El 2015 es va complir el vintè aniversari del conegut llibre de Michael Billig (http://www.lboro.ac.uk/departments/socialsciences/staff/billig-michael.html) professor de ciències socials de la Loughborough University, que va popularitzar l'expressió "nacionalisme banal". "Banal nationalism" (Sage Publications; Londres, 1995) fou concebut com una resposta al tractament que la premsa i l'acadèmia feia del "nacionalisme" en la primera meitat dels anys 1990. Era tremendament popular un discurs segons el qual, amb la caiguda de la Unió Soviètica i la conclusió de la guerra freda ideològica, començava una era de confrontacions nacionals. Més encara, el col·lapse de la Unió Soviètica i del bloc de l'est era llegit en bona mesura com un procés d'alliberament nacional (en clau positiva) o com un procés de replegament nacionalista (en clau negativa). Més dramàtic es veia aquest fenomen en el cas de Iugoslàvia, desmembrada pels "nacionalismes". Els "nacionalismes" i els "nacionalistes" eren, en general, termes negatius atribuïbles a extremistes més o menys violents: moviments irredentistes, partits separatistes, sentiments xenòfobs, etc. Billig contrastava aquest nacionalisme explícit amb el "nacionalisme banal", és a dir el nacionalisme implícit, quotidià, endèmic, associat als estats existents. Era nacionalisme banal visualitzar Kuwait com una "nació" i per tant considerar la primera guerra del Golf com una guerra d'alliberament d'una nació oprimida. Era nacionalisme banal, esperonat per la Guerra de les Malvines, el que havia reforçat la imatge de Margaret Thatcher i col·locat en un segon pla l'oposició obrera i popular al seu govern en el 1982. Però Billig s'interessava sobretot en el nacionalisme banal com a creador/reproductor d'identitat, de comunitat, de referencialitat.
El llibre de Billig tingué a casa nostra [expressió exemplar, ací, del meu nacionalisme banal] una lenta però inexorable acceptació. Al capdavall, a mitjan dels anys 1990, s'havia generalitzat en l'espai polític espanyol l'ús del terme "nacionalistes" per designar tota mínima dissidència perifèrica [adjectiu del nacionalisme banal] de la unitat del Regne d'Espanya. Això inquietava a una part dels "nacionalistes catalans", és a dir a la part que era conscient precisament de la mala premsa del terme "nacionalista" en l'imaginari europeu (fet i fet, ja en els anys 1920, Campalans i d'altres havien recomanat urgentment de desempallegar-se'n). Una altra part, no, és clar, car CiU era ben xiroia d'exhibir-se com a "coalició nacionalista" (recordem que el terme nacionalista s'havia popularitzat en el catalanisme dels anys 1920 i 1930 com a forma de superar el "vell regionalisme").
En qualsevol cas, en cercles "nacionalistes catalans" féu fortuna l'expressió "nacionalisme banal" per referir-se al "nacionalisme" dels "no-nacionalistes", és a dir al "nacionalisme" del "patriotisme constitucional" i al "nacionalisme" de la plèade d'expressions "anti-catalanistes", "anti-autonomistes" o "anti-independentistes" conreades pels autodenominats "no-nacionalistes". Víctor Alexandre, Joan-Lluís Lluís o el col·lectiu Contrastant (http://www.contrastant.net/nacio.htm), entre molts d'altres, empraren el concepte i la metodologia del "nacionalisme banal" per desemmascar el nacionalisme espanyol/francès dels "no-nacionalistes" i dels patriotismes constitucional o republicà. Ara bé, tampoc no ens enganyem, que certament en bona part de la literatura anterior del "catalanisme" (repassem el Xavier Romeu dels anys 1970 si és que no volem anar més enrere) ha tractat bàsicament d'això. Però ja se sap que si una cosa la diu un professor anglès, i la diu en termes generals, fa més impressió.
El llibre de Billig, com sol ser el cas, era més citat que llegit. Immersos en un moviment "nacionalista", és fàcil ser conscient que la nació la fa el nacionalisme (si hom no creu això quin sentit té ser-hi?), i la fa més efectivament com menys "se nota el cuidado". La traducció al català no es va fer fins el 2006, i la va fer Anna Torcal García per a la Universitat de València i l'Editorial Afers de Cataroja.
