El mes de febrer (https://www.llibertat.cat/2016/02/el-nacionalisme-banal-en-l-estudi-dels-nacionalismes-34074) en fer esment de "The Nationalism Project" de Eric G. E. Zuelow contemplàvem de nou la divisió clàssica dels teòrics del fet nacional entre essencialistes i modernistes. Si per als primers, el fet nacional té un origen remot (antic, pre-modern), per als segons, el fenomen nacional és un fenomen exclusiu de la modernitat. És fàcil caricaturitzar les dues posicions.
Llegim per exemple un parell de paràgrafs d'Andreu Nin (https://www.marxists.org/catala/nin/moviments/introduccio.htm):
"Els moviments d'emancipació nacional són un fenomen propi de la societat capitalista, per tal com el fonament econòmic de la nació és el desenvolupament de l'intercanvi damunt la base de l'economia capitalista.
Les formes de la societat primitiva (tribu, clan, etc.) corresponien a diversos graus de desenvolupament de la humanitat. Les unitats polítiques i socials de l'antigor i de l'Edat Mitjana només eren nacions en germen. La nació, en el veritable sentit de la paraula, és un producte directe de la societat capitalista, per tal com sorgeix i es desenvolupa allí on sorgeix i es desenvolupa el capitalisme. La nació es caracteritza per l'existència de relacions econòmiques capitalistes determinades, la comunitat de territori, d'idioma i de cultura. Cadascun d'aquests factors, considerat isoladament, no basta per a definir la nació: cal l'existència de tots quatre. Anglaterra i els Estats Units parlen el mateix idioma, però constitueixen dues nacions diferents. Castella, Catalunya i Biscaia tenen un territori políticament i econòmicament comú, però són nacions distintes.
Els progressos del mode capitalista de producció, que determinen el moviment democràtic en general, també originen l'antagonisme entre les nacions que formen part de l'Estat i, per tant, els moviments d'emancipació nacional. I si la història, segons la interpretació marxista, és la història de la lluita de classes, la història de les nacions és una lluita de classes."
Veiem com la de Nin és una posició modernista. No obstant, ancorada en el materialisme històric, Nin sap veure que "les unitats polítiques de l'antigor i de l'Edat Mitjana" són "nacions en germen". L'essencialista oblida la puntualització "en germen". El modernista antidialèctic tendeix a menystenir tots aquests gèrmens, de manera que el diàleg entre uns i altres sobre els fenomens del passat degenera ràpidament en una incomunicació.
La posició modernista ha estat desfigurada quan hom ha exigit als seus defensors que "posin una data". El curiós és que alguns ho han fet. Alguns manuals d'història d'Espanya no dubten en fer arrencar la història del nacionalisme (o del sentiment nacional) espanyol en la guerra napoleònica del 1808-1814. D'altres poden situar en la Gran Revolució Francesa de 1789-1795 el punt de canvi entre la "nació en germen" i la "nació moderna". És el trànsit de l'Antic Règim al Nou Règim, la implantació de l'estat burgès, de la construcció del mercat nacional, de la uniformització i centralització administratives, de la creació de l'exèrcit nacional, de l'escola nacional, de la història nacional, de la geografia nacional, etc.
Ja posats podem concentrar tota aquesta transformació en un sol home, a la manera com ho faria Thomas Carlyle quan deia que "la història del món no és més que la biografia de grans homes). Però ens apartarem de Carlyle que potser s'estimaria centrar-se en Rousseau o en Napoleó, per triar un nom cronològicament situat entre aquests dos, el de Robespierre. Robespierre és un home teòric i un home d'acció, i ha passat com el protagonista del període central de la Revolució Francesa (1792-1795). Per la cosa que ens ocupa ara, el concepte de nació, la posició de Robespierre hauria de ser molt il·lustrativa de l'abans i del després.
