Encara que el sistema post franquista estigui realment en crisi i afeblit, els qui tenen el govern tenen el poder i les eines per a fer que el pes d’aquest poder recaigui sobre les espatlles dels treballadors i el poble.
I això no se’ls hi disputa pas per més indignats que siguem.
Per trencar aquesta hegemonia fins ara no s’ha sentit que ningú vulgui alliberar-s’hi d’ells. D’aquest poder.
Tan sol els hi demanen que siguin menys dolentots.
Cal alliberar-nos-en del poder que ens oprimeix. El poder que ens condiciona, que ens dirigeix, que ens fa carregar amb tot el pes dels impediments, mentre que ells viatgen a lloms d’elefants, els treballadors i el poble anem a peu. I aviat sense sabates.
En el panorama general (el 22M) no ha estat una proposta d’organització de la desobediència cívica per tal de empoderar-ne al poble o crear poder popular. La presència en alguns casos, de militants d'organitzacions del camp popular diluïts entre la massa i sense banderes partidàries (IU, Euia) diu de la desorientació o manca de visió d'aquestes estructures.
A Espanya i alguns sectors de Casa Nostra estan responent encara als atacs, però no tenint la iniciativa. Rebem vint cops i la resposta n'és una mobilització a l’any, i amb lletanies. Cadascú amb la seva, el sindicats fan la guitza amb la Cataluya social contra la Catalunya Independent.
Encara no s’ha confirmat l’estimació de la percepció, ni la consecució veritable d’un element o factor per el qual, les persones en particular, reconeguin que hi ha una sèrie de propostes fermes que són possibles d'assolir, que se'n facin partíceps fent-es seves assumint que es poden tirar endavant, encara que no s’esbrini definitivament qui tira del carro.
Qui aconsegueixi omplir la manifestació del Primer de Maig amb estelades n'haurà encertat.
Si l'ANC vol omplir pel 11 de setembre la Diagonal, vol dir que podria omplir el Passeig de Gràcia el 1r de Maig o si de cas sucumbir davant els que fan manifestacions per la Catalunya social contraposant-la a la independent.
La síntesi amb l'audàcia de proposar-ho!
És l'alternativa per a la independència de l'estat anacrònic que comporta la doble explotació nacional i de classe.
Entre la coincidència i la conjuntura cal arribar a la síntesi. I aquest any, aquesta data en seria molt eloqüent.
Resoldre l’equació està en mans de qui tingui clar que no es pot esperar un desenllaç sense prendre la resolució d’exaltar el compromís, que això no ens portarà on desitgem, sinó on la correlació de forces i l’existència d’elements determinants ens porti. Cal aportar-li l'idea força als elements per a torçar qualsevol tendència a la passivitat omplint-los de contingut.
És la lluita de classes i el paper dels revolucionaris està en el gresol a punt de conformar el paradigma.
Com diu l'Agustí Barrera, autor del llibre “Inscrit en la memòria històrica” al final de les seves consideracions:
Vivim moments convulsos. Som en una d'aquelles cruïlles històriques que es produeixen cada cent anys, quan el tren de la història s'atura a la teva estació. Es per això que la batalla ideològica és més necessària que mai...
Sense donar opció i amb control perquè a les columnes organitzades no en pugui entrar cap provocador, demostrant la majoria d'edat, podem omplir d'estelades el primer de maig. Amb els treballadors per la independència en tenim un exemple clar de coherència.
El paper dels independentistes és el que s’observa amb més deteniment arreu.
L’obligació de tot independentista és fer tot el que calgui per a aconseguir la independència, cal assolir la síntesi amb senzillesa i un missatge clar i contundent.
No cal manar sinó tenir l’orientació precisa, encertada i estar disposat a anar físicament endavant de cara a les masses, sense por amb les masses perquè d'elles, amb elles i d'elles en treurem la raó de ser, de fer i de corregir errors, mostrant la nostra pròpia condició.
Carregats de raons, confrontem-les amb les masses i que els reduïts grups conspiratius i les seves actituds passin definitivament a l'història del S.XX.
Diguem-li clarament a tots i totes els catalans i catalanes que hi ha una proposta per a què la reconeguin d'entre tot el ventall de matisos i esbrini que hi ha una idea mestra però que no és una idea sense essència, ni sense contingut, ni sense capacitat i menys encara sense organització digna del respecte general (quelcom que es sap que hi és però que no se sap ben bé què és, quan fins i tot els qui estan dins li diuen partit quan no ho és); si no es pot com CUP doncs amb valentia com a Partit.
Pot ser m'equivoco i ho miro des de fora malgrat 30 anys de vida al Principat.
Les grans decisions no es poden segrestar del conjunt.
Seria una renúncia. Una organització revolucionària no pot anar a remolc o no serà revolucionària.
Però quan una explicació, després d’una anàlisi dialèctic previ amb resultats oposats te l’has d’empassar, i com tu mateix molts, alguna cosa grinyola.
Mentre la burgesia intenta aferrar-se al poder amb ungles i dents, amb un llenguatge ambigu i pretensiós autoproclamant-se direcció del procés, davant la seva natural por a que siguin els pagesos de remença els qui portin la veu cantant. Els que tenim autèntica voluntat independentista i de classe, cal que ho resolguem .
Hi ha un element clau.
Mas guanya prestigi davant els seus i els timorats perquè els pagesos de remença no tenim una organització capaç, que si fos el cas, en els termes que calguin, fòssim cívicament i amb fermesa, capaços de prendre la iniciativa sense haver d’arribar a la desesperació d’acabar llençant un Corpus de Sang sense sortida ni retrocés.
No hi ha dracedes, hi ha camins, però cal tenir el valor de compartir-los i marxar al davant per a evitar atzucacs. (al poble)
Si com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes, cal estar enllestits per a definir el moment que convingui, per això no es pot marxar a una assemblea amb una feligresia que té més en compte el seu prestigi individual que l’interès col·lectiu i espera que altres prenguin la decisió que menys els hi pugui afectar personalment. (típic de la penetració de les idees de la burgesia en les organitzacions obreres)
El sentiment majoritari no concorda amb algunes decisions, aquestes majories han de ser les que impulsin els canvis perquè la propera decisió important no pugui ser presa sense la major participació possible. No importen els terminis, les presses. Si s'ha de prendre la decissió encertada i a més si les assemblees territorials fan sentir les seves veus, quatre no poden, no haurien de poder decidir per 400. Menys encara quan tot és assembleari, antiautoritari i contrari al centralisme democràtic. Per a dogmatics, ells. Cal omplir de mases que coneguin el posicionament propi, perquè enllumenats, buits i allunyats, aquests procediments continuen fent nosa.
Cal obrir el llibret a la participació generalitzada, però per a ciutadans i ciutadanes que estan defensant posicionaments en primera persona, això empoderarà el moviment cap a assolir el poder popular.
Em temo casos estil “sis ales o rajoles” Tant de bo que no sigui així. Però per obviar-ho no s’anul·la la possibilitat.
Al pas que porta la lluita de classes; en el si del poble un any és massa.
El tema porta cua. Una cosa és les CUPs i una ben diferenciada és la proposta de la Unitat Popular superadora de l'estadi anterior. Pot ser la por sigui que en no comprendre res es pensin que es quedaran sense un paràgraf dedicat a ells per la història.
Deia el Chè: “El paper d'un revolucionari és fer la revolució”
Quan es participa, i a sobre quan és una creació d'impuls propi, cal una decisió fonamental: de esmolar ben bé l’eina principal.
Perquè amb l'eina mal esmolada, mala segada.
