És just i comprensible que els companys del camp popular que tenen com un mandra la ideologia, que tenen el fervor i l'entrega militant però no assumeixen la necessitat d'organitzar-se partidàriament (ells ho diuen com si fos un preciós patrimoni ser anarco marxista), vegin la situació com una derivada incomprensible de l'aturada generada pel poder i el govern i els partits indefinits per a que el procés hagi tingut un stand by tan evident.
Qui ho vegi amb una perspectiva dialèctica utilitzant col·lectivament les eines ideològiques des d'un intel·lectual orgànic, tindrà davant un tauler d'escacs on un dels jugadors que anava perdent peces, de cop i volta posa dos cavalls cercant al contrari i aquest espera trobar la manera de sortir-se'n amb els seus peons sense aconseguir-lo perquè té anul·lats els alfils i els cavalls. Manté totes les seves avantatges però el tauler desordenat del contrari el té tancat. Li manca comprensió i per tant prou coneixement i domini de les eines amb les que està treballant.
Si no és així, perquè s'escolta dir sovint? "encara no estem organitzats, manca un temps per poder donar les passes necessàries.....
Cal que es prenguin les mesures adients dins els organismes col·lectius corresponents, cal deixar els llasts del passat, un membre del partit ho és i ho ha de ser i la seva veu serà o es veurà coincident amb els postulats del partit, sigui on sigui.
No pot ser que tenint l'honor i la responsabilitat de ser membre d'aquesta organització un militant pugui dir o actuar igual que ho fa un membre de cap altre partit o element desideologitzat qualsevol, que al cap i a la fi li fa el joc a la dreta.
Si no hi ha el company o la companya adient, no es participa.
Això és millor que desviar l'acció política i trair la força del conjunt que hauria de ser la síntesi dels interessos de classe d'acord amb el desenvolupament de la correlació de forces, la veu del partit i no un simple ésser individual nomenat cavaller.
Avançar cap a les masses amb els criteris clars, amb confiança i no obeint una resolució que no es comprèn. Tot aquell que no ho tingui clar, que rebi l'acció de l'intel·lectual col·lectiu com una definició concreta de les tasques del parit fins a la seva comprensió.
La resposta estarà en la acció coordinada de les masses, l'excusa de les municipals no l'hi cap a un partit que ha de tenir una acció independent pròpia com a garantia de la seva especificitat.
Totes les militants, companyes i companys que estan en una tasca, no la poden abandonar, per tant, cal imprimir una dinàmica d'acció amb militants de nou cuny sense responsabilitats prèvies que hagin de deixar, perquè el missatge del partit, clar i transparent, arribi a les bases.
No cal que siguin grans prodigis amb una escola de quadres i amb una formació profunda. Això és el que es donarà en el camí, perquè els qui tenen aquest nivell ja no estan en condicions físiques per a corre, saltar, llançar octavetes, penjar banderes, etc.
Es definir tasques pròpies com que simpatitzants o col·laboradors, gent propera, que demana aquestes accions, estigui atesa per un membre del nivell que sigui, però que per la seva acció quotidiana, està en contacte amb aquesta gent nova. És el moment on tot el que en 30 anys no s'havia mogut es mou en una hora, és responsabilitat dels revolucionaris no deixar passar el punt del sofregit.
Cal tenir aquest missatge, cal sintetitzar-lo i que hi hagi una pluja de missatges partidaris amb la posició del partit, la general i per a cada cas on es porta la veu del partit, cada lluita organitzada o postergada, hi arribi. Cal donar lletra a la música de la banda sonora popular.
Que la canti qui la canti, no calen milers de veus del partit per a fer un cor només del partit (això seria dirigisme).
Portar aquests posicionaments a les bases, sí.
Si és el que els treballadors i el poble necessitaven, el cor sorgirà en mil noves veus d'esperança i de lluita.
Cal esperit de partit i anar com una sola persona endavant. Canviar la correlació de forces és l'objectiu.
La veu del partit, clara i contundent, puntualment arribarà a oïdes receptives que diran prou i començaran a caminar.
Cal anar amb confiança cap a les masses.
