“Circumcidat el vuitè dia, sóc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d’hebreus; en l’observança de la Llei, era fariseu; en el zel pel judaisme perseguia l’Església; i en el compliment de la justícia que prescriu la Llei, era irreprensible”. Així s’autodefineix Pau de Tars (Carta als Filipencs 3, 5) tal com hauria estat abans de la conversió “en Crist”. I fa aquest record precisament per combatre els elements cristians que defensaven la validesa de la llei mosaica. El retrat que les epístoles paulines o, encara més, els diferents evangelis posteriors, fan dels fariseus expliquen la definició figurativa moderna del mot: “hipòcrita refinat, que fingeix una santedat o perfecció moral que no té” (DCVB).
Més enllà dels textos que ara són considerats canònics, la font més coneguda sobre la Palestina de l’època són els textos de Flavi Josep, també redactats en grec. En especial, en el primer capítol de la seva autobiografia, Flavi Josep, quan encara era Yosef ben Matityahu, ens ofereix un retrat del judaisme de la seva joventut i ens diu com als dinou anys (l’any 56 de l’era comuna) es va fer fariseu.
Flavi Josep ens explica que el judaisme de l’època s’estructurava en tres sectes: fariseus, saduceus i essenis. Com que s’adreça a un públic de cultura grega, Flavi Josep compara aquestes tres sectes principals jueves amb les tres sectes principals gregues. Així, els saduceus, la secta sacerdotal, és comparada amb la secta dels epicuris. Aquest paral·lelisme ens pot sorprendre, però els fariseus retreien precisament als saduceus el seu “materialisme”. Una de les característiques del saduceïsme, que apareix en algun passatge dels evangelis (Marc 12), era el fet de negar la resurrecció de la carn, no tant pas per un materialisme sinó perquè el Déu revelat per la Torà és un Déu que castiga i recompensa en la vida material i en la posteritat física de la descendència biològica. Flavi Josep, ell mateix de llinatge sacerdotal, vincula el saduceïsme precisament a les elits socials i econòmiques de la nació jueva, exactament com l’epicureïsme de l’època s’associava també a les elits.
En l’altre extrem, hi hauria els essenis, allunyats de les honors del món, vivint ascèticament en comunitats apartades. Flavi Josep els compara amb els cínics, la secta grega enemiga de tota convenció social.
En el camí del mig, apareixien els fariseus, que Flavi Josep compara amb els estoics. Els fariseus no tan sols retreien als saduceus el no creure en la resurrecció de la carn (doctrina que, segons alguna lectura, tampoc no seria del tot aliena als discursos atribuïts a Moisès). També els retreien l’hel·lenització i, paradoxalment, el conservadorisme doctrinal. La partida entre saduceus i fariseus (els essenis eren al marge) la guanyaren els segons, i així el fariseisme es tradueix al judaisme rabínic contemporani (els karaites, en aquest sentit, són considerats de vegades hereus dels saduceus).
És curiós el relat que fa Josep de la seva joventut. Encara adolescent es devia iniciar en el saduceïsme que li corresponia per l’entorn familiar. Però poc després passà per una etapa essènia, i seguí després durant tres anys a Banus, un asceta del desert com tants altres (Joan, el fill de Zacaries i Elisabet en seria un exemple anterior). Als 19 anys, com hem dit, adoptaria el fariseisme.
Aquest relat de Josep del seu pas per les tres sectes ha estat considerat més rondalla que realitat per alguns comentaristes. Continuant amb les analogies, aquesta història ens recorda la de Siddharta Gautama. Siddharta va nàixer en una noble família dels Sakya i els pares li procuraren una existència feliç en termes materials, del tot allunyada de desgràcies i dolors. Als 29 anys, però, mentre anava en carro va veure per primera vegada un ancià, i el seu auriga li va haver d’explicar què era la vellesa. La visió del dolor aliè, conduí a Siddharta a acostar-se als ascètics, però li va desplaure amb el temps la manera com menyspreaven el patiment propi i aliè. Així doncs, Siddharta també cercà el “camí del mig”. Ni l’aristocràtic i hedonista de saduceus i epicuris, ni el marginal i ascètic d’essenis i cínics, per dir-ho així.
