Es pot negociar amb voluntat de trobar el millor acord… o de trobar la millor excusa per al no-acord. Això, exactament, és el que hem viscut els darrers dos mesos. Dins les taules de negociació sembla que hi ha hagut qui ha vist molt clar que aquesta era la seva oportunitat, llargament somniada, d’acabar amb el procés de ruptura i de construcció de la República Catalana i de tornar a l’escenari autonòmic, allà on se senten més còmodes.
Si hom vol arribar a un acord, s’exposen per ambdues parts, amb llum i taquígrafs, una llista de continguts considerats fonamentals, després se sintetitzen d’entre aquests, aquells objectius mínims que hagin estat compartits (o acceptats amb mala cara) pels negociadors dels dos bàndols i, finalment, s’aborda la qüestió de les garanties sobre com es duran a la pràctica; és a dir, quins seran els agents encarregats d’executar-los i com es fiscalitzarà aquesta execució. Es tanca un document i se sotmet a l’aprovació de les respectives organitzacions.
Òbviament, no ha estat així. Per la banda de Junts pel Sí s’ha optat per prioritzar “o Mas o març” continuant amb la línia de sotmetiment absolut als designis de CDC i deixant de nou els tempos del procés en mans dels qui el trairien per un plat de llenties (o pacte fiscal) que no acaba d’arribar de Madrid; i a l’altre costat, la CUP, segrestada per una decisió improvisada en petit comitè i a mitja campanya arran de la demagògia de CSQP, ha mossegat l’ham… o potser no?
El fet és que si tirem d’hemeroteca i de resolucions i posicionaments públics, veurem que des del 2009, hi ha sectors que es diuen independentistes que han considerat el procés d’independència com una de les set plagues d’Egipte, perquè segons ells anava en contra dels interessos populars, i contra la unitat dels Països Catalans i que calia tallar d’arrel. L’oposició a les consultes populars per la independència o a les mobilitzacions de l’ANC, entre altres estirabots, vénen donats per una concepció lerrouxista (o solé-turista) segons la qual, el moviment per la independència no és un moviment popular que la burgesia intenta segrestar (i sovint se n’ha sortit), sinó que és, essencialment, un moviment de la burgesia per salvar el cul i mantenir la seva hegemonia, és a dir, un moviment que cal combatre.
Tant és que l’oligarquia, la gran burgesia, hagi tancat files amb l’unionisme i que el projecte polític de la burgesia catalana (CiU) hagi rebentat a causa del procés… l’esquerranisme de saló ha de seguir el tòpic favorable a l’espanyolisme lerrouxista que l’alimenta.
És en aquest marc ideològic-psicològic que una minoria de persones poc convençudes de l’independentisme s’han trobat, en aquestes negociacions, amb una joguina explosiva a les mans. Han de decidir si negocien per assolir un bon acord o no, amb la possibilitat d’haver trobat l’excusa perfecta per al seu objectiu, impensable abans dels resultats del 27S, que no és altre que obstruir l’avanç del procés independentista. La tria està clara, ho tenen fàcil: el nom d’Artur Mas pot ser aquesta excusa perfecta!
I així s’ha arribat a l’atzucac on un petit grapat d’immobilistes d’una i altra banda es fan forts i es troben còmodes: el de no poder/voler/saber donar resposta a un poble que es mou entre el patrioterisme de fireta i l’esquerranisme de postureo, dues cares de la mateixa moneda; aquella que l’independentisme d’esquerres semblava haver abandonat per sempre proclamant la indissolubilitat de la justícia social i les llibertats nacionals.
Que hi haurà reaccions a una i altra banda és evident. Ni l’independentisme popular podrà continuar sotmès als designis dels dirigents de CDC, ni l’independentisme revolucionari restarà entrebancat per un esquerranisme sectari i lerrouxista. L’únic dubte és si això es començarà a arreglar abans o després de Cap d’any. És a dir, si hi ha acord per respectar el caràcter plebiscitari i constituent del 27S i començar a construir la República Catalana, o si el fracàs dels instruments polítics actuals portarà el moviment independentista a passar-los pel damunt.