L'abans el podem veure en la memòria titulada "À la Nation artésienne, sur la nécessité de réformer les États d'Artois". Aquest opuscle apareix el gener del 1789. Quina és aquesta "nació artesiana"? Si hem de fer cas als mètodes dels essencialistes, tiraríem dels Comentaris de Juli Cèsar i hi veuríem esmentats els "Atrebates" com un dels pobles de la Gallia Belgica. La capital dels Atrebates es deia Nemetocenna. El gentilici i el topònim en llengua cèltica són d'etimologia anodina (*adtrebati vol dir literalment la gent de les viles, i Nemetocenna té un significat de centre religiós). La romanització transformà Nemetocenna en Nemetacum Atrebatum. Eventualment la ciutat apareix esmentada ja com a "Athrebate" (segle IX) i "Arras" (segle XII): l'etimologia queda més clara en l'exònim germànic de la població, Atrecht. És a partir de la ciutat, doncs, que cal entendre la referència al "pagus Atrebatensis", que apareix en un document del 853 que ens diu que el comte Waltcaudus era comte d'Atrebate i d'Ostrevent. El Pagus Atrebatensis acaba donant lloc al comtat d'Artois que, en neollatí, s'interpreta com a Artesia. Vet ací doncs la nació artesiana del títol de la memòria de Robespierre.
El Pagus Atrebatensis apareix en els segles X-XI associat al comtat de Flandes. En el 1180 el territori juntament amb altres dominis flamencs va fer part de la dot d'Elisabet de Flandes quan aquesta es casà amb el rei Felip August de França. En el 1237, el Comtat d'Artois es configura com a senyoriu d'un dels fills cavalers de Sant Lluís, Robert. En el 1382 passà a la corona ducal de Borgonya i, a través d'aquesta, als dominis dels Habsburg. Associada a la monarquia hispànica, va fer part dels territoris cedits pel Tractat dels Pirineus a la Corona Francesa (1659).
El País d'Artois o Comtat d'Artois era, doncs, una província del Regne de França a començament del 1789. Els Estats d'Artois o les assemblees d'Estat havien estat conservats com a institucions locals de participació dels "tres estats" (clergat, noblesa i tercer estat). Maximilien de Robespierre havia nascut a Arras, la capital política i econòmica d'Artois, el 6 de maig del 1758. La família Robespierre procedia de Carvin, on havien fet de notaris. El primer Robespierre establert a Arras era l'avi del revolucionari, que s'hi havia establert com a advocat. El pare del revolucionari fou advocat del Consell d'Estat. La família materna de Robespierre, els Carrault, eren cervesers. A 11 anys, Maximilien Robespierre ingressà en el Lycée Louis-le-Grans a París, on faria 12 anys d'estudis. Ja en l'etapa d'estudiant Robespierre havia quedat influït pels ideals de Rousseau (mort el 1778). Retornà a Arras per exercir d'advocat i obtingué un nomenament en la cort criminal de la Diòcesi d'Arras, però deixà el càrrec davant la perspectiva de fer d'acusador de crims que podien comportar la pena de mort que ell rebutjava. S'establí doncs com un advocat independent i guanyà fama com a advocat de pobres i pels seus assaigs sobre dret penal.
La "Crida a la nació artesiana" de gener del 1789 proposava una sèrie de reformes en la composició dels Estats d'Artois. El concepte de "nació" és clar és de nació en germen, per referir-se a una comunitat política d'un territori específic. No s'entés pas en un sentit d'exclusivitat. Fet i fet, el país o província d'Artois era nítidament integrat al Regne de França. El títol de comte d'Artois, que requeia llavors en un germà petit del rei Lluís XVI, era merament de cortesia, i no minvava gens ni mica les prerrogatives reials sobre Artois. La Crida, d'altra banda, especialment en la reedició de març, s'ocupava dels Estats d'Artois precisament perquè d'ells depenia la representació artesiana als Estats Generals . En efecte, el 24 de gener el rei convocava oficialment els Estats Generals, amb l'objectiu de "superar totes les dificultats on ens trobem en relació a l'estat de les nostres finances i per establir un ordre constant i invariable en tots els aspectes de govern que interessen al benestar dels nostres súbdits i la prosperitat del nostre reialme". La mateixa convocatòria traspua el caràcter unitari i personal del "Reialme". Oficialment, però, es tractava de "l'Assemblea dels Estats de totes les províncies d'obediència nostra".
El 23-25 de març té lloc l'assemblea dels veïns "non corporés" d'Arras, que elegeixen Robespierre com a representant, alhora que la corporació de reparadors de calçat li encomanava la redacció d'un memorial de greuges. El 26-29 de març, en l'assemblea d'electors d'Arras, Robespierre era designat representant. En el marc de la seva campanya, Robespierre publicà "Les Ennemis de la patrie". I, el 26 d'abril, l'assemblea d'electors d'Artois elegia Robespierre entre els 8 representants del "tercer estat" artesià. El primer de maig tingué lloc una trobada entre els setze representants artesians (els vuit "burgesos" més els quatre de l'estament clerical i els quatre de l'estament nobiliari).