La visió tripartida de la filosofia grega en epicuris, cínics i estoics que ens fa Josep la trobem també en algun altre text, però és òbviament una simplificació. Les simplificacions poden ser de vegades molt injustes. Hom contrasta habitualment el significat del mot “cínic” en l’Antiguitat i en la Modernitat. La filosofia cínica desitjava un retorn a la natura, a la instintivitat, i d’ací que s’identifiqués amb el gos (ca -> cínic). El cínic modern és, en essència, “qui impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals o de no practicar-les”.
És clar que això també ha passat amb el mot “epicuri”. Si l’epicureïsme antic considerava que el bé suprem era assolir un estat de tranquil·litat (ataràxia) i l’absència de color (aponia), l’epicureïsme modern s’identifica amb la “recerca del plaer” (hedonisme).
Menys maltractat sembla haver estat el mot “estoic”. En el llenguatge modern, l’estoic és qui té la capacitat de reprimir els sentiments o els patiments i de suportar-los pacientment.
Més enllà de la caricatura lèxica moderna, el nostre coneixement d’aquestes tres escoles filosòfiques i d’altres depèn principalment de la literatura generada en l’època imperial romana. En el cas de la filosofia estoica parlem d’Epictet (55-135 de l’era comuna) i, molt particularment, dels textos de Marc Aureli (121-180) que ara coneixem com a “Meditacions”. En llengua llatina, els textos de Ciceró i de Sèneca han estat encara més rellevants en la posteritat occidental per definir l’escola estoica. Això potser deixa un regust amarg. El triomf de l’estoicisme en la Roma Imperial, com el del fariseisme en el judaisme posterior a la destrucció del Segon Temple, sona a replegament i conformisme.
Però l’estoicisme no havia nascut en el context d’un imperi immens, manegat a més ja no per una Ciutat Imperial sinó per un autòcrata envoltat de tot un aparell militar i burocràtic. El mot “stoa” (στοά) té el sentit etimològic d’ésser dempeus, i dempeus hom era en l’stoa, traduïble com a pòrtic, més important de l’àgora d’Atenes, la Poikile Stoa (“pòrtic pintat”). Li deien així pels frescos que decoraven les parets, amb diferents motius de la història d’Atenes, des de l’època de Teseu a la batalla de Marató. En l’època que Zenó va començar a ensenyar en aquesta stoa, l’era de l’hegemonia política d’Atenes s’havia potser clos per sempre, però certament l’Àtica encara era un estat independent. Zenó tenia llavors poc més de trenta anys. Diuen que havia arribat de Cítion, a Xipre, interessat per conèixer la filosofia de Sòcrates i que havia estat un temps deixeble de diverses escoles. És des del pensament socràtic, que Zenó comença construir la seva escola en oposició a l’epicureisme més o menys dominant.
És a través dels historiadors de l’època imperial que es pot reconstruir un fil conductor en l’escola estoic. Zenó, mort l’any 262 abans de l’era comuna, hauria estat succeït per Cleantes d’Assos (mort el 232 a.e.c.); el tercer director de l’escola hauria estat Crisipos de Soli (mort el 206 a.e.c). I encara després podríem afegir en una successió continuada: Zenó de Tars, Diògenes de Babilònia (mort el 150 a.e.c.), Antípater de Tars (mort el 129 a.e.c.) i Paneci de Rodes (mort el 109 a.e.c.).
