Aquest nou “accident” s’hi afegeix al cúmul d’incidents a les plantes nuclears d’Ascó i Vandellós durant els darrers anys.
Fet i debatut, el territori català té tots els números de resultar afectat per accidents nuclears (explosió a les plantes nuclears, incidents en el transport d’urani o de residus, desastres naturals amb conseqüències com les Fukushima, etc.). Si el comparem amb la resta de l’Estat espanyol, es tracta d’un territori amb no poques centrals nuclears i xarxes de transports nuclears localitzats sorprenentment en zones sísmiques inestables.
Aquestes dades donen que pensar, i la deducció més ràpida és que els Països Catalans (malgrat que no existeixen centrals nuclears ni a les illes Balears ni a la Catalunya Nord) han estat destinats des del franquisme fins l’actualitat a “terra cremada” on se situen preferentment les centrals nuclears i per on transcorre el transport de materials de caràcter radioactiu. A més de subjugats, espoliats i ocupats militarment, la terra dels catalans i catalanes s’ha convertit en les darreres dècades en un paisatge de producció nuclear sobre el qual pesa l’amenaça d’una espasa de Damòcles radioactiva, fàcilment activable per qualsevol desastre natural o força sísmica.
És sorprenent la coincidència del fet que les centrals nuclears situades en territori català (Cofrents, Ascó I i II, Vandellós I i II) siguin les úniques que es troben en franges de territori amb possibilitat de perill sísmic del conjunt de l’Estat espanyol.
L’article “La nuclear en Murcia que paró Paco Rabal” (13.5.11) del diari Público mostra en un mapa com les zones sísmiques perilloses amb plantes nuclears només es concentren en els territoris dels Països Catalans, a diferència d’altres plantes de l’Estat que estan construïdes sobre zones amb nul.la amenaça sísmica (com Garoña, Almaraz I i II, Zorita i Trillo I). Aquest article, sobre un moviment popular a Múrcia que va aturar un projecte de construcció d’una central nuclear el 1974, recordava la perillositat de l’antic projecte de construir una central nuclear a Múrcia dies 
després del terratrèmol a Llorca que va causar tants danys i vides humanes. La lògica i el record de Fukushima posava seny en una reflexió sobre què hagués pogut passar si uns desastres naturals (com el greu terratrèmol de Llorca) haguessin afectat la tan pregonada seguretat de la central nuclear.
Però és que als Països Catalans tenim quatre d’aquestes amenaces radioactives! Perills amb funcionament arbitrari, ja que es tracta de centrals molt velles assentades en terrenys amb molt poca estabilitat sísmica.
Com és sabut, els Països Catalans compten amb quatre reactors en “funcionament” (Ascó I i II, Confrents i Vandellós II), que han estat notícia en els darrers anys per les nombroses “incidències” que s’hi ha produït (aturades no programades, fallades i avaries, fuita de partícules radioactives, incendi a l’edifici de la turbina de Vandellós II, etc.).
Si afegim el perill sísmic a l’edat dels reactors (gairebé de prop de trenta anys de mitjana) i la reducció en les depeses de manteniment i seguretat com a conseqüència de l’externalització d’aquests serveis mitjançant la política de subcontractació, les possibilitats de nous accidents i les potencialitats dels perills que impliquen es multipliquen.
A aquesta inseguretat creixent s’hi afegeix la política d’ocultació d’informació sobre l’activitat i els accidents relacionats amb la producció nuclear de la mà de directius d’aquestes centrals, de responsables d‘organismes de control i encara per part dels governants. L’opacitat sobre els assumptes nuclears és absoluta. I la població, i fins els periodistes, tenen poc coneixement reals de les incidències a les plantes nuclears i del perill potencial de la conjugació d’aquests dos factors, les envellides i insegures plantes nuclears en territori català i la localització d’aquestes en zones d’inestabilitat sísmica.
Tal i com exposava en articles anteriors, hi ha proves suficients per demostrar que l’energia nuclear no és una font neta i ecològica, ni barata, com ens intenten fer creure els apologetes d’aquest sistema de producció energètica amb una complexa trama d’interessos al darrere. Tot el contrari d’això.
En el marc de l’economia capitalista s’evidencia la manca de seguretat de les centrals i la probabilitat real que hi hagi accidents. La lògica capitalista de major benefici amb la mínima inversió ens aboca a un perill constant. Una situació en què, a més a més, les companyies asseguradores no assumeixen la responsabilitat civil generada per un possible accident nuclear (i cal recordar que qualsevol assegurança a un particulars exclou com a causa d’indemnització els danys provocats per un accident d’aquesta mena).
Davant aquesta situació, i tenint en compte les necessitats energètiques existents, només existeix un camí: dissenyar i implementar una política energètica que prescindeixi de la fissió de l’àtom com a font d’energia. Perquè substituir aquestes centrals obsoletes per unes de noves -com proposen per exemple els apòstols de l’energia nuclear-, sense tenir en compte els problemes exposats més amunt i que aquesta indústria nuclears no està en condicions de solucionar (especialent la seguretat, els costos creixents i inassumibles, la producció de residus, etc.) ens condemna a viure amb l’amenaça potencial d’un nou Fukushima a escala europea.
