Durant el 2014, el focus mediàtic se centrà a Ucraïna: les mobilitzacions de l'Euro-Maidan, on banderes de la Unió Europea coexistien amb altres símbols de l'extrema dreta; la fugida del president Víktor Ianukòvitx; l'establiment d'un nou govern a Kiev; la secessió de la República de Crimea i la seva reintegració a la Federació Russa; la proclamació de les Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk; les morts de manifestants anti-Kiev a Odessa el 2 de maig; l'escalada militar al Donbass, amb coexistència en les files de les Repúbliques Populars de símbols comunistes i de l'extrema dreta; etc. Com passa sovint en el discurs que segrega l'Europa Occidental sobre Ucraïna el conflicte es presentava en el marc geopolític habitual: "Occident contra Orient", "euratlantisme contra eurasianisme", "russòfobs contra russòfils", "ucraïnòfons contra russòfons", "l'Ucraïna Occidental contra l'Ucraïna Oriental", "Kiev contra Donbass", etc.
El tractament, però, que hom fa dels conflictes d'Ucraïna des del 1991, és diferent. Ucraïna és vista ja plenament com una nació, i això es tradueix en el fet que quan es fan crides a la "integritat territorial" aquestes juguin a favor del nacionalisme ucraïnès. Abans del 1991, era el nacionalisme ucraïnès el que podia atemptar a la "integritat territorial". Després del 1991, els "russòfils" del Donbass són els "irredents", els "separatistes", etc.
Aquest marc mental influeix en el tractament que les diferents forces d'esquerres de pretensions internacionalistes fan al voltant de la "qüestió ucraïnesa". Prenguem, com a exemple, les formacions que es reclamen de la Quarta Internacional, és a dir del trotsquisme. En els anys 1980, era habitual que resolguessin la qüestió amb una crida al "federalisme", a la "unitat de la classe treballadora ucraïnesa i russa", etc. De fet, era la resposta-model a gairebé qualsevol conflicte en l'interior de qualsevol estat federal o plurinacional. Aquestes crides al "federalisme" anaven acompanyades, naturalment, de la reivindicació del "dret d'autodeterminació", que la nació oprimida havia d'exercir intel·ligentment amb una solució federal.
En el 2014, però, les coses són diferents. Per exemple, Fred Leplat, al International Viewpoint, titulava el seu article del 12 d'agost del 2014 amb "The imperialist carve-up of Ukraine" (http://www.internationalviewpoint.org/spip.php?article3529), en el qual Ucraïna és tractada con una unitat, que seria disputada per l'imperialisme occidental i Rússia. En conseqüència, doncs, calia entendre que la consigna per a la "Ucraïna oriental" seria la defensa d'una Ucraïna unida més o menys federal, sense fer el joc, doncs, ni a Rússia ni a l'OTAN.
Semblaria doncs, que el trotsquisme considera la independència d'Ucraïna com un mal quan Ucraïna no és oficialment independent, i com un bé a protegir quan sí ho és. I qui diu Ucraïna pot dir qualsevol altre "territori", per exemple i sense anar més lluny el Donbass.
La qüestió ucraïnesa, se'ns diu, és complexa. I tant! Pensem en una cosa aparentment tan senzilla com fer l'afirmació "Trotski era ucraïnès". Lev Davidòvitx Bronstein (Лев Дави́дович Бронштейн) va nàixer en una família jueva, se'ns respondrà. Podríem contestar que la família parlava ucraïnès. Se'ns respondrà que no parlaven ucraïnès, sinó súrjic, és a dir una "xampurrejat" d'ucraïnès i rus, i això únicament com a llengua familiar, bo i adoptant el rus com a llengua de referència cultural. D'altres afegiran que la "russificació" del jove Bronstein no té lloc fins als nou anys, quan fou enviat a Odessa a estudiar en una escola alemanya. No continuarem desgranant la biografia de Trotski (https://www.marxists.org/archive/trotsky/1930/mylife/1930-lif.pdf) encara que pugui ser interessant la seva autodefinició nacional. El que farem és repassar un article, publicat el 9 de maig del 1939 a "Socialist Appeal" i que duia per títol precisament "La qüestió ucraïnesa" (https://www.marxists.org/catala/trotsky/1939/04/ucraina.htm).
Trotski defineix Ucraïna com a "crucificada entre quatre estats", és a dir entre la Unió Soviètica, la República de Polònia, Hongria i Romania. Compara la situació d'Ucraïna amb la que havia ocupat Polònia abans de la Primera Guerra Mundial, quan era dividida entre Rússia, Prússia i Àustria. I prediu que "la qüestió ucraïnesa està destinada a exercir un important paper en la vida europea". De fet, Trotski recorda com Hitler, mesos abans, havia arribat a defensar la creació d'una Gran Ucraïna.
En la polèmica entre Luxemburg i Lenin quant a la consigna del dret a l'autodeterminació nacional, la qüestió ucraïnesa havia jugat un rol. Luxemburg, precisament, l'havia utilitzada com a argument a l'absurd. És a dir, que si calia assumir la consigna de l'autodeterminació polonesa, per què no estendre-la també a la "qüestió ucraïnesa" o, ja posat, a la "qüestió sud-alemanya". La idea de Luxemburg era fer èmfasi en la dificultat d'objectivar realitats nacionals o etnolingüístiques. Luxemburg donava per suposat que la qüestió ucraïnesa era poc menys que la invenció d'un grapat d'intel·lectuals, i que per la mateixa regla de tres hom podia emprar l'existència del "plattdeutsch" per postular una nació "niederdeutsche". Els companys polonesos de Luxemburg, que s'irritaven quan aquesta carregava contra el seu "nacionalisme polonès", coincidien amb ella pel que fa al "nacionalisme ucraïnès". El Partit Socialdemòcrata del Regne de Polònia i Lituània, cal no oblidar-ho, actuava en un territori, la Polònia del Congrés, en el qual coexistien contrades de llengua polonesa, lituana, bielorussa i rutena/ucraïnesa.