Però molt abans que desaparegués institucionalment aquesta escola estoica, l’estoicisme ja es difonia de manera múltiple. El penúltim director conegut de l’escola estoica, Antípater de Tars, era tan sols una diverses persones cercades per qui volia endinsar-se en l’estoicisme. Però és amb Antípater que s’educa en aquesta filosofia Gai Blossi. Blossi procedia de Cumes. Encara que Cumes havia estat fundada en el segle VIII a.e.c per colons procedents d’Eubea, la família Blòssia, com moltes d’altres, era d’origen itàlic. Des de l’any 338 a.e.c., Cumes havia passat definitivament a l’òrbita romana, amb l’atorgament de la dignitat de “civitas sine suffragio”, que atorgava als ciutadans cumans part dels drets de ciutadania romana. En la memòria de Cumes havia quedat el setge en temps d’Haníbal, del qual havia estat defensada sota la direcció del cònsol romà Tiberi Semproni Grac.
Potser pel vincle de Cumes amb el nom de Tiberi Semproni Grac, trobem Blossi a Roma com a preceptor d’un altre Tiberi Semproni Grac, besnebot de l’anterior. Els Sempronii Gracchi eren una família plebea. És clar que ésser plebeu en el segle II a.e.c. ja no tenia el mateix context que dos segles enrere. L’obertura de les magistratures superiors als plebeus s’havia acompanyat de la creació d’una nobilitas plebea. De fet, l’única magistratura rellevant que encara distingia entre patricis i plebeus era precisament una restringida als segons, el tribunat de la plebs. Més important era la distinció entre l’estament senatorial i el “populus”, però que alhora era mediatitzada per l’existència d’un estament eqüestre intermedi. L’accés als estaments senatorial i eqüestre depenia, a banda de mèrits personals, de les propietats familiars, fonamentalment a la propietat de la terra. L’ascens definitiu de Roma com a gran potència mediterrània s’havia assenyalat per una concentració d’aquesta riquesa a les terres itàliques.
Els cronistes i historiadors contemporanis han atribuït el programa polític de Tiberi Grac a la influència de Blossi o, alternativament, a la d’un altre membre del seu cercle, Diòfanes. Diòfanes era un sofista (és a dir, un retòric o orador), que s’havia exiliat a Roma fugint de l’oligarquia de la seva ciutat natal, Mitilene (Lesbos). Plutarc (que escriu en el segle I e.c.) recull aquest judici.
Plutarc també, però, es fa ressò dels qui atribueixen la línia política de Tiberi Grac a la seva mare, Cornèlia. Cornèlia havia quedat vídua als 36 anys. Dels dotze fills hagut en el seu matrimoni, tan sols en van sobreviure tres, dos nois, Tiberi i Gai, i una noia Semprònia. Cornèlia, que era filla de Publi Corneli Escipió l’Africà, el vencedor de la segona guerra púnica, no va casar-se de nou, malgrat que les seves connexions familiars i virtuts personals feren que fos cobejada pel rei Ptolomeu VIII d’Egipte. Cornèlia hauria vist en l’empobriment dels pagesos itàlics lliures un perill per al futur de Roma i, sense capacitat d’actuar formalment en política, ho hauria fet sempre a través dels seus dos fills varons.
Aquestes explicacions, en certa forma, redueixen el programa de reforma agrària dels Gracs a les ambicions “demagògiques” o “populistes”. És possible que Tiberi Semproni Grac adoptés aquest programa precisament per evitar que dirigents de posició més humil, com Espuri Postumi, el menessin per vies més radicals. Però això mateix mostraria l’existència d’una voluntat popular al darrera. La columna vertebral del poder romà era la legió, i la legió era constituïda per fills de famílies pageses modestes. Potser és més en l’ambient de la legió, on Tiberi Grac es familiaritza amb el llur patiment. D’altra banda, en les parets de la mateixa Roma abundaven els graffitti que recollien els planys dels ciutadans pobres sense terra.
