La petjada que un autor pot fer damunt de la literatura universal es pot mesurar en el grau que el seu nom entra en la vida quotidiana. Així, per exemple, el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix com a primera accepció de "kafkià o kafiana", "relatiu o pertanyent a l'escriptor txec Franz Kafka o a la seva obra". Això té un cert mèrit en una llengua com la nostra, que no fa a la lleugera la derivació d'un adjectiu a partir d'un nom personal. En alemany, la llengua de Kafka, això és més habitual, amb la formació de "kafkaesk". La rellevant, però, és la segona accepció de "kafkià o kafkiana": "angoixós, opressiu". I, tot seguit, el DIEC afegeix un exemple força estúpid: "Van viure una situació kafkiana". Tanmateix, "situació kafkiana" és possiblement el sintagma on més sovint apareix l'adjectiu en aquest sentit.
En d'altres diccionaris trobarem més matisos a la idea d'angoixa i opressió: absurd, desorientador, amenaçador, complex, distorsionat, perillós, etc. Certament hi ha quelcom de comú en el patiment del viatjant Gregor Samsa ("Die Verwandlung", redactada en 1912 i publicada en 1915), de l'empleat de banca Josef K. ("Der Process", redactada en 1914 i publicada pòstumament en 1925), de l'agrimensor K. ("Das Schloss", redactada en 1922 i publicada pòstumament en 1926) i de l'ascensorista Karl Roßmann ("Amerika", redactada en 1912 i publicada pòstumament).
Els quatre personatges citats se les han de veure amb experiències angoixants, opressives, absurdes, desorientadores, amenaçadores i complexes, bé sigui contra el propi cos (Samsa), contra un aparell judicial (Josef K.), contra una administració (K.) o contra companys de peripècies (Rossmann). Dels quatre exemples citats, els més coneguts, tres corresponen a obres públicades pòstumament per Max Brod (1884-1968), contra la voluntat del mateix Kafka. Brod retingué els originals de Kafka fins a la seva mort a Tel Aviv, i no és fins el 1982 que comencen a publicar-se'n edicions crítiques.
La recepció de l'obra de Kafka, després de les publicacions citades de Brod de 1925-1927, prengué aviat les característiques que no l'han abandonada, i que resum l'ús de l'adjectiu "kakfià". "El món de Kafka és sens dubte terrible", escrivia Hannah Arendt amb motiu del vintè aniversari de la mort de l'autor. Era el 1944, i Arendt continuava: "Avui sabem, segurament millor que anys enrera, que aquell món és quelcom més que un malson i que, al contrari, encaixa estructuralment, amb exactitud inquietant, amb la realitat que se'ns obliga a viure". En aquesta realitat Arendt veu "la ficció d'una competència universal" i "l'aparença d'una laboriositat sobrehumana".
Arendt, en aquest article, insisteix en el fet que els personatges de Kafka no són simples persones corrents. No són pas revolucionaris. Arendt els resum així: "el personatge descobreix que el món i la societat de la normalitat són, de fet, anormals, que les sentències emeses pels prohoms de prestigi reconegut són de fet demencials, i que els actes que es deriven de les regles d'aquest joc són de fet desastrosos per a tots".
Michael Löwy, bo i acceptant aquestes premisses, resumia els vincles entre Franz Kafka i el socialisme llibertari en un article que fou publicat en anglès per New Politics l'estiu del 1997 (http://theanarchistlibrary.org/library/michael-lowy-franz-kafka-and-libertarian-socialism). Löwy començava amb una biografia política de Kafka, i continuava amb un repàs de l'obra on més explícitament es troba el conflicte amb "l'aparell" (Der Process i Das Schloss). Löwy recorda les paraules escrites ja per Benjamin en el 1938 sobre la perspectiva de Kafka, que seria la de "un ciutadà modern que se n'adona que el seu destí és determinat per un aparell burocràtic impenetrable l'operació del qual és controlat per procediments que romanen ombrívols fins i tot pels qui duen a terme les seves ordres i 'a fortiori' pels qui són manipulats".
El mes passat, fins i tot, Alexander Billet, a les pàgines de Jacobin Magazine, s'ocupava de Gregor Samsa (https://www.jacobinmag.com/2015/10/metamorphosis-prague-spring-german-expressionism/). Samsa no se les ha de veure amb cap aparell burocràtic, sinó amb la seva pròpia "metamorfosi" i, tanmateix, Billet gosava veure en ell una alegoria de "la banalitat del terror en un món dominat pel capital".
Billet basa la seva argumentació en la vida militant de Kafka en el 1912. Kakfa encara no havia fet els trenta anys, car havia nascut a Praga el 3 de juliol del 1883. Era fill del matrimoni format per Herrmann Kafka i Julie Löwy. Si el pare regentava una botiga de complements, l'avi patern era fabricant de cervesa. Si els Löwy pertanyien a la burgesia d'expressió alemanya, els Kafka provenien del proletariat rural d'expressió eslava. És simptomàtic de Hermann Kafka fos membre de la junta directiva de la sinagoga del carrer Heinrichgasse, fundada en 1890 com el primer centre de culte hebreu que havia adoptat el txec com a llengua preferent. Tanmateix Kafka educà els seus fills en alemany, una vegada ja havia passat a la sinagoga Pinkas, germanòfona. L'alemany continuava com la llengua de prestigi a Bohèmia, integrada en l'Imperi Austro-hongarès, per bé que a Praga mateix la població germanòfona era del 8% en el tombant de segle. De totes formes, Kafka tenia un domini del txec parlat i escrit com no el tingueren la majoria d'escriptors praguencs de llengua alemanya.
