En la seva darrera assemblea general l’ANC va aprovar el full de ruta per encarar el camí cap a la consulta del 9N, es van anunciar les accions que l’organització durà a terme els propers mesos (amb una gran mobilització prevista per la diada del 11 de setembre) i des del secretariat nacional també es va “aprofitar” el moment per convocar, gairebé d’imprevist, unes eleccions per renovar els membres del mateix secretariat.
El procés d’aprovació del full ruta va estar marcat per la manca de debat, de sensibilitat democràtica i per certes actituds dirigistes per part del secretariat, com ja ha succeït d’altres vegades. Tot plegat per garantir que res no canviï al si de l’organització. En un projecte que s’autoanomena assembleari això no deixa de ser preocupant i poc saludable, sobretot ara que encarem uns mesos decisius per definir el camí que ens pot portar cap a l’alliberament nacional i explotar les possibilitats que tot aquest procés pot oferir per encetar un procés constituent i construir una república basada en la solidaritat, el progrés i la justícia social.
L’anunci de la convocatòria de les eleccions per renovar el secretariat nacional es va fer en la mateixa assemblea general, a corre cuita i sense donar massa marge ni opció a res. El mateix va passar amb l’anunci de les accions que es preparen per la diada del 11S i la consulta del 9N, sense cap mena de debat amb les assemblees territorials i les bases de l’organització. Tot plegat no és més que una maniobra de la “direcció” (o de certs sectors influents al sí del secretariat) encaminada a dirigir el rumb de l’ANC sota determinades directrius. Unes consignes que en cap cas representen la voluntat real de les assemblees territorials, reiteradament menystingudes sobretot en la presa de les grans decisions. Així per exemple es va anunciar als quatre vents que per la diada del 11S es preparava una gran mobilització als carrers de Barcelona o que durant l’estiu es farien mosaics gegants arreu del territori amb les cares de determinats líders mundials per tal d’internacionalitzar el conflicte català. Sense entrar a valorar a fons aquestes accions concretes el que cal és generar debat i consens en la pròpia organització per no caure en el parany de, per exemple, associar el procés d’alliberament nacional català a la imatge de certs líders mundials d’estats imperialistes o personatges que promouen a Europa mateix polítiques d’immigració neofeixistes o mesures d’austeritat econòmica que castiguen als més desfavorits. Cal incidir des de les bases en la presa de totes aquestes decisions, ja que aquesta és la imatge que projectem al món i perquè, com diu la mateixa ANC, lluitem per la independència per construir un país lliure, democràtic i socialment just.
I amb tot això l’ANC pot córrer el perill de perdre progressivament una de les seves principals virtuts. Des de la seva fundació, recollint l’essència del moviment popular que va organitzar les Consultes sobre la Independència, l’ANC ha estat un tensor de la societat civil catalana vers la classe política. No oblidem que el procés que actualment tenim en marxa cap al 9N no ha estat en cap cas fruit de la voluntat dels qui han governant el país durant mes de trenta anys, ja sigui sota la fórmula de tripartits (també anomenats ‘’pactes de progrés’’) o amb les successives majories conservadores de la dreta catalana falcades pel mateix PP. El camí cap al 9N l’ha forçat la societat civil i ha estat sens dubte fruit de l’enorme mobilització popular que ha omplert repetidament els carrers de Catalunya. Els que sempre han governat des del Parc de la Ciutadella (uns i altres) s’han vist forçats a seguir el rumb que marca la societat. És precisament en aquest punt on, en la meva opinió, el paper de l’ANC (i el d’altres moviments socials) ha estat cabdal per mantenir la corda tensada i forçar als nostres representats a les institucions a prendre el camí cap a l’autodeterminació.
Amb les darreres maniobres orquestrades del secretariat nacional l’ANC dilueix el seu paper com tensor del procés independentista i veu reduïda la seva capacitat d’exercir de contrapoder popular (tranversal, però popular) als partits polítics. És la societat civil qui ha escollit el camí i l’ANC com a organització ha d’estar al costat de la gent i de les assemblees territorials, per tensar el procés i evitar qualsevol intent de fer marxa enrere. Aquí encara queda molt per fer i per això no ens podem permetre el luxe de deixar-ho tot en mans del partits o de fer seguidisme del govern tal com el secretariat nacional va forçar, amb mala praxis democràtica, durant les votacions d’esmenes al full de ruta en la passada assemblea general. En aquest sentit, i malgrat totes aquestes mancances, cal treballar des de dins i des de tots els fronts possibles per democratitzar l’organització i dotar de més poder decisori a les bases i a les assemblees territorials de l’ANC, perquè la batalla per guanyar la llibertat la tenim a cada carrer, a cada plaça i a cada municipi, i no només a les institucions.
I per això cal que les assemblees territorials marquem el ritme del procés en base a la proximitat amb la gent, teixint complicitats amb tots els sectors i amb els moviments socials organitzats que dia a dia treballen per la llibertat, la justícia i els drets socials. Aquí és on des de l’ANC compartirem lluites que són complementaries i necessàries, perquè es necessiten les unes a les altres: l’alliberament nacional i la justícia social. No podem perdre l’oportunitat de seguir sumant i construir un país de tots.