Durant tota la primera dècada del segle XXI, Eric G. E. Zuelow coordinà "The Nacionalism Project" (http://www.nationalismproject.org/), com a repositori virtual sobre l'estudi del nacionalisme. En l'apartat de definicions del nacionalisme, Michael Billig era un dels vuit citats, essent els altres Benedict Anderson, Richard Handler, Ernest Gellner, John Breuilly, Miroslav Hroch, Ernest Renan i Michael Hechter. Fet i fet no és difícil veure una successió entre Renan (la nació com un plebiscit quotidià, 1882), Anderson ("La comunitat imaginada", 1983) i Billig. Per Handler (1988, pensant en el Quebec), el nacionalisme és una ideologia sobre un ésser individualitzat, entenent l'ésser individualitzat d'una nació com quelcom definit pels seus límits, per la seva continuïtat i per l'homogeneïtat de la diversitat que s'hi integra. Per Gellner ("Nacions i nacionalisme", 1983), la comunitat nacional existeix entre dues persones si entre elles comparteixen una cultura (sistema d'idees i símbols i associacions i formes de comportar-se i de comunicar-se) i, a més, es reconeixen com a pertanyents a la mateixa nació (de manera que la nació és voluntarística tan sols en la mesura que no contradiu la cultura). Similarment, Hroch (1996) concep la nació com la combinació de relacions objectives (econòmiques, polítiques, lingüístiques, culturals, religioses, geogràfiques, històriques) i el llur reflex subjectiu en la consciència col·lectiva. Per John Breuilly (1985) el nacionalisme es basa en tres afirmacions: 1) existeix una nació amb un caràcter explícit i peculiar; 2) els interessos i valors d'aquesta nació tenen prioritat damunt de tots els altres interessos i valors; 3) la nació ha d'ésser tan independent com sigui possible. Hechter, en el 2000, mostra les diferents tipologies entre nacionalismes: 1) els nacionalismes reproductors d'un estat existent; 2) els nacionalismes de resistència perifèrica [esperonats pels primers]; 3) els nacionalismes irredentistes; 4) els nacionalismes d'unificació.
La definició dels termes "nació" i "nacionalisme" és el primer dels debats que ha d'encarar l'estudi de les nacions i dels nacionalismes. És ben rellevant ja que, segons com siguin definits, l'àrea d'estudi serà més o menys ampla, perdrà o guanyarà focus.
Sovint aquest primer debat acaba per dur-nos a un altre, de caràcter històric, que vol respondre sobre quin és l'origen i l'abast de la nació moderna. Han existit sempre les nacions i el nacionalisme? I si la resposta és negativa, quan apareix el fenomen nacional? Amb les primeres societats històriques? Amb el desenvolupament modern europeu (revolució científica, revolució industrial, capitalisme, imperialisme)? El debat sobre l'origen històric de les nacions és inseparable sobre la seva causa eficient (els nacionalismes es construeixen des de la infrastructura cultural o des de la superestructura política?). Una qüestió final fonamental és fins quin punt hom pot generalitzar la categoria "nació" a realitats ben diverses, antigues i modernes, europees i no-europees, estatals i no-estatals, hegemòniques i alternatives.
És clar, que, abans de respondre tots aquests interrogants, caldrà tindre ben clar que el nacionalisme banal existeix fins i tot, i molt especialment, en l'estudi dels nacionalismes.
Abans d'acabar, voldria recomanar la reflexió feta recentment per Núria Güell (https://www.youtube.com/channel/UCmjzStWxttZG2OXPs4-x62Q) amb motiu dels seus intents reiterats de renunciar a la ciutadania espanyola (https://www.youtube.com/watch?v=jj6tTNDAmu0) (http://www.eldiario.es/cultura/arte/Querer-querer-espanol_0_480852399.html). I, fins a quin punt, tenim interioritzada la idea que els nostres drets humans deriven de la pertinença a un estat convé llegir la resposta de Bernat Ruiz (http://www.nuvol.com/opinio/nuria-guell-vol-fer-passar-per-art-la-simple-ignorancia/).
