Reprenent el fil del meu article «Capitalisme i immigració» (AVUI, 17-3-1977), voldria estendre'm una mica en la qüestió de l'idioma.
Els castellanoparlants que emigren a Alemanya, posem per cas, saben que surten del seu país i se'n van a un altre. Saben, també, que a Alemanya es parla l'alemany; troben, per tant, ben lògic que a Alemanya l'alemany sigui la llengua normal de comunicació a tots els nivells; la llengua que hom Parla a casa i a l'escola, la llengua del poble i dels funcionaris públics, la llengua dels qui combaten l'organització estatal vigent, i al mateix temps, la llengua de l'Estat. Però quan els castellanoparlants emigren a Catalunya, com que no necessiten passaport, tenen la impressió que no s'han mogut del seu país; els catalans, igual com ells, acrediten oficialment la seva personalitat amb un document d'identitat espanyol escrit en castellà. I quan els castellanoparlants s'adonen que la gent originària dels Països Catalans parla una altra llengua, de moment s’inclinen a pensar que aquesta altra llengua, la catalana, hi és parlada de més a més. Per raó de la manipulació de la qual han estat víctimes a la seva terra d'origen, manipulació que no quedarà interrompuda amb el canvi de residència, els serà dificultós d'admetre que als Països Catalans el castellà és una llengua imposada; que si hi ha esdevingut oficial és, tan sols, per la convincent raó de la força de les armes.
I si creuen que als Països Catalans el castellà hi és tan normal com al país d'on ells provenen, ¿per què s’han de complicar l’existència procurant de fer-se seva la llengua catalana? Pot donar-se el cas que més d un l'aprengui per raons de treball, perquè li caigui en gràcia o per allò de «el saber no ocupa lloc»; però només qui pren consciència de la manipulació que ha sofert, només qui s'adona que els Països Catalans no són una prolongació del seu país d'origen comença a valorar la qüestió de l'idioma com el reflex d'una psicologia col·lectiva diferenciada, i, qualsevulga que sigui la terminologia que usi, esdevindrà conscient de trobar-se involucrat en una comunitat nacional diferent de la del seu lloc de naixença; llavors, entre les diverses opcions que se li presenten, podrà triar la d'integrar-s'hi o bé la d'intentar destruir-la tot engruixint els rengles de l'opressor.
En parlar de l'opressió, però, cal no oblidar que tota mena d'opressor recluta una part important de les seves hosts entre la gent alienada i que, per aquest motiu, és imperiosament necessari de procurar que tothom que vingui a viure als Països Catalans (el mateix temps convé no negligir els qui hi han nascut i encara hi viuen a les palpentes) esdevingui plenament conscient de la realitat nacional catalana, ja que el dia que l'imperialisme no compti amb servidors inconscients veurà molt disminuïdes les seves possibilitats.
És clar que conscienciar els immigrants, informar-los de la nostra realitat nacional, no ha de voler dir convertir-los en catalans. Sembla que tothom està d'acord a considerar català, plenament català, a tothom que viu i treballa a Catalunya; però mai no serà únicament la nostra voluntat, la dels catalans de naixement, per bona que sigui, la que decidirà; allò que cal, allò que és bàsic per a esdevenir català de debò, s'hagi nascut aquí o bé en un altre indret, és voler-ne ser i sentir-se'n de català.
Ara bé, si els immigrants tenen el dret de ser catalans, també tenen el dret de no ser-ne. Molts dels qui han vingut a viure a la nostra terra ni s'identifiquen amb els qui ens tenen a sota peu ni volen deixar de ser allò que havien estat fins al moment de venir a viure amb nosaltres; és el mateix que passa a molts catalans que han anat a raure en altres terres. Si ens respecten, acceptem-los tal com són i tractem-los tal com nosaltres voldríem ser tractats si ens trobéssim en el seu cas.
Ja sé que si als immigrats castellanoparlants no els és fàcil de comprendre el fet nacional català, també a nosaltres, de vegades, ens costa de considerar amb objectivitat la seva presència en el nostre país.
Sabem que la llengua que ells parlen és la mateixa que la dels que ens oprimeixen des del segle XVIII, que és la llengua de l’imperio, imposat per la força de les armes. I no tothom està sempre predisposat a adonar-se que no hi ha cap llengua que no hagi servit per a defensar injustícies i que, d'altra banda, totes són aptes en la lluita per la llibertat. Si bé la llengua de les oligarquies que controlen l'Estat espanyol és la mateixa dels immigrats d'Andalusia, d'Extremadura, de Castella que fugint de la misèria han vingut a viure amb nosaltres, els llenguatges dels uns i els altres (cal, és clar, incloure en el bloc dels oligarques els immigrats que actuen al seu servei) són ben diferents. El dels qui han vingut a la nostra terra a la recerca d'unes condicions de vida que allí els eren negades, d'una manera o altra coincideix amb el dels qui lluiten per l'alliberament nacional dels Països Catalans. Els uns i els altres estem sotmesos a la mateixa tirania. L'opressor nostre i el d'ells, el qui els ha forçats a emigrar, és el mateix. Cal que no ho oblidem ni un sol moment, que tothora estiguem alerta.