Tiberi Grac inicià la seva carrera pública als 15 anys, en ser admès en el col·legi dels augurs. A banda del seu naixement enlairat, hom valorava el seu capteniment. El cap del Senat, Api Claudi Pulcre, impressionat pel jove, li oferí la mà de la seva filla. Després de casar-se, Tiberi inicià la carrera militar, a la província d’Àfrica, sota el comandament de Publi Corneli Escipió Emilià (que esdevindria el seu cunyat en casar-se amb Semprònia). Després d’Àfrica, Tiberi serví en Hispània com a qüestor, en la campanya de Gai Mancí contra Numància (137 a.e.c.). La campanya acabà malament, i en retornar a Roma el Senat censurà els termes de l’acord contret amb els numantins. Encara que la voluntat del Senat era lliurar Mancí i tots els seus oficials carregats de cadenes als numantins, finalment Tiberi escapà a aquest càstig, en part potser per la intercessió d’Escipió Emilià i encara més pel prestigi que entre la multitud tenia el nom dels Sempronii Gracchi.
La qüestió de la campanya numantina afectà la carrera de Tiberi Grac, però no prou com per impedir que fos elegit tribú de la plebs (133 a.e.c.). Impulsà una llei agrària sobre les terres comunals de la República Romana. Aquestes terres, adquirides bàsicament per dret de conquesta, eren distribuïdes entre els ciutadans sense terra que, a canvi, havien de pagar un lloguer modest a les arques públiques. El sistema, però, no impedia que fins i tot aquestes terres foren concentrades en mans dels ciutadans rics, que les rellogaven dels ciutadans pobres, bo i fent-los fora i substituint-los per mà d’obra esclava. Per això, s’havia establert un límit de manera que cap persona no pogués concentrar més de 20 hectàrees. És clar que aquest límit era depassat amb l’ús de testaferros. Tiberi havia pres clara consciència dels efectes d’aquesta concentració de terres quan havia creuat la Toscana amb l’exèrcit de Mancí en direcció a Hispània: àmplies extensions de terra etrúria eren buides de pagesos i pastors lliures, substituïts pes esclaus estrangers.
La llei agrària de Tiberi comptà en un principi amb el suport de persones rellevants de l’oligarquia romana, començant pel seu sogre, Claudi, i continuant per Publi Licini Cras o Mucius Scaevola, que havien contribuït a la redacció. La llei establia dures mesures per qui usurpés injustament terres. D’altra banda, com hem dit, la llei no afectava pas a l’ager privatus, que es podia vendre i comprar amb tota llibertat.
La plutocràcia romana, de totes maneres, se sentí atacada per la legislació de Tiberi. Això radicalitzà el discurs del tribú:
“Les bèsties salvatges d’Itàlia tenen llodrigueres particular, tenen lloc de repòs i de refugi; però els homes que duen armes, i que exposen la vida per la seguretat de la pàtria, no gaudeixen de res més d’ella que l’aire i la llum, en no tindre habitatges o finques pròpies, forçats a vagar de lloc en lloc amb les dones i les criatures”.
Tiberi recordava també el crit habitual dels comandants de la legió: “Romans, lluiteu pels nostres sepulcres i altars”. Al capdavall, ben pocs romans eren propietaris d’un altar o d’un monument, quan la majoria no tenia ni casa pròpia ni una llar dels seus ancestres a defensar. Els sacrificis del gros dels legionaris, deia Tiberi, no servien més que per mantindre el luxe i la riquesa d’una minoria. Quina ironia que el poble que s’havia ensenyorit del món no tingués ni un pam de terra que pogués dir seu.
Tiberi oblidava, és clar, que l’ager publicus romà s’havia fet amb l’espoliació dels pobles conquerits i sotmesos. També oblidava que eren els pobles conquerits els qui fornien la mà d’obra esclava que, si bé desplaçava els ciutadans romans, també era la base de l’economia del “imperium populi romaní”.
El càrrec de tribú de la plebs comportava ésser el representant o protector dels ciutadans romans plebeus. Ara bé, entre els grans terratinents efectius d’ager publicus hi havia els plebeus rics, i aquests pressionaren el col·lega de Tiberi, Marc Octavi, perquè defensés els llurs interessos. Octavi, doncs, interposà el seu vet a la llei Semprònia, cosa lògica si atenem que ell mateix acaparava nombroses terres comunals. La resposta de Tiberi fou la d’una llei més dura, que preveia el reintegrament immediat de totes les terres apropiades irregularment. Aquesta llei ja no era del grat dels senadors preocupats pels abusos, però sí va rebre un suport més entusiasta dels qui els patien.
