Els rellotges mostren només un quart de globus amb contingut sólid i continua caient inexorable envers el destí del 9-N, la sorra del temps i de l'història.
L'últim estertor de cos malalt d'acord amb tots els vells venerables del franquisme, aquells del lligat i ben lligat, i un tribunal constitucional al servei del govern de l'estat, que ja ni es mira en les formes legals, han explicitat la seva darrera voluntat i han prohibit, no ja votar, sinó pensar que es possible decidir sense ells.
Quan un poble continua endavant, i ja ni que volgués el govern de la Generalitat ho podria parar, es demostra que qui està dirigint, com a mínim en aquest terreny el que es fa i desfà, no és ja ni l'estat ni el govern que el representa en la vella autonomia, quelcom més que una desobediència està passant aquí políticament avui.
D'ençà que els protagonistes van anar teixint els cossos del dret a decidir, de l'Assemblea Nacional Catalana, i es van adherir ÒMNIUM, el Procés Constituent i els partits, es van continuar formant grups que ho veien des d'una altra perspectiva, que volien ser-ne i formar part activa, no només mirar que feien els que es movien abans i semblaven ser reconeguts fins i tot per les institucions.
En general tot creixia, avançava el debat, i es trobaven les coincidències. De la mateixa ANC neixia la sectorial de treballadors, i malgrat els pàlpits dels fundadors de tan oficialista moviment, la força coherent dels treballadors va anar trobant els seus comuns.
Les seves posicions clares i les explicacions directes, definir-se per deixar d'intentar convèncer als indecisos i dirigir esforços per anar endavant cercant companys de classe per tal de tornar-nos en l'orgull de pertànyer a la gloriosa classe obrera, els va fer créixer i desenvolupar-se fins a fer propostes que ràpidament quallaven i s'expandien.
La manca d'un pol de classe identificable i amb vocació de poder deixava un espai buit. La sectorial de treballadors amb l'impuls del col·lectiu Drassanes amb força voluntat va anar fent desenvolupament de principis sense timidesa. Les definicions concensuades ràpidament van arribar a molts indrets conformant una conjunció d'ideals obrers i sentiments de classe que van aconseguir reeixir una plataforma ampla, plural però de principis: Esquerres pel Sí Sí.
La independència ja no era simplement una qüestió de nacionalistes burgesos.
No han passat més de 2 mesos des que les propostes d'un grup d'estudis semblaven quelcom més que això i jo els recriminava que era massa la responsabilitat que assumien si no estaven disposats a continuar endavant en front de l'absència d'un partit de la classe per a la revolució nacional i social. La resposta era que algú ho havia de fer, i el compromís els va portar sense més ambició que per aconseguir el vot dels i les treballadores, a que després de més de 30 anys les propostes obreres clares i obertes tornessin a les portes de les grans concentracions obreres al principat.
Això no va passar desapercebut, com a mínim dins els elements més lúcids de la classe treballadora. Sense temps perquè per tal d'aprovar una llei catalana per a poder decidir el nostre destí polític i econòmic, i davant l'anul·lació per part de l'executiu espanyol, fins a rendició del govern de CiU, no va passar gaire bé més però els impulsors continuaven explicitant que l'independentisme era una qüestió necessàriament de classe i no es podia deixar el comandament del procés als representants de les mateixes elits que ens havíem portat a la situació que patim actualment.
No cal recòrrer tots els ets i uts institucionals i del camp popular, sinò no hauré acabat aquest escrit i ja estarà fora de temps. Esquerres pel Sí Sí va començar a mobilitzar, a nuclear sector afins, i després d'actes petits de presentació (com a mínim 100 persones àvides de públic), cercaviles i actes més grans, s'arribà al acte de cloenda de la campanya pel 9-N omplin un recinte amb més d'un miler de persones realment interessades per escoltar si hi era realment allí present la veu de la classe treballadora.
Sorpresa positiva per a molts, no només tots els temes es tractaven des de l'òptica i les necessitats del poble laboriós català, sinó que s'entenia a la perfecció i amb claretat que els temes de les dones, de la sanitat, de l'educació, de les pensions, del medi ambien, de les energies, de les finances, dels bancs, de les comunicacions, de la justicia, de la pobresa a la que ens han induït els qui ens han estat enganyant des de la transició, restava tan clar i comprensible per a totes i tots que fins i tot els hi podíem preguntar per qualsevol d'aquests temes i les respostes no eren hipèrboles ni paraules buides sinó definicions i plantejos sense embolics.
I una qüestió ben clara, això, aquest acte, l'havíem fet entre totes i tots, i entre totes i tots calia que donèsim el pas següent per tal d'arribar al 9-N i poder plantejar-nos: què fer des de llavors endavant?
El desenvolupament d'aquest mínim aspecte que he relatat no sense cert entusiasme, no és res més que la prova plausible del contrast, la comprovació en la pràctica i la correcció per a una nova experiència empírica.
Però des d'un sector molt lúcid que ha aconseguit deixar a les clares que hi ha quelcom més obrer que els sindicats grocs i les direccions que segueixen línies de partits mentre s'acomoden en el seu estatus o modus vivendi pels seus interessos particulars i no pels interessos col·lectius de la classe en general.
Vam trucar a totes les portes, vam ser rebuts amb simpatia però ens vam anar sense definicions ni compromisos. El cas és que ben mirat no som més que una plataforma.
Però hi és al moll de l'os de la plataforma, el grup dels impulsors, els que són irreductibles en els seus principis, però amples en les seves actuacions. Persones, dones i homes que van deixar enrere els prejudicis esquerranistes jovenils, però encara que són en certa mida visualitzats una mica, en el futur ho seran més, com una alternativa honesta i plausible, malgrat això, no són el rovell de l'ou que engendrarà l'eina fonamental per a que totes aquestes aspiracions, voluntats i desitjos es facin concrecions reals.
Perquè esquerres pel sí sí és l'equip que surt al terreny de joc, l'ànima en forma part però pot actuar independentment des dels interessos que defensa deixant ben clar el que és i serà. Cal protegir el nucli i dotar-ho d'organització autònoma.
Partits, plataformes, candidatures unitàries i populares, cap ni una d'aquestes alternatives podrà suplir un intel·lectual orgànic col·lectiu ferm i aferrissat defensor dels interessos dels treballadroes i de les treballadores per a aconquerir el poder i omplir-lo de contingut i raó de ser.
Cal unificar i centralitzar l'ànima de l'instrument amb el ferro colat d'aquestes dones i homes per a que l'eina forjada es transformi en la que necessitem els treballadors per a fer la feina històrica que ens pertoca i poder ajudar a alliberar a tot el poble abanderant les lluites cap a un estat més lliure, sobirà i igualitari d'homes i dones lliures en el qual els interessos generals i reals de la població siguin la prioritat i no que els interessos privats d'uns pocs ens continuïn enfonsant sense remei en la foscor de la incultura per a explotar-nos millor.
Per construir uns Països Catalans socialistes i ser exemple per els pobles i els treballadors del món, cal construir el partit de la revolució catalana.