En canvi, els bolxevics, de la mà de Lenin i Stalin, entenien que el principi d'autodeterminació de les nacions s'estenia a la nació ucraïnesa de la mateixa manera que a la polonesa. Alhora, identificaven la nació com una comunitat de llengua i territori. Russos, ucraïnesos i bielorussos eren, doncs, tres nacionalitats diferenciades. Al mateix temps, sota el paraigües ucraïnès calia entendre els pobles designats com a rutens, bokyol, hutsul, lemko, amb independència de si eren pobles de tradició greco-ortodoxa o greco-catòlica, i de si eren súbdits de l'Imperi Rus o de l'Imperi Austro-Hongarès. El dret d'autodeterminació s'entenia com el dret (que no obligació) dels ucraïnesos a constituir-se en estat independent.
La Revolució Russa, la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial, l'intervencionisme contra la República Soviètica i la guerra civil, deixaren l'Ucraïna Oriental com la segona república més important de la Unió Soviètica, mentre que l'Ucraïna Occidental quedava inclosa dins de la nova República de Polònia. Per Trotski "la Ucraïna Soviètica estava destinada a esdevenir el poderós eix entorn del qual s'unirien les altres seccions del poble ucraïnès" i, a la vegada, estimularia "la lluita dels obrers, els camperols i la intel·lectualitat revolucionària de la Ucraïna Occidental esclavitzada per Polònia".
L'abril del 1939, Trotski considerava la Unió Soviètica com un estat obrer degenerat burocràticament. Respecte l'Ucraïna Soviètica deia que "en cap altra banda les restriccions, porgues, repressions i, en general, totes les formes de truaneria burocràtica assumiren dimensions tan assassines".
Pel que fa "a les parts d'Ucraïna que avui estan fora de les fronteres de la Unió Soviètica", Trotski acusava el Kremlin de tractar-les com a "monedetes de canvis en les seves combinacions internacionals" i d'ésser disposat "a cedir definitivament Ucraïna Occidental a Polònia a canvi d'un acord diplomàtic que els sembli profitós". En aquesta afirmació, Trotski no era gaire encertat. Cinc mesos després, en efecte, l'Ucraïna Occidental era incorporada a la República Socialista Soviètica d'Ucraïna. Ara bé, Trotski sí alertava amb raó que la confusió regnava entre "les masses obreres i camperoles de la Ucraïna Occidental, de Bukovina, dels Càrpats ucraïnesos" i que, conseqüència, era fàcil que caiguessin sota "el literatge cap a les camarilles ucraïneses més reaccionàries, que expressen el seu 'nacionalisme' tractant de vendre el poble ucraïnès a un o altre imperialisme en recompensa d'una promesa d'independència fictícia".
Davant de tota aquesta situació, Trotski recomanava a la Quarta Internacional la consigna següent: "Per una Ucraïna Soviètica d'obrers i camperols, unida, lliure i independent". "El programa d'independència d'Ucraïna en l'època de l'imperialisme està directament i indissoluble lligat al programa de la revolució proletària", i calia entendre'l en "irreconciliable contradicció amb els interessos de les tres potències imperialistes: Polònia, Romania i Hongria".
Fins i tot dins dels rengles de la Quarta Internacional aquesta proposta sonava com una crida a la separació de l'URSS. Trotski responia dient que:
"Ens és aliè el culte apassionat per les fronteres estatals. No sostenim la posició d'una totalitat 'unida i indivisible'. Després de tot , fins i tot la constitució de l'URSS reconeix el dret dels seus pobles federats a l'autodeterminació, és a dir a la separació".
I encara continuava:
"Naturalment, una Ucraïna independent d'obrers i camperols podria després unir-se a la Federació Soviètica; però voluntàriament, sota condicions que ella mateixa consideri acceptables".
En la perspectiva de Trotski, "l'autèntica emancipació del poble ucraïnès" tan sols era concebible si hi havia una revolució a l'Oest (Alemanya, França) que pogués conduir a la creació dels "Estats Units Soviètica d'Europa". Ara bé, Trotski advertia respecte de la "imminent guerra", en la qual es crearia a Ucraïna "una atmosfera favotable a tot tipus d'aventurers, caçadors de miracles i buscadors del velló d'or". Un moviment obrer independent ucraïnès havia de protegir-s'hi, i Trotski demanava que no adoptés "ni el més mínim compromís amb l'imperialisme, sigui feixista o democràtic" i que no atorgués "la més mínima concessió als nacionalistes ucraïnesos, siguin clerical-reaccionaris o liberal-pacifistes".
No hi hagué cap revolució a l'Oest, i en la brutalitat de la guerra, els aventurers feren acte de presència a Ucraïna. I llavors com ara no hi hagué cap més perspectiva que vendre's "a tal o tal bàndol en recompensa d'una promesa d'independència fictícia". Ucraïna té representació pròpia a Nacions Unides des de 1945, això sí.