Tiberi acusà Octavi d’actuar per propi interès i s’oferí, insultantment, a rescabalar-lo per les pèrdues que li ocasionaria l’entrada en vigor de la llei. Octavi ho refusà, i Tiberi respongué amb un edicte que suspenia les funcions de tots els magistrats fins que la llei fos sotmeses a una consulta pública. Com a mesura de pressió, Tiberi féu tancar les portes del Temple de Saturn, seu del tresor romà. Els grans propietaris protestaren declarant-se de dol.
La consulta pública s’organitzà, amb notable assistència, però fou boicotada pels grans propietaris que s’apoderaren de les urnes per la força. Els seguidors de Tiberi s’aplegaren per respondre-hi. La cosa se n’anava de les mans del mateix Tiberi que accedí a la proposta de diàleg que li feren els ex-cònsuls Manli i Fulvi, que aconsellava deixar-ho tot en mans del Senat. El Senat, en efecte, es reuní, però encara que la majoria feia costat a Octavi, el seu pes no fou suficient. Davant de la indeterminació del Senat, Tiberi proposà primer la destitució d’Octavi i després realitzar una nova consulta però ara per decidir quin dels dos tribuns havia de plegar. Octavi no accedí a cap de les dues demandes.
L’endemà se celebrà una nova assemblea a la Rostra. Tiberi presentà la proposta de destituir Octavi a les 35 tribus. Una per una les tribus votaven a favor de la proposta. En haver votat ja 17, tan sols n’hi havia prou amb un nou vot afirmatiu per destituir Octavi. Tiberi, esporuguit per aquesta victòria, suspengué la votació i provà de reconciliar-se amb Octavi, que s’hi negà. La votació, doncs, continuà, i Octavi fou destituït. Octavi fou expulsat físicament de la Rostra per un llibert de Tiberi. Que fos precisament un llibert, un ex-esclau, qui posés les mans damunt d’un tribú de la plebs, irrità els partidaris d’Octavi. Al voltant d’Octavi s’organitzà una bona batussa entre els dos partits.
Eliminat l’obstacle d’Octavi, que fou substituït per Muci, client de Tiberi, la llei Semprònia entrà en vigor. Es nomenà una comissió de seguiment per a la qual fou elegit el mateix Tiberi, el seu sogre Claudi i el seu germà petit Gai. Però Gai no podia prendre possessió, ja que es trobava a Hispània, en l’enèsima campanya contra Numància, ara liderada per Escipió Emilià. El Senat, a proposta de Publi Nasica, pontifex maximus, denegà a la comissió dotar-la d’una tenda per als seus treballs de camp alhora que reduïa la dotació diària de la comissió a nou òbols. A aquesta afronta s’afegí la mort, presumiblement enverinat, d’un dels col·laboradors de Tiberi, el funeral del qual es convertí en una gran manifestació de força.
A aquesta Roma intensament dividida arribà una ambaixada de Pèrgam, liderada per Eudem, encarregada de comunicar la darrera voluntat del rei Àtal (III) de Pèrgam, recentment mort als 36 anys. El testament deixava el reialme al “poble de Roma”, en un gest que a Pèrgam havia estat interpretat com la darrera crueltat del monarca.
El testament d’Àtal fou rebut per Tiberi com un regal, que proposà una llei que garantia el repartiment dels diners llegats pel monarca difunt entre els ciutadans pobres, que així tindrien un ajut econòmic essencial per emprendre les noves finques. Tiberi insistí que el testament d’Àtal deixava el reialme de Pèrgam al “poble de Roma” i no pas al Senat. El veí de Tiberi, Pompeu, declarà al Senat que Eudem havia ofert a Tiberi la diadema i un vestit porpre d’Àtal, dient-li que al capdavall aviat seria el “rei de Roma”. Tiberi va haver d’escoltar aquesta i altres acusacions al Senat, i convocà una assemblea on va fer un discurs en defensa dels valors republicans.