A començament de maig, Robespierre ja es troba a Versalles. El clima de radicalització fa que ja no trobi tan atractives les posicions reformistes d'un Necker o d'un Mirabeau. Els Estats Generals feren la sessió inaugural el 5 de maig. L'endemà, els 578 diputats del Tercer Estat es constituïen en Assemblea dels Comuns. El 15 de juny, l'Assemblea dels Comuns, després d'haver fet una crida als diputats eclesiàstics i nobiliaris per unir-s'hi (a la qual tan sols respongueren 19 diputats eclesiàstics), es constituïa en "Assemblea Nacional". Aquest apel·latiu "nacional" fou proposat per Jérôme Lagrand, i guanyà a la proposta de Mirabeu de "Assemblea de representants del poble francès" o a la de Mounier de "Assemblea legítima de representants de la major part de la Nació". El 20 de juny els membres de l'Assemblea es comprometien a elaborar una Constitució. El 9 de juliol, ara ja amb 1200 diputats de tots tres estaments, arrenca l'Assemblea Nacional Constituent.
En el marc de la Constituent, Robespierre destaca com a defensor del sufragi universal, de la igualtat de drets polítics i de l'abolició de l'esclavitud. En política econòmica el trobem generalment en la defensa dels interessos del poble petit. El març del 1791 esdevé president de la Societat d'Amics de la Constitució, conegut com la Societat dels Jacobins per reunir-se en l'antic convent dels dominics o jacobins de la rue Saint Honoré. Però sens dubte l'acte pel qual esdevé un diputat decisiu té lloc el 16 de maig del 1791 quan impulsa la moció de la no-reelegibilitat dels diputats constituents per a la futura Assemblea Nacional. El 30 de maig davant d'un projecte de llei que preveia la condemna a mort per als caps de partit declarat rebel per decret de cos legislatiu, Robespierre encara reitereva la seva posició favorable a l'abolició de la pena de mort.
El 10 de juny, era elegit acusador públic de París per 220 de 372 vots. L'estiu del 91, com el de dos anys abans, es caracteritza per una ràpida successió d'esdeveniments i el consegüent desplaçament de posicions. Robespierre guanya fama de tebi, i queda arrenglerat en la minoria de jacobins parisins que no se sumaren al "Club des Feuillants". De fet arran dels fets del 17 de juliol, Robespierre es refugia a casa del seu correligionari Maurice Duplay, la família del qual l'acollirà com un membre més. L'origen provincià de Robespierre i la seva indumentària d'aspecte conservador (perruca blanca inclosa) el feia antipàtic als ulls dels radicals.
L'Assemblea Nacional Legislativa fou elegida entre el 29 d'agost i el 5 de setembre del 1791, d'acord amb la Constitució, que entrà en vigor, promulgada pel rei, el 3 de setembre. L'Assemblea Constituent es reuní per darrera vegada el 30 de setembre. Robespierre realitzà l'octubre-novembre del 1791 un viatge a Arras, Béthune i Lille. En la divisió departamental del 1790, les dues primeres ciutats havien quedat dins del Departament del Pas de Calais (nascut de la fusió d'Artois amb una part de la província de Picardia), mentre que la tercera era capital del Departament del Nord (format a partir de la "província de Flandes").
De retorn a París, Robespierre reprengué la presidència dels Jacobins. Els jacobins havien crescut en les darreres setmanes. L'establiment de la monarquia constitucional havia accelerat les emigracions de reaccionaris. La perspectiva d'una intervenció militar estrangera encapçalada per Àustria era esgrimida pel diputat jacobí Jacques Brissot i per altres bel·licistes. El 5 de desembre, Robespierre, contràriament, denunciava el bel·licisme francès envers Àustria. Per Robespierre, anar a la guerra era posar en perill el règim constitucional i fer el joc a Lluís XVI. Els brissotins, en canvi, consideraven la guerra com una forma de desfer el nucli reaccionari emigrat a Coblença i alhora per estendre els principis revolucionaris a Alemanya i a la resta d'Europa. Robespierre responia així a aquesta visió amb una afirmació "nacionalista".
