"No hi ha dones al món / com les de Llagostera / que pels republicans / han portar la bandera. / No hi ha dones al món / com la Isabel Cinc Hores / que pels republicans / va marxar vuit hores"
Cançons com aquesta són expressió d'allò que alguns denominen "la memòria històrica" o també podríem dir "tradició oral" de fets del passat. Aquesta cançó en concret la podia sentir encara dels llavis d'un avi de Llagostera fa vint-i-cinc anys, en Francesc Ferrer i Gironès. Certament, dels Països Catalans, són les terres gironines i empordaneses les que tenen una més sòlida i reculada tradició republicana, en sentit federal i socialista. Ara bé, en demanar Ferrer detalls al cantaire sobre la Isabel Cinc Hores, poca cosa aquest li podia respondre. I això no s'explica simplement perquè la memòria sigui fugissera, i els temps passats s'hi amunteguin caòticament. És degut també a mecanismes d'opressió i de repressió, que fomenten l'oblit de les tradicions de lluita, especialment quan aquestes lluites acabaren en derrotes.
Ferrer i Gironès tenia per aquella època 55 anys. Era, des del 1979, senador recurrentment elegit per la província de Girona, en paperetes on apareixia com a independent amb el suport dels Partit dels Socialistes de Catalunya. El seu compromís per la llengua i la cultura catalanes i per les altres causes de les classes treballadores del nostre país havia quedat plasmat ja, per exemple, en el recull històric sobre "La persecució política de la llengua catalana" (1985). Home de conviccions republicanes i d'esquerres s'interessà per la figura de la "Isabel Cinc Hores", i començà a treballar en una biografia. Per fer-ho, entroncà amb la tradició historiogràfica republicana de les comarques gironines.
En efecte, "Isabel Cinc Hores" era Isabel Vilà, biografiada a les "Vides heroiques", volum de Carles Rahola que havia obtingut el premi de la Comissaria Delegada de la Generalitat de Catalunya del 1932. Aquesta obra de Rahola volia contribuir a una recuperació de la memòria històrica de la Girona republicana, reprimida amb més o menys força d'ençà de la Restauració alfonsina, tot just superada l'any anterior. Rahola havia nascut a Cadaqués el 1881 i era la impremta del seu pare on s'editava "El Autonomista" diari republicà federal, que eventualment adoptaria la llengua catalana. Gràcies en part a aquest llibre de Rahola, la figura d'Isabel Vilà, present en la memòria gironina, fou recuperada per la història oficial i, en conseqüència, hom li dedicà carrers i places en diverses localitats. Rahola, políticament independent, fou primer Delegat de la Generalitat a la demarcació i després seria batlle de Girona. La caiguda de Girona en mans feixistes, el febrer del 1939, suposà l'afusellament de Rahola (15 de març) i l'eliminació de tot record públic del republicanisme.
Rahola havia inclòs Isabel Vilà en les "Vides heroiques" pels fets del 1869. Recollia principalment informacions contingudes en la "Reseña histórica de los sucesos de la Villa de la Bisbal y su distrito, en la insurrecció republicana-federal del mes de octubre de 1869", publicada el 1870 per Pere Caimó Bascós. Caimó havia nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1819. Caimó provenia dels rengles del progressisme, amb el qual havia participat en la Revolució del 1854, que inaugurà l'anomenat "Bienio Progresista". Amb el temps s'havia radicalitzat i en 1868 ja era membre del Partit Republicà Democràtic Federal.
En les eleccions del 15 de gener de 1869, fetes sota sufragi universal masculí, Caimó fou elegit diputat per la província de Girona (els republicans federals aconseguiren 5 de les 7 actes). Aquestes havien d'ésser unes Corts Constituents, i efectivament el 6 de juny es promulgà una nova "Constitución de la Nación Española", que establí un model de monarquia parlamentària de caràcter unitari. Els republicans federals organitzaren diferents "Pactes Federals" per promoure com a forma de govern per a Espanya d'una "república democràtica federal". A Tortosa, el 18 de maig, se celebrà un Pacte Federal, per exemple, amb representants "aragoneses, catalanes y valencianos", amb Caimó com a portaveu de les terres gironines.
El setembre del 1869 començà una onada insurreccional dirigida pels federalistes "intransigents". El diumenge 3 d'octubre del 1869, Francesc Sunyer Capdevila va proclamar la República Democràtica Federal a Figures. El dilluns, Pere Caimó feia la mateixa proclama a Girona, alhora que es constituïa una Junta Revolucionària. El governador militar de Girona, Romualdo Crespo, organitzà una columna militar. Les diferents partides republicanes convergiren a la Bisbal d'Empordà, on aixecaren barricades en previsió de l'arribada de les tropes de Crespo.
Isabel Vilà formava part del grup de republicans de Llagostera que arribaren a la Bisbal. Caimó la recordava com una "jove virtuosa i fervent republicana", però no li feia més de 18 anys. En realitat, tenia vint-i-sis anys. Havia nascut a Calonge, la tercera de cinc germans. El pare era taper i havia traslladat la família a Llagostera, on es va morir en el 1858. Vilà feia dies que s'havia equipat per assistir com a infermera a les partides republicanes, en proveir-se de fil i embenats. Vilà i les seves companyes, com la resta de la partida de Llagostera marxaren durant vuit hores creuant les Gavarres fins arribar a la Bisbal. A banda de les dones de Llagostera, a la Bisbal també va arribar, Anna Rocas, de 24 anys, procedent de Palafrugell. Els republicans aplegaren uns 2000 combatents a la Bisbal i aconseguiren refusar un primer intent de Crespo el 6 d'octubre. Tant Rocas com la resta de dones establiren un hospital de sang, on atengueren ferits d'un i altre bàndol. S'iniciaren converses entre Crespo i Caimó, però el primer les aprofità per fer presoner el dirigent republicà. Això i l'amenaça de l'arribada de tropes des de Barcelona feren als republicans de començar a dispersar-se el 9 d'octubre. El balanç del "Foc de la Bisbal" fou de 9 morts i 60 ferits. Els fets quedaren gravats en la memòria del poble, com mostra el fet que, en el 1888, tretze anys després de la restauració monàrquica, s'alcés al cementiri de la Bisbal un monòlit commemoratiu ("Los pueblos agradecidos perpetúan el recuerdo de los que se sacrifican por su causa"), sufragat per subscripció popular; o que, en el 1931, el monòlit fos tralladat al cementiri nou del poble. La recuperació de la memòria dels fets en dates més recents es manifesten en la Marxa Llagostera-la Bisbal que, des del 2000, es fa cada primer diumenge d'octubre.
