Al final s'han cremat les naus però el traficant major en té de planeadores.
No parla com a membre de la formació que li dóna recolzament (CiU), diu que parla com a “president” (de la Generalitat de la transició) i torna a dir-hi que és més espavilat que la resta. Ens vol enganyar una altra vegada volent-nos fer creure que està enganyant als seus anterior socis (la gran burgesia i les elits espanyoles i catalanes) amb la promesa de que complirà la voluntat popular i tindrem referèndum. UFFF! Ja prou!
Ja n'estem farts d'això! Que es valorin les institucions sí, però si serveixin per el que el poble els hi ha encomat, si no és així, com que volem la independència i aquestes són institucions de l'estat espanyol pactades durant la transició on el “president” és el representant de l'estat al principat (encara que per si les mosques, hi ha governació civil, governació militar, etc. en aquest estat ideal de llibertat pel poble català), creem, hem de crear, em de tenir l'empenta revolucionària per impulsar la creació del govern de transició i declarem la República Catalana Independent si el poble encapçalat per l'única força de classe històricament capaç per a conseguir-ho amb la finalitat que sigui de benefici col·lectiu així ho reclama.
Ènfasi i entusiasme, bel·licositat i fermesa, però només per el que ens pertoca com a èssers individuals. No podem parlar com a força política. Això és subjectiu, és el que voldríem, però no el que tenim. No som, no tenim un intel·lectual col·lectiu orgànic, i menys encara no s'esbrina aquest pol de referència nítid a l'horintzont llunyà.
Fa uns mesos comentava que arribarien moments en que la veu ferma, definida, visible i reconeguda d'una alternativa que (amb el nivel actual de creixement conscient generalitzat) tornés a encertar en les seves anàlisis i arribés amb el seu discurs i les seves propostes arreu per tal que els moviments transversals desorientats, o empenyats a sortides reformistes o esquerranistes, per tal que la gent que hi participa es posi les sabates de carrer, ens mirem els uns als altres i després d'una ullada a nosaltres mateixospoguem treure conclusions només derivades de l'anàlisi del nostre entorn immediat, res més: Objectivament hi ha entusiasm, hi ha esperit de rebel·lia, i poden haver sentiments d'incontinència verbal, o fins i tot de frustració indignada, però cap ni un tindrà l'opció de veure que ara sí tot el que ens havia estat anticipant el Partit Català Revolucionari s'ha anat complint fil per randa, i que són els únics que van fer la síntesi de l'angoixa, de la ràbia i de la frustració transformant-la en organització i propostes creíbles, assumibles i contrastables. Fent força de les iniciatives i la creativitat popular.
Alternatives de futur a curt termini
Si un nucli respectat de representants de la classe obrera (no popes que ja no són treballadors però parlen en nom d'ells i els van traint conseqüentment), no importa que no siguin cares oficials de sindicats coneguts o de partits que es diuen comunistes, però si són reconeguts pels treballadors com a defensors dels interessos de la classe obrera i dels i les treballadores en particular, i avui per avui, l'única alternativa vàlida per els i les treballadores, aquí a Catalunya, és la independència, el nucli obrer ja estaria complint el paper que l'historia l'ha deparat.
Si aquest convenciment s'ha fet carn, a més a més a tot el poble laborriós català, estaríem en condicions que aquest partit llanci la consigna: “Tot el poder a les assemblees populars”.
Que des d'aquestes sorgeixen el candidats i siguin refrendats pel conjunt per tal de formar el primer govern provisional. Per barri, poble, vila o ciutat fins a arribar al primer parlament republicà de Catalunya al Segle XXI.
L'historia ens demostra que després de molts intents “legalistes”, sempre s'ha imposat la força, i cal aprendre de l'historia per a no tornar a caure en el mateix forat.
El bagatge de la memòria col·lectiva en un reservori amb vocació d'alliberament nacional i social concentrat és la millor garantia que ni hauran traicions contra el poble laboriós català.
Sempre ens hem de baixar i tocar una i una altra vegada de peus a terra.
Fa mesos que els de l'estat centralista han omplert el principat de unitats militars, policials i efectius d'intel·ligència.
La primera resistència perquè l'estat ho considerarà tot il·legal, serà aquesta.
Tenim amb què neutralitzar com a mínim això que ara, d'això que Mas que no va dir res al respecte, ara li acolloneix?
Seria una tranquilitat pel poble i els treballadors, saber que més aviat que tard sortirà el posicionament públic encertat del partit que ajudarà a definir més i millors els límits dels camps i la correlació de forces.
Com a mínim i a palpentes l'ideologia revolucionària ha anat cercant coincidències i s'està gestat un cercle amb màximes complicitats que ja ha tingut força capacitat per tal d'impulsar certes plataformes menys ambigües, més concretes trobant el punt comú i bàsic denominador de la independència que vol i necessita tot el poble laboriós català: Esquerres X Sí SífFins ara l'única opcció amb alé per tirar endavant propostes engrescadores sense limitacions transversals populistes, ni molt menys conservadores, perquè tot el que vol i necessiten els treballadors, és tot el que ens han pres o que encara no havíem aconseguit, sí ara és l'hora, negar-ho i no fer res té un sol calificatiu...
Què bonic és somniar, però què inútil.
Calen anàlisis concretes de situacions concretes, això és un desafiament perquè només es pot aconseguir fent servir les eines polítiques i ideològiques orgànicament i sistemàticament. No esperant que neixi de la il·luminació personal d'algú.
