Sabíem que el PP no compliria amb el programa electoral que havia presentat durant la campanya per dues raons bàsiques.
La primera, ideològica. Era el programa reformista d'un partit socialdemòcrata el qual no estava per principi, disposat a portar endavant. Només era demagògia, sabien el que el poble necessitava i el nivell de consciència general.
La segona perquè no tenien cap altra decisió que no fos aprofundir dins les condicions que marcava l'UE, el BE i l'FMI i que el govern de Zapatero no va voler assumir per a no perdre tota la poca credibilitat que encara pensava que li quedava.
Els i les qui ho dèiem érem tractats d'agorers i destructius. La realitat ha demostrat que vam ser els més objectius i els més realistes.
Aquesta reflexió prèvia ve a tomb en el sentit de relacionar la percepció amb la consciència popular.
Ara mateix la gent fa un seguiment de la política d'un altre país, cosa que no havia fet mai abans de constatar que el sistema l'havia defraudat, enganyat i expulsat de qualsevol oportunitat vital mentre continua mentint des de fa 2 anys dient que s'ha passat la crisi estructural del sistema i continuen amb la idea de reconstruir l'andamiatge del sistema capitalista per sostenir-lo com si fos quelcom renovat.
La proposta programàtica de Syriza, ho havíem dit, no era clarament rupturista.
No plantejava clarament sortir de l'UE, quedar fora de l'OTAN i construir una economia nacional pròpia i no subalterna. Per això van preferir pactar amb un aliat de dreta a qui li van donar la defensa (el pressupost més gran dels capítols grecs = la defensa i les drassanes) enlloc de fer-ho amb l'esquerra rupturista del KKE. Clar caràcter en l'elecció de soci.
Ara, van anar despertant esperances amb un posar sobri i ferm a Brussel·les. Tenien el recolzament del poble. Però han aconseguit endarrerir el pagament del deute “dels bancs”, rebre una nova aportació comunitària i guanyar un termini de 4 mesos deixant en suspens el futur fins a la presentació d'un pla d'austeritat ahir.
Van prometre pujar els sous, tornar a integrar els treballador públics fets fora pel govern anterior de dreta juntament amb un pla impositiu més participatiu i menys ofegador per a la classe obrera i el poble.
Ahir vam saber que no complirien la promesa dels sous, no podien en el camí d'aconseguir la negociació pactada amb l'UE, no reintegraran els treballadors públics que els van votar ni faran un pla impositiu més redistributiu.
Com podran explicar al poble que han fet això perquè continuar amb la misèria pel poble i continuar pagant el deute dels bancs és el millor per al poble????
Podran dir que no tenen la majoria absoluta i que els seus socis de govern, triat entre esquerra i dreta, són de dreta i no volen sortir de l'UE, i per tant no volen deixar de pagar als bancs de la Merkel, que no se'ls ha passat pel cap sortir de l'OTAN perquè això impediria el control exterior de les condicions socials de Grècia.
És a dir: la intervenció militar estrangera amb l'OTAN garanteix que l'UE pugui imposar la política interna a qualsevol estat.
El que votin, encara que diguin que és per a canviar-ho tot, no tindran el recolzament del poble quan a la primera ja han fet el mateix que va dir Rajoy. “Des de fora semblava una cosa i quan vam tenir el govern vam veure que tot estava pitjor i no podem fer una altra cosa”. Discurs de l'engany.
Aquesta reflexió més enllà del to superficial, va adreçada als qui com nosaltres sí volem de veritat i sabem que es pot canviar-ho tot aconseguint la independència, fent una República Catalana Independent amb una constitució de caràcter popular que li doni un caràcter clar de defensa de l'interès col·lectiu i que això, com a mínim implicarà guanyar en l'equilibri de forces.
L'equilibri de forces no es pot deixar reposar en l' accionar propi de les masses. Masses el grau de consciència de les quals és el resultat de la formació i reflex de les condicions del sistema.
Cal actuar sense esperar l'actuació col·lectiva de base.
Si de cas, no és el que va fer abans que ho féssim nosaltres CiU i la dreta constituint l'ANC i donant-li el suport d'Òmnium i incorporant, per fagocitar-la, els de la plataforma pel Dret a Decidir?
Cal que diguem clarament que volem fer, però que això només serà possible no guanyant unes eleccions dins del sistema, sinó construint l'estructura política de la nova República.
Això s'ha d'impulsar ja, i no necessitem el permís dels agrupats en el Procés Constituent, perquè ells no integren al poble de base, i nosaltres plantegem que sigui el poble de base qui plantegi la nova constitució, única garantia del caràcter popular que assolirà la redacció definitiva i que pugui ser votada afirmativament en referèndum.