Els partidaris de Tiberi el van convèncer que era fonamental que fos reelegit tribú per a l’any següent (132 a.e.c.). En qualsevol cas, Tiberi aprofità els mesos de mandat que tenia garantit per tirar endavant diverses lleis de caràcter “populista”: reducció dels anys de servei militar, establiment del dret d’apel·lació en els tribunals, nomenament de jutges de l’orde eqüestre en paritat amb els jutges de l’orde senatorial, etc.
Hores abans d’ésser assassinat, Tiberi Grac havia estat testimoni de tota una sèrie de senyals que l’aconsellaven de romandre a casa i de no anar a l’assemblea a la qual havia estat convocat. De fet, quan creuava el llindar de casa, hi havia ensopegat, trencant-se l’ungla del dit gros del peu de manera que la sandàlia se li omplí de sang. No havia fet dues passes, que ell i els seus acompanyants dos corbs que es barallaven en una teulada que quedava a la mà esquerra del carrer. Fou precisament Blossi qui li digué: “seria una vergonya i una ignomínia per tu, Tiberi, fill de Grac, nét d’Escipió Africà, protector del poble romà, deixar sense resposta els teus compatriotes quan et criden per un ocellot”. Així que continuaren el camí cap a l’assemblea, on Tiberi fou rebut amb aclamacions. Però aviat començaren les batusses. Nasica proposà als cònsols, Muci Escèvola i Calpurni Pisó Frugi, de declarar Tiberi un tirà i d’assassinar-lo allà mateix. Els cònsols no accediren, però li deixaren fer. Nasica liderà doncs un grup d’homes armats amb pals, que posaren en fuita els partidaris de Tiberi, i el mateix Tiberi escapà. Un dels agressors aconseguí d’aferrar-lo per la toga, però Tiberi es desempellegà i continuà ara tan sols vestit amb la túnica. Fou un dels seus col·legues, Publi Saturei que aconseguí d’abastar-lo i de colpejar-lo per primera vegada en el cap, amb la pota arrencada d’una cadira de l’assemblea. Luci Rufus li va donar el segon colp. Junt amb Tiberi van veure tres-centes persones, totes mortes a pals o estaques, sense que pràcticament ningú no hagués fet servir cap espasa o punyal. Els historiadors han remarcat que era la primera efusió de sang per una disputa civil en la història de la República de Roma i, certament, molts diuen que aquell any comença el cicle de guerres civils que no acabaria fins a la victòria d’August més de cent anys més tard.
Diòfanes, l’orador de Mitilene, també fou comptat entre els morts. Gai Vil·li, un dels supervivents, fou llençat a un barril ple de serps verinoses. Blossi fou detingut i interrogat pels cònsuls i senadors. Blossi declarà que tot el que havia fet, ho havia realitzat orgullosament per ordre de Tiberi Grac. Nasica explotà:
“Com? Llavors si Tiberi t’hagués ordenat de cremar el Capitoli, l’hauries cremat”.
I Blossi respongué d’acord amb la moral estoica que havia après d’Antípatre:
“Tiberi mai no hauria ordenat una cosa així. Però, si insistiu, us diré que si Tiberi ho hagués ordenat, llavors hauria estat correcte que ho fes, ja que no ho hauria ordenat mai si no hagués estat pel bé del poble”.
Blossi fou posat en llibertat. Certament, no pas per aquestes respostes. El menyspreu de Blossi per les supersticions i el fet de considerar que tan sols devem obediència als déus en la mesura que aquests són justos, no podien ser gaire de l’agrat de Nasica i dels seus esbirros. Més aviat, havia estat la pròpia mort de Tiberi i dels molts dels seus partidaris els que van aconsellar prudència al partit plutocràtic.
