“Anys enrere alguns corrents avantguardistes creien que els canvis polítics es realitzaven tan sols amb una minoria activa molt compromesa, i que per tant la qüestió era més aviat subjectiva (que aquesta minoria cregués que podia fer la revolució) i no tan objectiva (tenint en compte el nivell de consciència dels i les treballadores entre altres factors).
Tenim mesos pel davant per portar aquesta part de la lluita que el remolí dels temps que ens han tocat de viure no ens vam permet d'assumir com un tot orgànic: La lluita ideològica.
No ha estat aquesta situació plantejada només ”anys enrere” i ni tampoc és que “aquesta minoria cregués que podia fer la revolució” el que els feia actuar d'aquesta manera.
Tots i totes portem el pes feixuc de la cultura del sistema en el qual ens hem anat desenvolupant i creixent amb el temps.
Quan hom assumeix una ideologia tal com és la científica del marxisme, sense adonar-nos-en, ens en trobem que molts hi hem caigut força vegades, sobretot quan analitzem en solitari o entre companys del mateix nivell o inferior al nostre en errors d'apreciació.
Per tant, el paper del militant no és només anar endavant amb les banderes i ser el primer en tot i que la resta els hi seguim sense discussió.
El paper del militant, tota vegada considerat com a tal el quadre i el futur quadre revolucionari, és créixer en la seva formació i ajudar a créixer els membres que en depenen orgànicament. Això en un partit de cuny leninista i de combat (encara que el combat no sigui agafar les armes). El combat és singular i ideològic a tot nivell, aquí es presenta la contradicció de la singularitat i la seva generalitat.
Es recorda sovint la frase del Che que “El deure de tot revolucionari és fer la Revolució”, amb majúscules. Sense fer abstraccions sobre que si un fa la revolució dins seu ja ha fet prou, i després vindrà que la vagin fent els demés.
Això porta a una doble desviació. Fer la Revolució és assumir els nostres propis dèficits, lluitar-hi en contra amb el conjunt dels companys, analitzant i compartint, prenent iniciatives conjuntes i tornant a analitzar els resultats per tal de superar la contradicció dialèctica per tal d'arribar a la comprensió concreta de la situació concreta.
La desviació neix del nostre subjectivisme, i del formalisme burgès que fa de la lògica formal les nostres crosses.
Prenem les dades de la realitat i tenim un objectiu (per exemple: fer la revolució), i sense prendre’n consciència li donem més valor al que sentim i pensem com si fos real el nostre desig.
Un exemple sempre ajuda: Ho acabem de viure recentment. De cop i volta, de formar part d'un petit cercle d'estudis molt conscient i estructurat, participem amb una gent que nuclea molta gent però que no tenen ni per començar per arribar-nos a rebatre els nostres arguments “revolucionaris”
Totes i tots hi estàvem d'acord amb les caracteritzacions dels neoliberals que transversalment formen part de Junts pel Sí, però els uns tenien l'objectiu revolucionari tan clar com per saber que sense avançar una passa més cap a la independència amb tots aquests aliats, tebis i claudicants com a mínim, sinó traïdors (ja arribarà el moment); no avançaríem prou com per a que es poguessin assolir conquestes o avenços que permetessin ser vistos amb simpatia pels sectors, la representació dels quals els uns i unes senten que assumeixen i es responsabilitzen tant que si fan un determinat moviment tàctic que no sigui clarament identificable, totalment conseqüent amb l'objectiu estratègic, estaran traint els qui els han posat allí per a defensar els principis que sempre han dit que defensaven.
Els primers havien avançat més en la comprensió del paper de les majories per tal d'aconseguir un moviment bigarrat i més potent, mentre els segons optaven per defensar el seu paper individual i no podien assumir el fet d’haver d'explicar a les masses, més endarrerides ideològicament, que cal conquerir un turó per poder caure sobre la vall.
