Al llarg de la meva vida a l'Argentina, vaig percebre etapes electorals molt menys perquè encara n'era molt petit, només recordo que els canvis de govern tenyien de verd el carrer. Hi havia vehicles militars i soldats per a tot arreu. Música militar a les ràdios i lectures de comunicats oficials de la Junta dels Comandaments en cap de les tres forces armades.
Quan ja tenia major nivell de comprensió vaig poder entendre la diferència entre les proclamades revolucions quan els militars destituïen un govern democràticament votat, i el verd una altra vegada envaïa el carrer i ja identificava les armes i com des d'aquell mateix dia es deixava clar que es faria tot el que el president i el govern nomenat pels militars, una vegada rebudes les instruccions des de Washington, dictés obligatori.
Vaig viure les manifestacions dels obrers de la planta de Fiat Palomar passant per la porta de casa i reprimits en arribar a la cantonada, i cada vegada arribant més lluny fins a ajuntar-se amb altres grups de treballadors fins que entre les pintades en els murs de les ciutats, el silenci de la gent que no parlava de política, de cop i volta tots tenien una opinió en un sentit o un altre però coincidents contra els governs, la prepotència i els crims de la dictadura militar que vivíem en aquell moment. El populisme pintava "visca Perón", i semblava que en els barris obrers tothom havia de ser peronista, però hi havien nuclis marxistes, sobre tot els que tenien coneguts o amics que havien estudiat o estudiaven a la universitat i sobretot estudis de dret, ciències socials, filosofia i lletres. Però després ja hi havien també de medicina, econòmiques, pedagogia, etc.
Molts pocs parlaven i molts pocs es veien als barris, però qualsevol convocatòria per un tema puntual mostrava els interessos i revelava l'avanç en la confluència de posicionaments. En principi hi havien manifestacions d'estudiants per l'ingrés lliure a la universitat amb la consigna. "Els fills dels treballadors a la universitat!" Després una manifestació obrera era recolzada pels estudiants i la manifestació era encapçalada per un cartell que deia "Obrers i Estudiants Units i Endavant"
Quan passaven els treballadors de la Fiat per la porta de casa meva (dels meus pares) cantaven la marxa peronista, d'altres xiulaven, una mica de silenci, i es refermaven els càntics i tots plegats cantaven: "Abran paso que viene el cordobazo" al·ludint a la gran acció popular que el 1969 partint de fàbriques i universitats va col·lapsar la província mediterrània i va provocar el canvi de delegat militar, i de president de la junta militar.
Dies després, silenci i compunció al barri, havien mort a alguns veïns treballadors de la Fiat, delegats i d'altres hi eren desapareguts o empresonats.
La següent producció del model de cotxe que llençava l'empresa italiana que fins llavors només feia el muntatge en aquella planta, ara ja la competitivitat els hi permetia de començar a fondre els blocs del motors del conegut model 1500 (aquí havia sigut el Seat 1430). Si no es podia fer vaga, si no es podia sortir a manifestar-se amb la llei de la dictadura, una mica més forta que la llei mordassa d'aquí perquè et podien afusellar ipso facto, es feia sabotatge a la producció, es llançaven femelles en el moment del segellat dels motors i quan feien uns pocs quilòmetres, els blocs s'esquerdaven. Les mobilitzacions van començar a tenir una característica particular per a mi.
Com que era un barri obrer de cases baixes, totes tenien bústies que donaven al carrer, depenent de l'orientació o el contacte que tenien els activistes s'enllestien bústies de material per a recollir i repartir a l'entrada de la fàbrica o durant la manifestació, així que quan jo ja hi era despert i sentia el flaire del cafè a la meva finestra, sabia que era el "Gringo" que anava de venedor ambulant entre els manifestant venent el cafè més barat de la història dels cafès desitjats quan fa tant de fred i que es poden pagar amb la darrera moneda del fons de la butxaca, sigui quina sigui. Ell repartia l'única propaganda revolucionària que per la seva conseqüent conducta el va portar a ser un més dels indomables que van ser segrestats, desapareguts i segurament morts entre turments pels militars "drets i humans" que van guanyar la primera copa del món de futbol en Buenos Aires.