Blossi, doncs, quedà en llibertat. El Senat no va fer cap intent d’aturar la feina de la comissió pel repartiment de l’ager publicus. De fet, acceptà el nomenament, com a membre de la comissió, de Publi Cras. Quan Gai Semproni Grac retornà d’Hispània, s’incorporà a les feines de la comissió. Els partidaris de la reforma agrària promogueren una censura contra Nasica. L’assetjament popular contra Nasica el decidí a abandonar Itàlia, cosa del tot irregular per al pontifex maximus. Però la fama de Tiberi Grac s’havia estès als estats grecs, i els partidaris de mesures de redistribució protestaren contra la presència de Nasica, que va haver de vagar amb ignomínia, fins a morir-se prop de Pèrgam.
Gai Grac va conèixer la mort del seu germà en el setge de Numància. Escipió Emilià, en sentir la notícia de la mort de Tiberi, no es va estar de pronunciar el vers homèric, “Així moren tots els que fan el mateix”, cosa que, quan es va saber a Roma, li valgué caure en l’estima popular. En retornar a Roma, Emilià era escridassat en cada ocasió que prenia la paraula en un acte públic. Aquest assetjament tingué l’efecte d’aprofundir les seves idees aristocràtiques.
Blossi abandonà Roma, no pas cercant la pau, ja que viatjà en direcció a Pèrgam. El testament d’Àtal III havia estat contestat per Aristònic, fill natural del rei Èumenes II (el pare d’Àtal III), que reclamà el tron amb el nom dinàstic d’Èumenes (III). Blossi es posà al servei del rei Èumenes, que no havia tingut gaire èxit fins el moment.
Èumenes III havia ofert a les ciutats del litoral, la majoria colònies gregues, una àmplia llibertat en el marc del Regne de Pèrgam a canvi que li reconeguessin la legitimitat. Però els governants d’aquestes ciutats sentien massa por de desafiar l’Imperi del Poble Romà, convertit ara en legítim sobirà.
Èumenes III pensà, doncs, en fiar el seu poder en les terres de l’interior, poblades per licis, caris o lidis. Però havia après la lliçó del litoral, que no podria garantir el seu poder front a Roma si havia de dependre de les elits. Així, aconsellat per Blossi, va prometre la llibertat de serfs i esclaus. Blossi dissenyà un pla per crear un nou estat dins del Regne de Pèrgam, anomenat Heliòpolis, la Ciutat del Sol, on s’acollirien les poblacions emancipades. L’abolició de l’esclavitud a Heliòpolis seria la clau per garantir una societat igualitària de pagesos i artesans lliures, ja que ningú podria desplaçar-los amb l’ús de mà d’obra esclava.
Roma, trasbalsada per la revolució tan sols mig frustrada de Tiberi Grac, trigà a organitzar la resposta. El cònsol Publi Licini Cras (que alhora havia succeït Nasica com a pontifex maximus) es va fer càrrec d’una expedició (131 a.e.c.) contra Èumenes III. Cras confiava en una ràpida i lucrativa campanya. Els romans desembarcaren, però foren derrotats a Leuca. Posats en fugida, el mateix Publi Cras fou rodejat en el camí d’Elea a Esmirna. Cras no es rendí, i un dels soldats, de nació tràcia, el matà. Així finà els seus dies a Pèrgam el segon pontifex maximus consecutiu.
La victòria de Leuca suposà un impuls als projectes de Blossi. De totes maneres, Roma no es rendí pas, i l’any següent, envià una nova expedició, ara sota el comandament del cònsol Perpenna. L’expedició es perllongà més enllà del mandat de Perpenna, que es va morir a Pèrgam quan es disposava a tornar a Roma. El succeí el nou cònsul Mani Aquil·lí (129 e.c.), que posà setge a Tiatira, on hi havia Èumenes III i els seus col·laboradors, inclòs Blossi. La ciutat va caure, i amb ella s’esfumaren els somnis d’Heliòpolis. Blossi se suicidà, però Èumenes III s’estimà més deixar-se capturar. Presoner, el darrer rei atàlida fou decapitat en concloure la desfilada triomfal d’Aquil·lí a Roma.