La polarització nacional entre alemanys i txecs es deixà sentir a Praga ja en els anys 1890. A Kafka li tocava anar amb els "alemanys", encara que recordava també a casa com el seu pare no tenia problemes "en malparlar contra els txecs, després contra els alemanys, després contra els jueus, i no tan sols en alguns aspectes concrets sinó en tot, de manera que al final no quedava ningú dempeus". El pare orientà la formació de Franz Kafka cap a la funció pública, i això passava per fer un batxillerat humanista. Als 14 anys comença a escriure diaris. Als 16 anys, Kafka ja s'interessava per l'associació "Escola Lliure" i havia llegit Darwin i Haeckel, que l'allunyaren del dogmatisme religiós. Alhora, Kafka comença a inclinar-se pel socialisme.
Un dels companys en aquesta aproximació al socialisme fou Rudolf Illowý, company de batxillerat. Les lectures de Aleksandr Herzen (1812-1870), Piotr Kropotkin (1842-1921) i Petr Bezruč (1867-1956) el condueixen a un socialisme més antiestatista, de tall eslau. Quan Illowý fou expulsat de l'institut, Kafka quedà com l'únic alumne explícitament socialista, amb un clavell vermell al trau. En una reunió de Altstädter Kollegentag fou l'únic que s'alçà dempeus per cantar "Die Wacht am Rhein", amb la qual cosa fou expulsat d'aquesta associació.
Ingressà a la Karl-Ferdinands-Universität de Praga el 1901. Començà estudis de química, però dues setmanes més tard ja s'havia passat al dret, més del gust del pare. A final de curs, però, ja s'estimava més les humanitats, en particular la filologia i la història de l'art, però de totes manera continuà amb el dret. Es llicencià al final del vuitè semestre. El 18 de juny del 1906, Kafka es doctorà en dret amb una tesi dirigida per Alfred Weber. El curs 1906-1907 el dedicà a fer les pràctiques en un bufet d'advocats, i l'1 d'octubre del 1907 entrà a treballar com a auxiliar en Assicurazioni Generali, la companyia d'assegurances amb seu a Trieste. L'agost del 1908 ingressà en l'Institut d'Assegurances d'Accidents de Treball del Regne de Bohèmia com a auxiliar interí. Després seguiran promocions successives: consultor (1910), vicesecretari (1913), secretari (1920) i secretari general (1922).
Va viure, doncs, des de l'Institut el període de la guerra i l'enfonsament de l'Imperi Austro-hongarès, del qual sorgí la República Txecoslovaca. La majoria de treballadors de l'Institut eren de llengua txeca, de manera que la transició d'un règim a l'altre fou esmorteïda. La feina posava Kafka en contacte amb l'estat de coses de la indústria. Kafka es plany dels empresaris "que proven de substraure's fraudulentament de les aportacions econòmiques" però també de la "total indiferència" dels treballadors. La patronal, abans i després de la guerra, va fer campanya contra les assegurances obligatòries. A més de la gestió jurídica d'indemnitzacions, Kafka publicà articles sobre la prevenció d'accidents laborals.
L'octubre del 1909, Kafka assistí per primera vegada a una conferència de Klub Mladých contra l'afusellament a Barcelona de Francesc Ferrer i Guàrdia. El juliol del 1910, en una manifestació en protesta contra l'execució a Paris de l'anarquista Jean-Jacques Liabeuf, Kafka fou detingut per desobeir l'ordre policial de dissolució. El Klub Mladých seria desmantellat el 10 d'octubre del 1910, presentat a la premsa com una "organització juvenil anarquista". Kafka també assistí a mítings socialistes, particularment els de František Soukup (1871-1940).
En el 1912, Kafka fou detingut arran d'una assemblea de protesta.
Entre els papers personals s'ha trobat, redactat en el 1918, un programa titulat "La classe obrera sense propietat privada", estructurat en "deures i drets". Kafka desconfia de les institucions estatals, i del seu mateix Institut al qual qualifica de "nius de buròcrates". En referència als treballadors víctimes d'accidents laborals, comentarà a Max Brod:
"Quina gent més resignada. Venen a nosaltres a suplicar. Per comptes d'assaltar l'edificis i fer-lo bocins, venen a suplicar".
Com si fos un dels personatges de Das Schloss, però no l'agrimensor K., sinó qualsevol dels homes i dones amb els quals K. ha d'interactuar, Kafka escriu programes socialistes mentre té en molt poca estima la capacitat i la consciència dels treballadors. És conscient de la impotència de l'Institut envers la sinistralitat laboral, però tem que la patronal aconsegueixi eliminar l'assegurança obligatòria. S'interessa per la literatura txeca, però no prova de fer el pas d'escriure en txec. S'interessa per la llengua jídisch i comença a aprendre hebreu en el 1921, alhora que formula la seva admiració pels esforços dels sionistes a Palestina, mentre reconeix que pràcticament no li queda res de jueu. Fa girar la seva vida al voltant de l'escriptura, malda per publicar en condicions una obra de qualitat i alhora encomana a Max Brod de cremar tots els seus quaderns, com ell mateix havia fet amb els quaderns de la primera joventut.