Cal que deixem ben clar que si no som majoria absoluta, no podrem més que posar el cos o apartar-lo en funció del compromís individual de cadascú que participi del projecte sense disciplina i compromís legítim orgànic de partit.
Això no serà per un objectiu tàctic com som les properes municipals, però invertint l'importància, pot ser que les municipals donin durant tot el camí fins el mes de maig, la possibilitat de donar explicacions clares, no deixant-nos prendre el discur social per formacions filo espanyolistes que pretenen ser d'esquerres i que tenen la teòrica majoria per les enquestes però no tenen cap treball de bases. Seria renunciar a la millor construcció que s'hagi pogut donar el poble.
El salt de qualitat en els conceptes que ha d'assolir el poble no vindrà sol sinó de la mà dels milers de membres de l'Esquerra Independentista esperonats per la necessitat del poble de saber-ne més.
No podem esperar que dels centenars d'organitzacions impulsades i participades per membres de l'Esquerra Independentista, moviments plataformes i fronts socials, encara que amb la mancança d'incidència en els sectors del poble laboriós, siguin el reflex autònom de la lluita de classes. Perquè el paper de l'intel·lectual orgànic es desplegar les accions que permetin marcar a foc l'esència dels elements del programa estratègic com a objectiu major assolible.
En d'altres èpoques era una propaganda sorollosa i perillosa, tant per els implicats com per el mateix poble que podia patir qualsevol equivocació.
Avui no. Aquella propaganda era agitativa i avui cal propaganda aliada amb l'agitació que ja existeix.
L'estat i el nivell de consciència popular
Amb la carència del moviment obrer, frenat i enclaustrat per la dinàmica negativa del sistema i l'activa participació coaligada dels partits que es diuen comunistes, socialistes i els sindicats que responen a aquests i que estan comprats pel sistema i han perdut la independència de classe per ser mers agitadors per quan els líders necessiten millorar el seu prestigi per demostrar que encara són necessaris per a desviar i frenar a les bases (ja frenades per cansament per les diferents traïcions), l'ùnic que pot trencar aquest equilibri momentani per donar el salt cap a una situació nova de major comprensió i compromís no poden ser les organitzacions populars que dins dels seus àmbits han fet el màxim que podien assolir, no seran els sindicats de classe sense participació entre les majors concentracions obreres perquè, si no són inexistents, són minoritaris, i quan i encara que aquests sectors tinguessin un nivell d'avenç positiu, la mancança principal sempre està present.
Això és el que molts anomenen un pol de referència política i que des de Marx, passant per Lenin, Mao, Ho Chi Ming, Mariguela, Sendic i Santucho és el del partit revolucionari, i el seu paper i responsabilitat històrica davant la classe i el poble.
Per això no hi ha excuses en el nivell de desenvolupament propi, perquè es tracta de fer arribar consciència, no d'organitzar res per fora. Els treballadors i el poble s'organitzaran sense tutelatges quan sàpiguen i tinguin clar per a que ho fan.
Cal que entenguin que ara per ara, en aquest moment històric on es mou tot el que ha passat decennis dormit, és la lluita pels seus propis interessos directament i que aquests tenen una viabilitat en la construcció de la nova República Catalana Independent de caràcter popular.
Si la classe obrera és absent, serà nomenada república en minúscules, serà independent formalment, però continuarà sota l'hegemonia dels interessos nadius associats als interessos del capital financer internacional que són contraris als interessos dels treballadors i el poble.
Un programa de mínims, el mateix que els consells constituents imprimiran en les propostes constitucionals, cal que arribi a cada fàbrica, taller, petita i mitjana empresa. Perquè les petites i mitjanes empreses també estarien interessades en el programa dels treballadors per a la nova República.
El programa de mínims per a un poble lliure ha de fer-se carn en el cor i la ment de tot un poble àvid de completar l'ilusió amb un contingut racional que els hi permeti d'assumir el fer i no només el seguir fent el que diuen els altres que s'ha de fer. Deslligar-se de la tutela dels traidors.
Treballar des de ja agitant i fent propaganda a les portes dels centres laborals seria començar quelcom real i compromés a nivell militància. Deixant de banda que la classe obrera industrial no és majoritaria, però sí és la més concentrada i capacitada per a donar el primer pas i caminar cap endavant.
El primer de maig les consignes obreres i populars en un gran bloc dins la concentració principal i que després culmini amb un acte de cloenda propi, podria ser el començament de la recuperació del caràcter de classe per els i les treballadores que estan afiliats/des perquè algú els defensi i sense cap altra esperança.
Si el primer pas en general, el donem en fals (arribarà les municipals sense haver compartit el programa amb els treballadors) haurem fet un camí sense retorn cap a la desi·llusió de tot un poble noble i lluitador portat a un atzucac.