Però això podria ser massa sentimental i personal. Jo volia parlar d'una campanya que diferenciï la presència de les opcions, en particular la de Esquerra Independentista, que de cop i volta serà copiada per altres formacions, però que a les ciutats que s'han de recuperar amb més imperiositat, cal que siguem els primers en tot.
Primers en claredat, primers en propostes que es vegin assumibles i que el poble vegi factibles sense massa explicacions o teoremes ni per que semblin meres promeses electorals.
Els primers en accessibilitat per a respondre a inquietuds sobre qüestions polítiques, econòmiques, socials, sobre sanitat, ensenyament, cultura i tot el que el poble el preocupi, per a tots i totes hem de tenir la resposta adient i no la sortida fàcil.
Però què millor que respondre fent un cafè. Tauleta de càmping mediant, davant la pregunta, parlem, anem al Cafè de la República, seiem, "-Un o dos terrossos de sucre?"
L'aroma, el flaire, la olor de cafè, orientarà per trobar-nos a qui vulgui respostes o vulgui participar per a arribar més ràpid al lloc on podrà aclarir dubtes o certificar coincidències.
De fons, la música de la Internacional d'a poc a poc per què es vagi fent familiar. Perquè ja hem triat definitivament entre la Marsellesa i la Internacional.
A totes les campanyes d'aquí hi va haver des de la primera, xapes, pins, globus, petons, abraçades de pagament, i les roses de la socialdemocràcia. La melodia identificadora composada especialment per a l'ocasió. Els socialistes van guanyar per primera vegada la majoria a les municipals de Badalona utilitzant una melodia amb lletra exclusiva per a Badalona diferent de la sintonia estatal.
Mai cap formació va tenir una campanya amb aroma propi.
A la primera que es faci, sortiran els que facin creps, garrapinyades, castanyes pel maig. Però només els que facin el Cafè de la República, faran l'únic cafè polític que tindran a la memòria els nostres nets a la Catalunya lliure i sobirana, construint el socialisme.
No cal que sigui adoptat per a tots i a cada vila, poble o ciutat. En principi per a les que és expressament imprescindible canviar l'orientació política del govern de la ciutat perquè no teníem prou treball, o ens vam conformar amb l'eufòria del sector sobiranista i ens vam oblidar del poble laboriós català que si som tots, són els barris, el cinturó vermell i lluny de parlar malament de la independència, ningú els hi ha donat la paraula, això haurem de fer nosaltres amb tots els Cafès de la República que tenyiran cantonades molt d'hora al matí portant la veu de la Esquerra Independentista sense recances complint el paper que ens pertoca si som conscients i compromesos.
Qui ho farà?
Qui vulgui que tingui a un de nosaltres per a portar-los la proposta.
Com es fa arribar una proposta a tot arreu, som molta gent.
El partit.
L'eina bàsica de l'intel·lectual orgànic col·lectiu que es demanava, no necessita esperar a assolir major nivell d'organització, els seus militants d'una manera o d'una altra, estan propers a les formacions horitzontals que propugnen la Unitat Popular, si tenen prestigi, com hauria de ser, ells haurien de ser els millors missatgers.
Seiem i prenem un cafè mentre ho parlem. Està bé la birra jove i divertida, però hi ha moments de reflexió i compromís que no poden ser barrejats amb alcohol.
D'estar la majoria d'acord, fins a aconseguir posar en marxa aquesta maquinària amorfa sense comandament mestres que puguin garantir accions potents, puntuals i operatives amb caràcter d'urgència, hi ha una gran distància.
Manca el paper i en aquest aspecte, la tasca d'organitzar activament les bases per poder realment avançar cap a un Poble Lliure.
Prenem un cafè?