Fa pocs dies van assumir també que no hi havien prou coincidències entre el que s'havia de fer primer, si la revolució o la independència. Tant una com l'altra no seran possibles només amb una part de nosaltres, ni en pensament ni en sexe. Però això no obvia que no tenint clar aquest punt no avancem ni fem tot el possible per tal d'avançar.
Una part d'ells ha marxat. Esperem que amb l'estudi continu de la realitat, la seva participació activa a totes les lluites populars, els facin tornar encara que sigui per conjuntura històrica, i que tornin a agafar les estelades roges amb la falç i el martell al cor.
Els companys més formats tenen una obligació major que els que només comencem donant les primeres passades en l'experiència de les lluites populars.
El front construït i bastit ho s'ha trencat perquè els fonaments són ben poderosos i donen la força i la convicció per a convidar els i les companyes que públicament no poden compartir més la candidatura, a compartir colze a colze un lloc a la lluita.
La fermesa i el fet que sigui majoritària la comprensió malgrat els empats amb convidats, és una demostració concreta que davant situacions concretes, les idees més cohesionades i les explicacions més aprofundides faciliten l’anàlisi i hi donen un resultat concret. Dialècticament parlant, s'ha avançat i, en conseqüència, això és objectiu. Per tant cal valorar que el resultat ha estat positiu.
El que és subjectiu és que com no ha passat el que hom sentia que havia de passar, i com no tinc altres elements que em permetin d'entendre-ho, millor me’n vaig per a ser més jo mateix i no una mica més de tots i totes.
Una mostra pràctica, empírica del que és una situació determinada, una anàlisi objectiva sobre la situació concreta i una anàlisi concreta sobre la situació que desemboca en una nova situació totalment diferent de com s'esperava, de com es volia, però sense perdre la formació i continuant anant cap endavant.
Aquí hi ha hagut un paper bàsic i preponderant dels que van anar a simple vista contra corrent, però que van assolir el reconeixement i la unitat del conjunt. Segons un home que va fer popular un Llibre Roig, això és un salt qualitatiu i enforteix amb escreix la conjunció de l'organització de masses.
Arribarà el moment, si seguim vigilants i portant la més forta unitat cap en fora davant els adversaris i enemics, i sense que els companys més capacitats i formats deixin de portar la més ferma lluita ideològica cap endins, que ens tornarem a sentir forts i atractius políticament.
Es tracta de fer-ho per tal d'ajudar les companyes i companys que es trobin menys en condicions d'arribar a comprendre-ho sense una pràctica constant i crítica, amb confrontació dialèctica constant dins un col·lectiu orgànic molt més ferm, curós i humil, tant en el fons com en les formes; que també les CUP creixeran en nombre però amb elements humans de molta més qualitat ideològica.
Recentment s'ha anunciat la voluntat d'estudiar, de cercar i trobar millors mecanismes de participació davant el major compromís de la militància que permeti que sigui l'organització assembleària la que defineixi la línia i la política que portaran els càrrecs electes a la tasca institucional en una retroalimentació constant.
Que siguin les decisions de la tasca parlamentària habitual les que s’hagin d'assumir només amb la confiança del conjunt. Que no s’hagin de superar els límits de les definicions generals, si en la pràctica (com en els partits a l'ús) no es transformen en direcció, en lloc de ser la representació fidel de l'organització.
Tots els càrrec electes, tant els parlamentaris o municipals, així com la Comissió Política i el secretariat, davant el més petit dubte han consultar l'organització, les bases de més alt nivell ideològic que es pugui imaginar, el més subjectiu dels analistes. Per a donar totes les explicacions, tots els raonaments, explicitar totes les visions, però no assumir el paper de l'assemblea, ni que es faci que l'assemblea hagi de votar sense haver discutit, confrontat i analitzat col·lectivament i conjuntament entre totes i tots per decidir i determinar què fer.
Una aportació al debat per tal de seguir endavant.
