“Tanmateix, la força de la lluita en defensa de la terra ha perdut molta centralitat, però també l'ha perduda la defensa de la llengua i la construcció d'identitats”
És la resposta que em dóna un company quan li reclamo que no he pogut acabar de llegir un article al Llibetat.cat d'Hugo Alvira per trobar-ho indefinit, sense ideologia i sense identificació d'objectius clars, una simple reflexió molt, massa personal. Poc o gens objectiva i militant. Quan el moment és d'acció mentre es reflexiona.
No m'he pogut estar d'argumentar intentant de fer-me comprendre.
...És que per a donar-li una presència concreta a la qüestió social que es van desbandar com en una càrrega dels indis contra un ramat de bisons per a centrar-ho tot tal i com volien els socis electorals.
El sentiment que vaig trobar en general a la Territorial és que hi ha més gent que no calla i que marquen tres punts bàsics.
Estimació i sentiment de pertinença a les CUP. Per aquesta raó no entenen com els òrgans rectors van permetre la correlació de forces que ja era present al CP, que es va transmetre algebraicament al Secretariat i que no podia ser d'una altra manera, tot això decidint conjuntament amb els socis electorals, donava majoria absoluta a plantejaments que no eren la línia de la CUP.
La CUP era dirigida pels grupuscles com dius tu, prepolítics i que jo anomeno cercles d'estudi o sectes àrides, típiques del funcionament dels amics de la 4a Internacional, sigui la que en sigui que existeixi ara.
En segon lloc i per aquest ordre, la qüestió nacional com a raó clau de l'impuls de les CUP i la superació identitària més positiva i superadora que s'havia assolit que ha fet carn en la ment i el cor del poble, que no podia haver justícia social sense independència i la independència era impossible si no tenia la complicitat efectiva de les classes populars que superarien l'estret segment del nacionalisme conversos.
En tercer lloc, el cansament, la manca de sentiment de correlació entre tot l'actuat, el que s'havia defensat i compartit, quan després del simulacre de democràcia assembleària de Manresa i Sabadell (un seguit de discursos més que no pas un debat, es llençaven sobre les consciències i que cadascú tregui la seva conclusió sense tenir realment una discussió i intercanvi d'opinions i anàlisi. Per això, et vaig comentar que l'únic discurs amb contingut ideològic i força engrescadora agitativa va ser el d'un del País Valencià).
Jo vaig parlar. Vaig demanar que fem en comú tot el que pensem perquè com a mínim tots els que havien parlat teníem una coincidència i calia que parlem tots i totes i que discutim sense caure en el discurs dels vencedors i vençuts; el discurs del parlamentari no va deixar de ser un discurs oficial integrador i políticament correcte,
Però la gent continua veient que no s'ha fet l'autocrítica interna necessària i obligada, que es continua aixecant les mateixes banderes, que es continuen autocomplaent pel tema del “qui” que consideren un triomf, i menyspreen tots i a totes els que realment el darrer dia van fer que sigui possible salvar el procés malgrat rebaixar acords d'obligatori compliment per part de la tant assenyalada dreta de CDC refusats a Manresa.
Encara estan en aquell estadi prepolític. Fins i tot el parlamentari va intentar justificar la manca de retroalimentació durant els tres mesos amb l'exemple que hi ha els qui podien reclamar que caldria haver fet una assemblea per a decidir el vot sobre el pagament de les pagues endarrerides dels funcionaris.
És una assemblea de gent militant compromesa, una que semblen alumnes que pregunten, protesten, piquen de peus, però no discuteixen en el mateix nivell, perquè s'espera que tot sigui respost o resolt pel company de la direcció i a la vegada càrrec electe.
Estem plantejant temes en un nivell que acaba traslladant-s'hi i donant-hi les respostes des del punt de vista d'un altre nivell i com molt bé havia assenyalat en Julià de Jódar, les CUPs no són un partit i no tenen decidit un programa i una línia de congrés a congrés, on la minoria se sotmet a la majoria, sinó que tot es discuteix, però resulta, però, que no són un partit i no obstant això s'està adquirint en la pràctica el vici dels partits amb els quals no es vol ser comparats: els càrrecs electes acaben sent l'autèntica direcció de la formació política.
La militància reclama des de el seu lloc de base dins de la seva organització.
Aquest és un nivell de discussió polític i ideològic que respon al nivell de creixement conscient de la militància, però la resposta que rep és des del punt de vista de la correlació de forces polítiques dins el Parlament i de com dins els càrrecs i el GAP decidien portar cada tema puntual sense tenir una guia per a l'acció definida des de l'organització.
Un paper que per necessitat supera els marges orgànics que ara per ara supediten una pràctica de participació democràtica amb efectes orgànics.
La pregunta latent és què farem per a enfortir-nos ara que no haurem de sortir a penjar cartells per a una nova campanya electoral?
Fins i tot la gent es planteja si es pot considerar una assemblea els actes de Manresa i Sabadell on després d'escoltar molts discursos i proclames, sense cap debat, sense confrontació d'idees, s'havia de votar. Els convidats de les organitzacions germanes sòcies de coalició electoral expressaven els seus vots seguint el posicionament dels representants seus que havien parlat i així, sense discussió, van manar els números.