"Ningú no estima els missioners armats, i el primer consell que donen la natura i la prudència és de refusar-los com a enemics".
Per Robespierre el problema no era pas a Coblença o a Viena sinó en la mateixa França, en la possibilitat d'una dictadura militar encapçalada pel marquès La Fayette. Calia aprofundir en els drets dels pobles i no minar la hisenda nacional amb projectes bel·licistes. Robespierre mantingué aquesta posició fins a la mateixa declaració de guerra amb Àustria, feta el 20 d'abril del 1792. El dia 14, Robespierre dimitia del càrrec d'acusador públic de París al·legant la persistència de trets de l'Antic Règim en la justícia. El mes de maig fundava el diari "Le Défenseur de la Constitution", amb el qual exposà el seu punt de mira tant contra la "dreta" monàrquica i l'"esquerra" brissotina o girondina:
"M'estimo més veure una assemblea representativa popular i de ciutadans lliures i respectats amb un rei que un poble esclau i envilit sota el fuet d'un senat aristocràtic i d'un dictador. No m'estimo més Cromwell que Carles I"
L'estiu del 1792 és marcat per una nova ronda d'esdeveniments revolucionaris, esperonats per l'amenaça creixent de l'enemic exterior. El 10 d'agost, Robespierre és elegit representant a la Comuna de París per la secció de la plaça de Vendôme. Robespierre proposa que la Comuna enviï comissaris als 83 departaments per tal de bastir una Convenció Nacional que faci front a La Fayette. El 17 d'agost, a proposta de Robespierre, l'Assemblea Nacional decreta la creació d'un tribunal criminal extraordinari.
En les eleccions a la Convenció Nacional, Robespierre resulta vencedor tan a París (338 vots de 525) com a Pas de Calais (412 vots de 721), si bé optarà pel primer escó. El 21 de setembre es proclama la República. La Convenció queda marcada per l'oposició entre els girondins o brissotins i els "montagnards". Dels montagnards les figures més destacades, a banda de Robespierre, són les de Danton i Marat. El nivós de l'any I (gener del 1793) es crea el Comitè de Defensa General que, el 5 de germinal, dóna pas a una Comissió de Salvament Públic de 25 membres, dels quals un serà Robespierre. Poc després la Comissió és substituïda per un Comitè de Salvament Públic, encapçalat per Danton. A l'evolució negativa dels fets bèl·lics cal sumar aixecaments monàrquics a la Vendée i a altres departaments i l'actitud ambivalent dels comandaments militars. A París creix l'enrabiada popular contra els acaparadors als quals es responsabilitza de les caresties i de la inflació.
El prairal de l'any I (juny del 1793), els montagnards s'havien fet amb el control de la Convenció. Les insurreccions en l'interior i l'amenaça militar exterior reben la resposta implacable del Terror que, alhora, s'empassa girondins de dretes (brumari de l'any II), hébertistes d'esquerres (4 de germinal de l'any II) i dantonistes (16 de germinal de l'any II). Robespierre queda com a figura senyera de la Revolució, que amb la llei del 22 del Prairal (http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k56373g) que sumaritza els processos del Tribunal Revolucionari i estén el concepte de "enemics de la pàtria". Alhora, promou el Culte a l'Ésser Suprem, amb un credo que proclamava: "Le peuple français reconnoit l'être supréme et l'immortalité del'âme". El termidor de l'any II un colp d'estat talla el cicle revolucionari i envia Robespierre a la guillotina. El terme "jacobí" quedà associat durant el segle XIX al partit més extrem i dictatorial, i així el trobem denostat pels reaccionaris i reivindicat pels revolucionaris. En el segle XX el terme "jacobí" passa a designar especialment l'aspiració a l'estat "nacional" centralista i uniformador i els esforços per conservar-lo, i és en aquest sentit que Joan Fuster dirà que "elmal d'Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar".
Si en temps del darrer Robespierre el concepte modern, unívoc, de nació jugava certament un rol progressiu en afirmar els interessos de la burgesia com a interessos nacionals i fer de palanca en l'eliminació de les recialles "semifeudals". Ja fa, però, unes quantes dècades que la contradicció entre l'estat-nació i el desenvolupament del capitalisme com a sistema mundial es deixa sentir de manera ben tràgica.
