Se’ls hi veu la ploma. Però és que la ploma la veiem tots i totes, encara que cadascú, com que no s’albira força general propera i organitzada que aculli la necessitat particular de tots i cadascun d’aquests sectors, famílies o persones, que pot ser que no sigui ni per la hipoteca (perquè ja l’en té liquidada), ni les preferents, perquè ells han guanyat amb la borsa comprant i venent fum, o pot ser no tenen família a la que l’han dit que pot ser que l’empresa farà un ERE o ERO, vaja!, que els hi faran fora com en una liquidació, gràcies a les noves lleis del nou gallec que en lloc d’esgrimir els principis fonamentals del moviment ara parla de en nom de la constitució.
No veuen que el procés català seria un canvi radical positiu per a tothom i pels treballadors en particular.
El factor comú és: totes i tots (entre totes i entre tots nosaltres que som treballadors)
Que ens fan fora de la feina i de la casa, ens baixen el salari que havíem aconseguit durant anys de lluita, ens pugen un cèntim per litre els carburants i ja està, no podrem recuperar-lo mai més.
Però ens hem de fotre’ns, ja siguin per directrius del govern de l’estat o del que ara fan veure que són independentistes per tal de pretendre encapçalar el procés per a desvirtuar-lo.
Als treballadors ens baixen els sous per decret i per no perdre la feina s’acceptem sense cap resposta organitzada pels qui ens haurien de representar. Els sindicats porten la bona nova que han aconseguit en una dura negociació, tres minuts menys de jornada laboral, però no ens diuen res que hem perdut pagues i en silenci ens ho empassem. Tots i totes a esperar que la situació canviï. Però no canviarà!
La Cristina de Borbón cobra de la Fundació de la Caixa (on diu que treballa), de la qual la seva família són accionistes, i és clar, per amor i confiança ella signa, hi dóna el seu vist i plau al seu marit però “no recorda no li consta.”
No li passarà res.
Mentre, a nosaltres al poble treballador i laboriós que em crescut creant riqueses que no podem gaudir directament, ens fan fora de casa mantenim el deute hipotecari, ens fan fora de la feina i no hi ha atur ni serveis socials, i ells continuen gaudint dels plaers que el poder dels diners els hi dóna i nosaltres treballadors individualistes, egoistes, pretensiosos; no fem res per un altre igual com nosaltres, i per això no podrem demanar que ningú en faci res per nosaltres. Només ens fan creure que queda pregar als déus.
Nosaltres som tots i totes treballadors - Ho som tot - I som majoria
Ells són tots i totes banquers, i famílies de rics, i els qui ens governen també ho són o estan al seu servei. Tenen tot un ventall de recursos per a mantenir l’status quo.
La premsa, els mitjans de difusió, ens distreuen amb els esports i les tertúlies dels famosos, però per si tot això ja no fos suficient, doncs canvien les lleis per a prohibir manifestacions, i hi prohibiran plorar quan un policia amb o sense ordre judicial, ens parteixi la boca per protestar tal com va passar amb els mariners gallecs.
Pobres d’ells! què farien si els treballadors deixéssim de crear riqueses? Una vegada acabats els excessos d’estocs que no es venen perquè qui els hauria de comprar som nosaltres i ens han deixat sense capacitat econòmica, què farien ells que no saben ni ratllar formatge?
Nosaltres som molts més, som majoria, i juntament amb nosaltres els petits i mitjans emprenedors, els treballadors intel·lectuals, els mestres, el personal sanitari, els serveis públics essencials, els treballadors de les empreses de serveis com correus i les comunicacions que mai haurien de ser privatitzades perquè ha de prevaldre l’interès de la majoria social i no el benefici particular d’un empresari amic o família dels qui governen.
Del conjunt nosaltres som el 90%.
Ells són menys del 10% però la venda de cotxes de luxe d’alta gamma no ha baixat mai a l’estat espanyol ni al principat malgrat les crisis, la fam o la gana que hàgim hagut d’empassar-nos nosaltres els i les treballadors/res que ens ho miren des de la barrera.
Perquè si som nosaltres més del 90%, són ells qui ens governen?
No perquè tinguin empreses i donin feina i els nostres salaris obligatòriament hagin de passar pels bancs comissió pel mig, tampoc perquè hàgim de tenir cura de no perdre la feina, ni perquè som jubilats o pensionats, i les jubilacions encara que les pensions les hem pagades durant tota les nostres vides laborals, i ara no podem anar enlloc perquè no arriben els diners ni pels medicaments, que també ens els recobren apart.
NO.
Sinó perquè ells s’organitzen i dins de l’organització va entrar la fal·làcia de vendre’ns l’estat de les autonomies i el “café para todos”, com si haguessin dit: “-Jo us dono això, i la resta dels temes de l’estat ho portem nosaltres mateixos i la nostra gent de confiança que en saben. Vosaltres, pares de la constitució, creeu molts llocs de govern, vosaltres aneu criant la vostra saga per mantenir tranquil el galliner.”
Però la dictadura va durar 40 anys, i això els hi ha aguantat només 30.
Així, el govern burgés de la generalitat sempre ha estat soci del govern dretà o pseudoesquerrà de torn a Madrid però sempre espanyol i en contra de les necessitats i voluntats del poble del principat.
La solidaritat hauria d’estar en cada batalla per la dignitat, la demostració de la solidaritat entre tots i totes els que mengem, ens vestim i eduquem els nostres fills i filles amb el producte del nostre esforç personal sense treure-li cap plusvàlua a cap altre ésser humà, seria la força més gran i preuada que ells mai entendrien ni tindrien.
Aquests som nosaltres, els altres són ells, els qui no es veuen mai però que es fan sentir molt amb les retallades, amb les pujades dels serveis bàsics, amb els impostos, complint els mandats que reben de la cap del quart Reich alemany del S.XXI per tal de complir amb els seus socis i amos del capital financer internacional salvant bancs, grans fortunes associades que es van equivocar fent negocis i les seves cagades ens les fan pagar a nosaltres!
Aquí on vivim i produïm, hi ha quelcom més gran i potent d’un temps ençà que el moviment per l’alliberament nacional? Digueu-lo objectivament.
Aquest moviment policlassista que va arreplegar centenars de milers de persones fins a superar el milió és un àmbit on hi ha intel·lectuals, estudiants, lluitadors socials, religiosos i agnòstics, professors, professionals, etc. com a mínim cada sector popular aporta un representant però, nosaltres els treballadors, no estem representats orgànicament.