A les assemblees de base fins i tot es pregunta, no es proposa perquè són informatives (!), que tota aquesta gent que no l'havíem vista mai, que militin en el mateix nivell de compromís i obligació d'un cupaire i no que vinguin a donar suport a les seves simpaties amb els que havien signat un acord electoral per penjar-se de la locomotora amb més potencial i capacitat mobilitzadora com per a encapçalar el projecte des de l'esquerra independentista.
Així acaba tot, preguntes, plantejaments per a que després segons qui hagi estat a la taula o qui rellegeixi les notes preses, faci una interpretació i tregui unes conclusions que mai podran ser objectives perquè les discussions han de tenir fases:
a) Propostes, preguntes, reclamacions, explicacions,
b)respostes, justificacions, autocrítica i,
c) dialècticament tornar a plantejar cap a on (segons l'anàlisi de situació, nivell i capacitat de la pròpia organització i de les forces no orgàniques que la recolzen en relació a les forces contràries i el nivell d'estat d'ànim de les masses) es vol anar fent aleshores una col·lectiu, en una assemblea que és el nostre l'orgull abstracte de funcionament del que en agafem molts sense saber si això és realment justificable per tal de trobar en l'intel·lectual col·lectiu la millor conclusió conjunta possible.
Això seria democràcia de base. El que he viscut en aquests curt espai de temps tan important i decisori, fora de les assemblees locals en què sí preníem decisions, no es pot dir que sigui una assemblea nacional, perquè vénen uns i unes a escoltar, donen explicacions sense dret a rèplica que no deixen ni aclareixen els temes amb fonament; la qual cosa deixaria més enfortit el territori de l'assemblea però se'n van els qui venien a donar respostes i els participants es queden amb un pam de nassos (no s'ha passat al nivell de compromís superior i les bases se senten òrfenes d'orientació o de direcció política). El compromís no és confiança cega.
Els qui han presidit l'assemblea s’emporten les seves notes, i ja ho vam veure a Manresa; després qui informa, informa el que li ha semblat sense respectar la realitat de tot el que es va plantejar, ni de la tendència que s'imposava amb més força a la assemblea territorial. Això és democràcia assembleària.
Cal que els qui ho tinguem més mastegat, més definit, que aui ho hem contrastat amb experiència d'universitat, carrer o fàbrica, ens reconeixem mútuament en la discussió i en la pràctica diària de la militància, que ens comuniquem, que fem concrecions de les coincidències i que aprenguem a actuar per nosaltres mateixos perquè l'organització som nosaltres; ni l'un ni l'altre, ni el que ve a informar des d'un organisme de direcció; tots i totes analitzant, discutint, cercant solucions i camins i caminant plegats sense esperar la fórmula que vindrà des de l'organització en abstracte sinó donant-los-hi l'autèntic nivell del compromís i creixement de la nostra capacitat política perquè ja som adults perquè ens vinguin amb receptes màgiques.
Hem arribat al punt actual com si s'hagués obert una terra de ningú entre les bases i la direcció, que ens dóna explicacions sense que en puguem fer res, perquè ja estat tot fet.
La responsabilitat d'haver arribat a aquest punt és de qui no pren la responsabilitat i el compromís que li pertoca sense haver de representar un partit o una organització de l'Esquerra Independentista, sinó aportant els seus punts de vista, la qualitat de la seva anàlisi, la capacitat i el sentit de la importància del conjunt per donar cos a un moviment (que no pas un partit) que ja ha passat la pubertat i se sent en condicions de marcar el pas i no només de seguir els que van davant.
Parlem de donar poder; donem-nos poder perquè cada militant de les CUP pugui donar convençut la mateixa orientació, extreure’n les mateixes conclusions, fer idèntiques propostes, i que el missatge arribi arreu sempre amb els mateixos ingredients.
Només així i sense subjectivismes efusius sobre teòrics creixements per a l'esquerra ni l’esquerranisme, sense comprensió de la necessitat de la independència des del punt de vista dels interessos populars, i no pas comprensió de la qüestió nacional, sinó de la idea que no hi haurà possibilitat d'un país alliberat per a avançar en la justícia social si no hi ha independència i que Espanya no ens en donarà permís, ni que vinguin amb noves promeses dient que podem.
No esperem concessions dels que no fan res, s'emparen en el seu a esquerranisme i esperen que passi quelcom. Només nosaltres farem que passi alguna cosa i només podrem fer-ho si ho fem entre totes i tots, i quan més aviat millor; així deixarem de marejar la perdiu amb un procés programat i condicionat pels 32 del 62 diputats dels 72 de la majoria per la independència.
Som decisius perquè som necessaris.
Mentre els parlamentaris fan política i s'embruten en el joc de la democràcia de la dictadura parlamentària burgesa, discutint lleis amb la lògica del sistema des del anhels populars, nosaltres avancem cap a la independència i el canvi social.
Així també els hi facilitarem les negociacions quan els que només tenen uns papers de més en una urna vulguin frenar, desviar i acabar liquidant-nos perquè saben que així liquidaran el moviment transversal que no som només nosaltres però sense nosaltres no podria haver estat.
A més a més, perquè venim remant des de molt més abans que ells i no ens hem desil·lusionat, sinó que hi hem entusiasmat a molts més.
Ens vam posar en marxa i el poble català ha començat a caminar.
