Andreu Barnils la clava [article a Vilaweb]. Ha tingut l’olfacte dels perdiguers caçadors de feixistes. I la valentia dels periodistes d’investigació dels que ja no s’estilen. La valentia d’afrontar un tema tabú, el de furgar en un passat no tan llunyà de personatges pertanyents a les trames ultres, camaleons professionals que van saber adaptar-se ràpidament al poder perpetuat.
Durant dècades molts altres periodistes ja sabien el que s’ha dit, o ho intuïen. Però van preferir callar. S’hi jugaven la feina?
Segurament tindrem més episodis d’aquest investigador i articulista a Vilaweb. Algunes ens explicaran com el líder de Fuerza Joven a finals dels anys setanta i primers vuitanta, i segon a la llista de candidats per Fuerza Nueva en aquells anys, es va convertir en poc temps en un ideòleg i impulsor de de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme (ACVOT), després d’una escissió de l’AVT estatal. I tantes altres dades que per fi que s’han començat a destapar.
Potser ben aviat tindrem notícies de com un guerrillero d’aquells de Cristo Rey que terroritzava i apallissava amb cadenes estudiants universitaris a la Facultat de Dret va passar a impartir doctes classes de Dret constitucional.
Fins i tot cap la possibilitat que estirant del fil puguem treure l’entrellat sobre les maniobres de distracció que van portar a alguns a invertir-se el cognom, potser per esborrar el rastre de sang que els rastrejadors podrien haver ensumat, malgrat la destrucció de la paperassa judicial i policial que va seguir la Llei del punt i final del 1977.
I no parlo d’un rara avis. De feixistes camuflats en l’oblit i la impunitat en trobaríem a cabassos ben col·locats al món dels subhasters, al món del dret, als aparells policials i de seguretat privada, a grans empreses especuladores i molts altres tants en les màfies de l’explotació sexual i l’explotació humana en general.
La qüestió clau de tot això és que l’anomenada amnistia del 1977 va estar especialment dissenyada per esborrar els rastres dels crims del feixisme, més que per obrir llums i oferir justícia i llibertats. Un pacte de la impunitat que va tirar terra al damunt de casos com l’explosió del carrer Capitán Arenas núm. 21 de Barcelona el març de 1972, en què van morir 19 persones; investigació que apuntava al terrorisme ultradretà i que va quedar en l’oblit als calaixos dels jutjats. Com tants altres crims i actes de terror continuats de la ultradreta: assalts i atemptats a llibreries, a centres culturals, parròquies, cinemes, i pallisses, i un inacabable etcètera sense parangó.
I de crims no tan llunyans: el 20 de novembre de 1980 van ser segrestades i assassinades dues persones a Mataró (El Maresme) per membres de Fuerza Joven (FJ), perquè els van confondre amb persones d’esquerres. Els assassins van passar molt pocs mesos a la presó. Un crim relativament recent que periodistes i polítics també han oblidat. Com han oblidat que el “Delegado regional de Fuerza Joven en Cataluña” era aleshores el màxim responsable d’aquest grup terrorista, Fuerza Joven.
Com diu la cita de Montaigne, Aquell que no estigui segur de la seva memòria cal que s’abstingui de mentir.