Ferrer i Gironès, poc abans de morir-se, publicà encara una biografia més estesa d'Isabel Vilà en el 2005, que duia per subtítol "La primera sindicalista catalana". El nom d'Isabel Cinc Hores, fet i fet, recorda que la campanya que impulsà per limitar la jornada laboral a cinc hores per als menors de 13 anys, reivindicació essencial per garantir l'accés a l'ensenyament primari per als fills de la classe treballadora. Ella mateixa no havia pogut estudiar i va aprendre a llegir i a escriure ja de gran, i procurà formar-se amb la intenció de fer-se mestra d'escola.
La trajectòria sindical d'Isabel Vilà, Ferrer la va rescatar a partir de les publicacions de l'època. Certament, el moviment federal del 1869 no va impedir la consolidació de la constitució monàrquica. La pugna entre diversos sectors per veure qui havia d'ésser el nou rei comportà morts en l'antiga família reial espanyola (el duc de Sevilla, mort en duel pel seu cunyat, el duc de Montpensier), l'assassinat de Joan Prim i l'esclat dela guerra franco-prussiana. Espanya va rebre com a rei un príncep italià, però la guerra entre Napoleó III i Bismarck se segellà amb l'abdicació del primer i amb l'aparició, el 1871, del primer estat obrer de la història, la Comuna de París. Aquesta experiència accelerà la història del moviment obrer independent que, en 1864, havia fundat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
A Llagostera, Vilà tingué un paper crucial en les diferents lluites obreres i populars. Va ajudar a la constitució de dos sindicats de treballadors, el del suro i el de la construcció, expressió local de l'AIT. També organitzà la campanya "Fora Quintes", contra les lleves militars, que aplegà 800 signatures de veïnes de Llagostera. La premsa federal recollí discursos seus pronunciats a Sant Feliu de Guíxols i a altres localitats, alhora que en els arxius de l'AIT es conservaren els seus reports sobre l'activitat sindical a les comarques gironines.
La monarquia d'Amadeu I finalitzà el febrer del 1873, amb la seva abdicació per la ingovernabilitat d'un estat somogut per les revoltes anticolonials de Cuba, pel rebrot del moviment carlí i, molt particularment, per l'activitat de federalistes i internacionalistes. L'adveniment de la República Espanyola ja no fou suficient per a bona part dels federals del 1873. El moviment cantonalista, segons el lloc, prengué un clar caràcter proletari. El contracolp conservador del general Pavía, el gener del 1874, desfermà una repressió, a conseqüència de la qual Isabel Vilà i molts altres dirigents internacionalistes hagueren d'exiliar-se.
Vilà fou acollida a Carcassona per una família catalana industrial d'idees progressives. A Carcassona completà la seva formació com a mestra d'escola. Uns anys després s'establí a Barcelona, car les autoritats li prohibiren d'establir-se a 90 km a la rodona de Llagostera. Hi va fer de mestra en una escola de la Plaça Catalunya. Més endavant, passà a Sabadell, on dirigí una escola lliure. El centre era adscrit a la Institució Lliure d'Ensenyament, i la majoria d'alumnes eren fills de treballadors. S'ocupà d'aquesta escola fins a la mort, als 53 anys, el 23 de desembre del 1896.
La memòria del passat sempre és influïda pel present. El llibre de Ferrer i Gironès, "Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana", aparegué en el 2005, en un moment de canvis a Catalunya. La mort de Ferrer i Gironès s'escaigué el dia abans de la gran manifestació a Barcelona convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir (18 de febrer del 2006). Aquella manifestació volia ser, entre d'altres coses, una defensa del dret d'autodeterminació consignat en el Projecte d'Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament uns mesos abans. L'Estatut, en aquest punt, seria definitivament retallat unes setmanes després arran d'una trobada entre el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero (qui dos anys abans havia promès de respectar el text aprovat a Catalunya) i el cap de l'oposició catalana, Artur Mas i Gavarró. L'atrotinat estatut i manifestacions multitudinàries anirien en paral·lel, alhora que successius emplaçaments desfeien i refeien el panorama polític. Un dels epígons de Ferrer i Gironès, en Toni Strubell, seria elegit diputat el 2010 per la circumscripció de Girona en les llistes de Solidaritat Catalana per la Independència. La legislatura quedaria escurçada per l'avançament electoral, i Strubell no seria reelegit, però ja llavors havia començat a escriure una obra de teatre dedicada a la vida i lluites d'Isabel Vilà. Aquesta obra de teatre, amb música d'Antoni Mas, arribaria als escenaris gràcies a una campanya de subscripció popular (http://www.verkami.com/projects/4431-isavel-el-musical-una-dona-un-pais-una-lluita). Dirigida per Kim Planella, "IsaVel" seria estrenada el 4 d'octubre del 2013.
