Voldria aprofitar aquestes línies per reflexionar amb una mica de perspectiva sobre el Concert per la Llibertat, que es va celebrar al Camp Nou el passat dissabte 29 de juliol. L’acte fou un èxit indiscutible: més de 90000 persones al Camp Nou i un "share" del 32%, amb un pic màxim de 700000 espectadors, a la televisió catalana.
És important recalcar que aquest concert, que entenc havia estat concebut com un acte de masses en suport al procés encetat cap a l’exercici del dret a decidir, va aportar una sèrie de visions i reflexions ideològiques per part de bona part dels artistes convidats que van donar suport a l’esdeveniment. En la meva opinió, crec que és molt remarcable que un acte d’aquestes dimensions, que pretenia (almenys a priori) transmetre una idea de transversalitat del procés sobiranista va convertir-se en l’altaveu de moltes reivindicacions socials que haurien d’anar lligades a l’exercici del dret a decidir. Unes reivindicacions que cal tenir en compte en aquest camí, si realment pretenem quelcom més que un canvi de bandera i que la construcció d’aquest futur estat propi sigui un exemple de democràcia, convivència i justícia social.
La importància de vincular la independència nacional amb la conquesta dels drets socials pren especial importància en uns moments en que la societat civil empeny amb força als partits i a les institucions per tal de fer possible, ben aviat, una consulta amb una pregunta clara que ens permeti decidir si volem esdevenir un estat lliure i dotar-nos de les nostres pròpies estructures d’estat. I quan diem pròpies ens referim a les que el poble decideixi, no pas a les estructures preconcebudes que alguns partits del govern del parc de la ciutadella volen ‘’colar’’, com qui no vol la cosa, conjuntament amb la pregunta sobre si volem ser o no un estat independent. Perquè el dret a decidir vol dir poder incidir també en tots els àmbits de la vida i, si cal, canviar-ho tot.
Tot això, en el marc d’un acte tant multitudinari com fou el Concert per la Llibertat, pren una gran dimensió perquè en un moment com aquest, en que es pot fer un pas històric endavant, cal denunciar més que mai les injustícies que han abocat a una part creixent de la població a les portes de la pobresa i l’exclusió social. Podríem parlar de la impunitat amb la que ha actuat la banca, que aquesta ha estat premiada amb diners públics, que l’estat protegeix els culpables dels desnonaments i no als seus propis ciutadans, que es retallen més i més els serveis públics elementals com la sanitat o l’educació, o que vivim en un model d’estat que considera el pressupost destinat a investigació i desenvolupament una despesa i no pas una inversió de futur al servei del poble, i una llarga llista. Aquí cal ser ferms i contundents. Cal reforçar sense fissures el procés independentista i aprofitar aquest front obert, amb totes les seves les escletxes, per tal de dotar-lo de contingut ideològic i de propostes transformadores i revolucionàries i fer d’aquest camí cap al nou estat el primer pas vers la justícia social i la regeneració democràtica profunda.
Cal que les grans mobilitzacions favorables a la independència que s’acosten siguin multitudinàries i esdevinguin un clam popular sense precedents. I cal ser-hi presents per posar sobre la taula que aquest camí que hem encetat és només el principi, que no renunciem als Països Catalans, que cal entendre la política d’una altre manera, com una eina al servei del poble i no al servei d’uns pocs. Ara que podem començar un nou projecte, tenim la gran ocasió de fer-ho. I per tal que això sigui possible hem de ser-hi presents, al costat de la gent, al carrer, i fent de la proximitat el nostre millor actiu per impulsar el canvi.
