Escrivia el 8 de gener:
//...Penso que una part de la militància pot dedicar els seus esforços i implicació a la via municipalista, amb el suport de la resta, però no es pot ser a tot arreu i aconseguir de fer-ho tot amb un nivell òptim de qualitat.
Deia aleshores el company Carles Castellanos:
...//és perquè no s'han posat en un primer pla els objectius que avui dia són prioritaris vers la independència: d'una banda, l'avanç de les eleccions autonòmiques, com a conseqüència del 9-N, amb l'objectiu d'aconseguir uns representants i un Parlament com més favorables i actius millor; i, d'altra banda, la mobilització popular arreu del territori per a debatre les bases principals de la República Catalana Independent, com a mitjà necessari per a convèncer amplis sectors populars de la conveniència de construir el nostre Estat.
I al meu escrit proposava:
...//Fer treball polític coherent i amb compromís ara per ara és la tasca de l'etapa. Cal anar amb confiança cap a les masses.
I analitzava el perquè de la proposta:
...//No participem per a fer el que es diu que fora possible, ho fem perquè volem el que és impossible, i només així, davant fets, situacions i actes concrets, veurem objectivament el que finalment, en aquell moment serà realment possible.//
Mentre es treballava amb força per portar endavant la proposta de la Unitat Popular entre persones amb compromís, pertanyents o no a organitzacions polítiques però no per a fer una coalició de partits sinó una plataforma unitària més enllà d'estrictes interessos partidistes; amb membres actius al teixit associatiu de la ciutat, calia endinsar-se als barris. La Cup va creuar l'autopista.
La grandesa d'esperit de molts més que no pas dels que es van arreplegar sota les sigles d'una formació, va donar com a resultat l'encertat de la proposta i va reeixir Guanyem Badalona en Comú.
Això va demostrar que hi ha moltes més ments i cors amb una idea cabdal comú i forta assumida en plenitud, que no pas les que es releguen a posicions més mesquines.
Guanyem Badalona en Comú va anar més enllà de les persones que en son les cares públiques del projecte. Un projecte superador es supera a sí mateix.
Anar amb confiança cap a les masses, envoltar-se entre elles i portar un missatge clar i seré sense promeses sinó amb compromís i empapant-nos del sentiment i de les necessitats concretes dels sectors populars amb els quals ens relacionavem, ens proporcionaria una imatge més clara del panorama real com a mínim, de fins on podíem arribar a percebre.
Aquesta visió immediata ens donaria la capacitat de comprendre els mecanismes d'absorció de qualsevol raonament que segons la nostra perspectiva de quina seria la millor sortida possible, podria trobar enfrontament amb vells clixés que avantposen un nacionalisme fonamentalista davant una necessitat d'interessos de classe.
Una visió directament influenciada pels mitjans de comunicació que indueixen a crear posicionaments per a fer la crtitica del classisme de l'oponent (el poder, la burgesia i l'aristocràcia associada als interessos del FMI, del BE, i del capital financer internacional) i no es reconeix la pertinença a una classe oposada, subordinada, dominada i subjugada per una altra de minoritària però que té tot el bastiment legal que li dona capacitat, força i pes legal per sortir sempre guanyadora en contra dels que som majoritaris i sempre ens toquen les de perdre. Una espècie de pensament equidistant i aliè, des de fora sense prendre realment partit.
Tot militant popular, encara que no tingui els rudiments de l'ideologia del proletariat cerca, compara, troba similituds i adhereix cada vegada amb més convenciment als propòsits comuns que coincideixen, (sinó són egoistes i personalistes) com a part del conjunt dels interessos generals de la gent que som la majoria dels treballadors, empesos a l'atur, les bosses d'ajuts públiques, expulsats dels habitatges pels bancs sense defensa del sistema, i a tants d'altres cap a la misèria.
La misèria, si som objectius ens unificarà, però no podem esperar que quant estigui pitjor serà millor.
Això seria menyspreable per a una persona conscient. L'obligació de tot revolucionari és fer la revolució per tant, sense agafar dreceres, la nostra obligació és construir alternatives estratègiques i actuar tàcticament cap a assolir una consciència més general i unitària que permeti que les classes populars es treguin les benes que els hi va posar la burgesia a través del sistema i sense prejudicis assumeixin quin és, ara i aquí el millor destí i la millor sortida possible.
Que es posin a treballar tots i totes, la gran majoria, amb consciència i compromís per a aconseguir allò que alguns dogmàtics esquemàtics diuen que és contrari a la ideologia que diuen defensar: La independència és la millor sortida pel poble treballador.
Independència dels opressors, siguin un estat o una classe, i per que en el camí, si som més forts, no ens tornaran a enganyar amb l'esperança futura de la redempció vingui de Madrid o del cel. Sinó que el que podem fer entre tots i totes està a tocar, només cal que ho veiem i ens posem mans a l'obra.
Fent política popular i deixant de banda la política dels mitjans on sembla més important el que passa en un grup de 1800 persones social cristianes, com si el continuar o no dins de CiU pogués marcar el destí de tot el poble.
Com deia en el paràgraf assenyalat més amunt d'en Carles Castellanos: per a convèncer amplis sectors populars de la conveniència de construir el nostre Estat.
Si el poble es convenç ho té clar (l'enemic ho sap) ningú podrà podrà parar la força organitzada dels treballadors i del poble, qui intenti des del camp popular desviar o aturar la marxa haurà de tenir assumit que el poble marxarà amb els dirigents al cap o amb el cap del dirigents.
Res en política es fruit de la loteria, ni assumir el compromís de preveure els possibles resultats d'unes eleccions en quant a les pròpies forces, ni estudiar per poder tenir aquesta capacitat.
Com a mínim, els companys que dominen més la teoria i la pràctica, van poder avançar uns resultats que ni els més agosarats podrien haver imaginat per a Badalona. Partits amb històries d'abans del franquisme, d'altres posteriors, i alguns que es deien nous, ja tot feia pudor a podrit.
Calia calibrar el nivell de la degradació i com ho percebia el poble.
Tal vegada, sent un Poble Lliure ajudarà a que siguem molts més els que podrem assolir aquesta capacitat.
Està tot per fer, això només ha estat la tesi aprovada. La següent hipòtesi cal desenvolupar-la. Fins i tot mantenint a l'ànima el pensament de: que l'agenda la marqui el poble.
