abandonà el partit en bloc) i els resultats de les eleccions no foren els esperats: de vint candidats arreu de Catalunya, només set aconseguiren l'acta 11, tres radicals (Giner de los Ríos, Fernández del Pozo, Juan Barco) i vuit nacionalistes (Pere Corominas, Salvador Albert, Joaquim Salvatella, Jaume Carner, Marcel·lí Domingo, Frederic Rodés, Julià Nougués, Joan Caballé). Alhora, la Conjunció Republicano-Socialista va obtenir 10 escons arreu l'estat,
El més greu, fou, però, la defecció de la Unió per part dels elements més nacionalistes i del sector socialment més avançat encapçalat per Francesc Layret, que formaria el Partit Republicà Català.
Com a resultat, el 1914 la UFNR restà definitivament ensorrada com a alternativa política i aglutinant del catalanisme d'esquerres, que hauria d'esperar a la constitució d'ERC, i la Lliga Regionalista no va tenir gairebé cap oposició política de pes fins a la dictadura de Miguel Primo de Rivera.”
Fins aquí l’entrada de la Viquipèdia.
Algunes persones es queixaran del fet d'haver establert una comparació entre els fenòmens mediàtico-polítics de Guanyem Barcelona i Podemos amb el lerrouxisme. Però aquesta no és la qüestió central, ni la intenció, tot i que hi ha alguns aspectes destacables sobre això: l’ús del bilingüisme català-espanyol als seu web (magrat que el manifest fundacional es presenti en diverses llengües com a mostra de cosmopolitisme); o senzillament els paral·lelismes històrics entre dos sectors emergents aleshores i ara. I etcètera.
La intenció de l’article és, per una banda, establir la coincidència històrica -100 anys-, les similituds d’ambdós projectes en un i altre moment. Però sobretot posar de manifest que el pitjor perill que planteja aquest nou partit-moviment mediàtic és la seva indefinició política i programàtica. Especialment pel que fa al moment històric que viu el nostre país en el seu procés d’alliberament nacional, i concretament el Principat de Catalunya.
Ahir a la tertúlia de la Televisió de Catalunya Jiménez Villarejo de Podemos es retratava mostrant el seu tarannà antidemocràtic, quasi negant el dret a decidir del poble català. Ada Colau, en canvi, va saber reaccionar i després de la indefinició mostrada durant la tertúlia l’endemà ha corregit el seu posicionament “a favor” de la independència.
Encara és molt d’hora per saber quin paper jugarà cadascuna d’aquestes persones, candidatures o “moviment sociopolítics”. Però convé tenir molt en compte l’experiència històrica, les patacades, els mals resultats de les aventures polítiques sense fonaments arran de terra. I el Pacte de Sant Gervasi és un exemple que convé tenir molt en compte.
La indefinició i la timidesa sobre la reivindicació de l’autonomia de 1914, juntament amb el paper demagògic i covard del lerrouxisme durant els anys anteriors, van passar factura a aquella aventura electoral. La indefinició sobre el procés independentista actual -entre moltes altres indefinicions ideològiques i programàtiques que potser és aviat per valorar-, en canvi, pot suposar una fractura en el projecte d’Unitat Popular que es basteix des fa anys arreu dels Països Catalans, i no només a Barcelona. I un tornar a predicar al desert després de molts anys d’esforços organitzatius i polítics. A ningú li ha passat per alt que la força mediàtica d’aquests “partits” pot desplaçar el creixement de la CUP.
Algunes veus ja han advertit sobre això. D’altres, individualitats que cohabiten amb aquests projectes i la Unitat Popular impulsada per l’Esquerra Independentista, ara per ara es mantenen prudents i fins desorientats.
Entre els apunts crítics que han aixecat l’alerta sobre aquest fenomen convé destacar l’article d’avui d’Eduard Voltes: “Dubtes sobre Guanyem Barcelona.” Amb unes reflexions que convé tenir molt en compte, i que lliguen amb això que he escrit aquí:
“Tenim dret a saber també si una hipotètica alcaldessa de Guanyem es posarà al servei del projecte Barcelona capital de la República Catalana o bé del projecte Barcelona segona ciutat d'una Espanya federal. El 9-N ens faran una pregunta crucial per al futur del país i de la seva capital: Sí o No a la independència? Que a quatre mesos i mig de la cita encara hi hagi polítics que no ens vulguin dir la seva resposta no és nova política. És política vella.”
Com una sensació i prevenció, em vénen al cap aquells versos de Bertolt Brecht, una advertència a la militància per als temps turbulents:
“Qui es quedi a casa quan comenci la batalla, i deixi la seva lluita als altres, aquest, haurà de ser previsor. Perquè qui no comparteixi la batalla, bé compartirà la derrota...”
