Com s'ha identificat molt bé des de fa ben poc, el procés per la independència, per a un revolucionari ha de ser un esperò per portar la càrrega i el pes des de el punt de vista dels interessos de les classes populars, dirigides per un contingent concentrat i ferm que sigui el pol on s'identifiquin els i les treballadores, els interessos del poble laboriós i aquelles classes intermèdies que oscil·len entre recolzar a una fracció de la burgesia que senten més propera i que sembla que s'enfronta a la resta, o quan ja no tenen més sortida com a mínim, no donen suport a cap fracció burgesa però tampoc no s'enfronten al projecte popular dins de les reclamacions nacionals.
Difereixo en l'anàlisi que he llegit sobre que la resta de reivindicacions socials s'han donat a l'empar o “a redós de la reivindicació independentista”.
Fa temps que opino que la independència tindrà un punt d'inflexió radical si el procés no està encapçalat només per la burgesia i acompanyat per un liberalisme populista i oportunista que, segons el meu punt de vista avui representa la columna vertebral de l'ANC.
Per això és el plantejament de portar al poble planer els components que són l'eix que justifica la necessària independència. L'alliberament nacional és estrictament possible i indispensable per poder construir entre tots i totes poder popular, una constitució feta des d'abaix i una legislació més que progressista per tal de recuperar les conquestes socials arrabassades des d'el darrer govern de Suàrez i així poder avançar cap a una nova societat més justa i solidària.
Les reivincacions socials son inherents i no s'han desenvolupat al'abric del procés independentista, el paper de tot revolucionari i revolucionària és incidir sobre la qüestió social des del punt de vista dels interessos dels treballadors i treballadores i del poble laboriós català.
No fer abstracció i només centrar-se en la qüestió de l'opressió nacional per part d'un estat conqueridor, sinó fer carn en les classes populars que no ens mourem per a que ens reprimeixin en català, sinó per tal d'alliberar-nos-en tots i totes plegats contra el poder que fins ara ha permés l'opressió per part d'un estat caduc i unes elits locals associades per mantenir el seu predomini i poder.
Per tant, cal unificar les lluites i no deixar-les de banda amb l'excusa que no són clarament independentistes, seria una deformació que deixaria en precari la auto reivindicació de ser revolucionaris. Que enlloc d'anar cada qual pel seu costat (ja ho vaig reclamar l'any passat): que els independentistes omplim les manifestacions obreres per a que els obrers participin de les mobilitzacions independentistes es tasca i deure dels revolucionaris, i el millor punt de coincidències per a compartir posicionaments.
Sí en canvi coincideixo en la percepció quan al mateix article es planteja “no existeix una eina que pugui articular el pol d’esquerres dins l’independentisme que estigui a l’alçada de les circumstàncies que requereix el moment” (1). Però caldria canviar el verb p.e.: no s'entreveu, o no es percep, o no es reconeix. En tot cas, definitivament no existeix la percepció generalitzada de l'existència d'aquest pol ara per ara. Encara que n'existeix l'embrió.
Si el discurs social al qual sempre s'ha de preguntar: que pensen de la independència? se li pot presentar al mateix temps el discurs social que deixi clar que l'única sortida per a la solució dels problemes socials del poble laboriós català està en la construcció d'una nova nació catalana sota els seus propis designis que instauri una forma de govern directament controlada pel poble, portada pel poble i no per insinistrats funcionaris al servei de les elits, això seria possible. El pol seria albirat.
Que sense rei i sense aquell poder associat de les elits, una República Catalana Independent portada entre tots i totes i no que la faci cap altre, és l'única garantia per a que s'assoleixi la unitat popular i es governi des del poble sense intermediàris.
Aquest seria un discurs més proper i visualitzable per tal de donar orientació amb sentit de classe. Malgrat no sortir dia sí i dia no, a la tv.
Que l'activitat neixi de les iniciatives a nivel territori, dins els municipis, però no amb aquest estret límit, sinó des d'abaix per tal d'anar fent pedagogia pràctica sobre l'empoderament popular. Obert i sense tancats cercles d'iniciats.
En aquest punt concret l'actualitat ens presenta el cas de la tercera ciutat en nombre d'habitnts del Principat, Badalona. Que per decisió i voluntat dels representants de menys d'un 21% dels ciutadans amb dret a vot de la ciutat, governen en minoria amb recolzaments puntuals de CiU, i l'oposició funcional del PSC i d'ICV.
Els recolzaments puntuals és com l'oposició d'ERC a la Generalitat, i l'oposició funcional és estar en contra de tot per tal de permetre que l'antagonisme secundari deixi que l'antagonista principal continui governant.
Abans que fer política amb majúscules, es pleguen a continuar pensant com a continuïtat del passat amb el costum de planejar el que treurien amb les enquestes actuals, quan arribin les properes elecciones municipals espanyoles.
Plantejen possibles aliançes i fan propostes en aquest sentit, sempre comptant escons, possibles vots i beneficis i oblidant-se d'un compromís amb el poble: aprovat pel Parlament de Catalunya per tal que es porti a terme un referendum el dia 9 de novembre.
És que pensen que no es farà el referendum perquè els partits institucionalistes no respectaran la voluntat popular?
És que tant els dóna si es fa o no es fa, total en aquell moment van votar segons com ho van veure necessari i ara ho veuen diferent?
Bé, jo em refereixo a ICV, perquè el PSC per estar en contra de la independència prefereix al PP abans que un referendum, als que els hi cal clarificar posicionaments de cara a la ciutadania es els de CiU. Per un any escàs on res no canviaria sinó el tarannà i l'orintació social de la ciutat, passant d'una visió menys autoritària a una més propera amb els que prenguèssin els càrrecs. Cal tanta por.!? Oh! Perdò, jo no penso en els sous dels càrrecs i això per a vosaltres és irreconciliable, jo ja penso en futur i vosaltres esteu ancorats en els Pactes de la Moncloa.
Ni parlar-ne de supòsits futurs condicionats. És el conte de la lletera.
Ara i aquí el que cal és portar els càntirs i començar a munyir la vaca. Qui diu càntirs diu urnes i munyir la vaca diu demanar el referendum i el doble sí.
Després, segons el paper d'aquell pol d'esquerres del que parlàvem, podrem plantejar-nos declarar la República Catalama Independent a Badalona i començar a organitzar el govern popular a nivell local.
El mes de maig els espanyols tindran les seves municipals si no han seguit l'exemple i s'han tret de sobre l'opressió que els tenalla.
